En el futbol de fa deu anys, perdre el primer partit de Lliga al desembre i compartir el lideratge a la classificació prometia un final de Lliga emocionant i alimentava la il·lusió que el campionat era possible. Però avui el càlcul és un altre. La progressió del futbol blaugrana ha estat tan espectacular en els últims deu anys que sembla que hagin passat deu segles. Sabem com saben jugar. Però d'allò només en queda un dèbil rastre. I l'enamorament mundial dels últims anys s'està transformant en un trist desconcert.
El partit d'Amsterdam va posar els llums en ambre. El d'ahir a la nit, al nou San Mamés, els va posar en vermell. Dos equips joves, a base de coratge, l'han deixat en evidència. Estem assistint a la vulgarització d'una idea, al lent afluixament de les responsabilitats individuals i col·lectives, a la pèrdua del sentit de la representativitat històrica i de l'amor propi. En dos escenaris que cal honorar amb futbol, com l'Amsterdam Arena i San Mamés, el Barça ha respost amb la falta d'actitud i la falta d'idees, respectivament. Ahir, a Bilbao, el Barça no va fer futbol (llevat d'alguns minuts a la primera part) i, el que és pitjor, no va reaccionar a la segona part, després del gol de Muniain. De fet, qui va entonar-se encara més va ser l'Athletic, que va acabar fent un partit i un marcador que vam reduir el Barça a aquell equips dels vuitanta de moral fràgil i coratge discret que acabava derrotat a la primera empenta del rival. Al final dels dos partits, dues aficions incrèdules celebraven amb eufòria la victòria davant d'un Barça a qui fa no gaire temien enfrontar-se.
L'esforç i la intel·ligència de Busquets o l'entusiasme de Neymar no són suficients quan no hi ha intensitat ni idees de recanvi. Davant dels nostres ulls, el Barça està renunciant a la grandesa que va enamorar el món, un món que només espera un senyal, encara que sigui petit, que el Barça no ha perdut la màgia. Però aquest senyal no arriba, al contrari, dues derrotes seguides d'un equip que ha perdut l'orgull. Si es juga com s'entrena, com són els entrenaments del Barça? Què és el que passa i no veiem, que fa que el Barça hagi firmat una setmana horrible?
En acabar el partit d'Holanda, Piqué es va precipitar als micròfons per enviar el missatge que sabia que volia sentir el soci: no podem jugar així, el pròxim partit ho farem millor. L'exentrenador de l'handbol del Barça Xesco Espar deia aquesta setmana a les pàgines de l'ARA que s'hauria estimat més sentir que els jugadors s'esforçarien en el pròxim entrenament, perquè probablement amb bona feina entre setmana el diumenge no es naufraga com ahir. Tenia raó. Dels propòsits d'esmena de dimarts ahir no en vam veure gran cosa. Aquest equip ja no disfruta jugant, ni fa disfrutar; més aviat pateix i fa patir. Les dues derrotes ens han fet veure que el rei anava mig nu.
Quin és el missatge d'aquest Barça? Quin és el discurs del club? ¿Hi ha alguna tensió positiva que vagi del vèrtex a la base? ¿O és que algú s'ha pensat que els partits es guanyen només amb una històrica i convenientment patrocinada samarreta?
