Si avui preguntem entre els culers quina davantera farien jugar diumenge que ve contra el Madrid, la resposta serà automàtica: Pedro, Messi i Alexis. O sigui, Neymar a la banqueta.
Si Martino fos del mateix parer, es produiria una d’aquelles paradoxes que només són possibles en clubs grans que passen èpoques pendulars, com el Barça darrerament: Neymar, el desitjat, l’únic reforç de la temporada, el brasiler que volia Florentino fins al punt d’estar disposat a pagar-li els 40 milions de penalització si no venia al Barça, la jove promesa cridada a rellevar sa majestat i amb qui Rosell va firmar abans que ningú perquè no anés al Madrid, no seria titular al Bernabéu.
Així està el Barça, golejant l’Osasuna en una tarda esplèndida de futbol però amb el soci preguntant-se quin joc serà capaç de fer diumenge que ve a Madrid i encomanant-se a l’amor propi de dos extrems com el canari i el xilè, que lluiten fins a l’extenuació cada minut que poden jugar, que han après a alçar el cap i buscar Messi però que, quan convé, seguen personalment les cadenes.
Si jugarà Neymar o no serà el debat de la setmana. Jo me n’estimaria més un altre: pot guanyar el Barça al Bernabéu? La resposta és sí. Verbalitzem-la. Així comencen les victòries.
Ahir Messi va superar Paulino Alcántara com a màxim golejador de la història del Barça. Messi té tarifa plana com a usuari de la porta de la història del club, i encara la travessarà unes quantes vegades més. Per cert, ja sé que no es pot parar un partit, com haurien fet als Estats Units si Messi arriba a destronar una xifra mítica, ¿però ningú no va pensar a demanar a Messi que es quedés sol al final, a saludar des del cercle central, per solemnitzar la jornada?
Per entendre l’enormitat del que Messi ha aconseguit amb 26 anys, n’hi ha prou anant a buscar com era el Barça quan Alcántara golejava. Obrim el llibre per aquí… 16 de setembre del 1923. Barça-Cracòvia (!) El Barça guanya per 7 a 1 i Alcántara marca tres gols. El Barça acaba d’estrenar el Camp de les Corts construït en uns terrenys de propietat, és el vigent campió de Catalunya i d’Espanya i el crit de guerra del club és “Ra-Ra-Ra, Bar-cel-ona, Ra-Ra-Ra. Barcelona!” El nombre de socis arriba a la xifra de 10.000, i diu una història del club que és un “nombre que potser mai cap altra societat esportiva d’Europa ha registrat”.
I afegeix: “No, no, no ho és el Barcelona un de tants, és el club de les audàcies i de les decisions més transcendentals. Es llença a la conquesta d’una fama immarcessible, d’un alt valor en la cotització de l’esport mundial, sense preocupar-lo l’escrúpol infantil de ser el primer i únic, preocupació que atura, només, als qui a l’esperit llur no hi germina altra cosa que la vida mesquina, com si els fes por que el nom de la pàtria esportiva rebassi les fronteres”. Estava inspirat el cronista.
Però és l’èpica, el to que li convé aquesta setmana al Barça, que, en penyora per no haver fet els deures, diumenge ha de ser, un cop més, el club de les audàcies.
