15/01/2012

Aspirants a president vistos de prop

3 min
El discurs ambigu del candidat Mitt Romney li pot costar molts vots.

Després d'arribar de New Hampshire pensava que la televisió ofereix un gran servei a la política perquè la millora. Millora els missatges i les imatges dels candidats; els enalteix. No és que les campanyes siguin més bones vistes per la tele, sinó que la tele, amb la seva brevetat i claredat, és l'únic lloc on es poden aguantar. I com pitjors són els candidats, menys resisteixen els circs electorals les mirades de prop.

Rick Perry, per exemple. Un es pregunta com ha pogut mantenir-se deu anys com a governador de Texas. Les seves pauses dramàtiques fan patir perquè els assistents no sempre entenen a què es refereix.

Quan Romney ja ha col·locat el tall de veu del dia explica que ell no és gaire de cantar, però que hi ha un parell d'estrofes d' America the Beautiful que li encanten i les recita, encara que no vingui a tomb.

Gingrich obre i tanca els braços com si digués missa -amb la seva pentinadíssima i rossíssima dona, Calista, fent d'escolana- intentant amorosir la seva fama de candidat que trencarà la joguina si no la guanya. No mira papers, el discurs li flueix interessant i precís però autosuficient. El típic superdotat perillós per als altres si va al darrere i perillós per a ell mateix si va al davant.

Santorum connecta amb la gent senzilla, però unes oïdes europees no saben si allò és el curs per a pares novells o la campanya per a la presidència dels EUA: "Oi que quan un fill es porta malament el pare el castiga i l'envia a l'habitació? Doncs quan la societat es desvia, el govern li ha de restringir la llibertat".

Ron Paul és un republicà tan pur que ha acabat connectant amb el públic equivocat, els Ocupa Wall Street, que el segueixen amb entusiasme allà on va, i ha estat excomunicat per Fox News .

I Huntsman és el favorit… entre els demòcrates. La seva experiència com ambaixador a la Xina nomenat per Obama i el seu domini del mandarí dels temps de missioner mormó a Taiwan el fan escaient per als temps que corren. És prou obert per parlar amb TV3: "Els problemes d'Europa són els nostres".

La columnista de The New York Times Gail Collins ironitzava aquest dijous sobre la impossibilitat de sentir un debat decent a les primàries de Carolina del Sud de la setmana vinent, tenint en compte que "cinc dels sis candidats no podrien ser elegits presidents ni presentant-se contra Millard Fillmore" (president entre el 1850 i el 1853, considerat un dels més dolents de la història).

A part de Romney, que ha demostrat que ha après de les derrotes, ¿no té ningú més el Partit Republicà? La resposta és sí, però el 2016. Chris Lane escriu a l'últim número de World Affairs que el 2008 els republicans eren un grup en retirada, afectats pel desprestigi de Bush i enlluernats per la imatge llesta i oberta d'un jove que havia canviat la marca d'Amèrica. El més intel·ligent era no presentar-se. Quan van adonar-se que Obama era guanyable, ja era tard per preparar un pòquer d'aspirants amb cara i ulls.

Romney no convenç

Els republicans no estan gens entusiasmats d'haver de votar el rei de l'ambigüitat. Romney va canviar d'opinió en avortament, en drets dels homosexuals i en sanitat: va impulsar una reforma a Massachusetts semblant a l'Obamacare que ha promès eliminar. I no ho diran mai, però a les branques de cristians no els agrada que sigui mormó.

De vegades hi ha més periodistes que votants. Dimarts, a Manchester, un voluntari de Gingrich preguntava a un altre: "És un acte per a premsa estrangera? Perquè només sento llengües que no entenc. Ens hem de preocupar?" Al cap de poc van arribar els periodistes que segueixen l' exspeaker , van col·locar les càmeres i al vespre Gingrich deia a la tele: "Només un conservador de Reagan com jo pot marcar la diferència amb el president més radical de la història".

stats