L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Han de sentir Puigdemont a Europa i seure amb Torra a Espanya’

He estat observant la reacció dels partits i mitjans espanyols a la presència de Carles Puigdemont al ple del Parlament Europeu i, certament, els és tremendament incòmoda.

Se’ls fa molt difícil suportar, als que el voldrien tancat a la presó, veure’l a l’escó d’Estrasburg (on ha arribat gràcies a més d’un milió de vots), intervenint als plens i guanyant espai a les notícies. Abascal (Vox) va anar ahir dimarts a Estrasburg a fer una roda de premsa, escandalitzat. El PP i Ciutadans van intentar debatre amb Puigdemont però ell no va voler perquè no criminalitzessin el que havia dit i per no regalar-los el focus mediàtic.

L’esperança de veure desaparèixer Puigdemont del Parlament Europeu està ara en la possibilitat que la mesa de la cambra accepti el suplicatori i li retiri la immunitat perquè pugui ser jutjat a Espanya, tal com ha demanat el Suprem. Això no passarà abans de dos mesos. I no cal dir que no poder continuar d’eurodiputat no significa que, automàticament, sigui extradit a Espanya, perquè això ho hauria de decidir la justícia belga. I, de moment, ha denegat totes les peticions de la justícia espanyola.

Ara bé, aquest episodi del suplicatori tensionarà tothom. Ahir Miquel Iceta ja deia a TV3 que li semblava que els socialistes votarien perquè Puigdemont perdi la immunitat a partir d'aquell rodolí tan suat d'“immunitat no és impunitat”, que també fan córrer el PP i Ciutadans. Avui, a l’ARA, Núria Orriols entrevista a Estrasburg l’eurodiputat del PSOE que és a la comissió d’afers jurídics del Parlament Europeu.

Es diu Ibán García del Blanco i ja veuen el titular. “Oposar-se a retirar la immunitat a Puigdemont seria entorpir la justícia”. I a dins diu: “La cosa més lògica seria que Puigdemont fes com Junqueras i assumís les conseqüències de les seves decisions”. Em sembla que dos anys llargs d’exili és assumir les decisions. Sobretot perquè el que hem vist que ha passat amb Junqueras és que no només han abusat amb ell de la presó preventiva, sinó que també ha sigut condemnat per un delicte que no ha comès. Una cosa és assumir les decisions i una altra assumir la injustícia. O l’escarment.

Puigdemont fa nosa i ho volen vestir de justícia i disfressar-ho de tracte desigual amb els presos polítics. Ja no els explico què podria significar que el 130è president pogués venir a Lledoners a finals de febrer, en un viatge d’eurodiputats ja previst.

Mentrestant, Pedro Sánchez té pressa perquè es noti que fa passos per resoldre la crisi catalana. Ahir el PSC va votar a favor de mantenir la condició del president Torra com a diputat del Parlament, en contra de la Junta Electoral Central, perquè la sentència no és ferma. Ahir, per demostrar que no li tremolava el pols davant el nacionalisme apocalíptic espanyol, va arribar a dir que estaria encantat de parlar amb Torra perquè és el president de la Generalitat. I a continuació va afegir una cosa que és més que una declaració d’intencions (a la força), a causa d’haver hagut de pactar amb Esquerra i fer govern amb Unides Podem, però per convicció o per necessitat és igualment important. M’agradaria que l'escoltessin: "Nosotros todo lo haremos al amparo de la Constitución. Y en ese marco, que es por cierto muy amplio, nos vamos a manejar. Y fíjese, si podemos llegar a una consulta en Cataluña, es porque ha habido un acuerdo, y por tanto antes tenemos que trabajar en ese acuerdo. Y ojalá podamos llegar a un acuerdo porque si llegamos a un acuerdo significa que la crisis política en Cataluña queda resuelta".

Tot és molt incert i podem projectar tot l’escepticisme que vulguin davant la situació, però Espanya es troba en la situació que, volent acabar amb l’independentisme als tribunals, ara ha de parlar-hi, fins i tot amb una consulta pel mig, i amb Puigdemont internacionalitzant cada dia el cas al cor de l’Europa política.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.