16/02/2014

“Han passat 40 anys i encara quedem per sopar”

7 min

Demà farà 40 anys del 0-5. Catorze anys sense guanyar la Lliga havien creat una cultura de frustració i victimisme. Però el fitxatge de Johan Cruyff va europeïtzar el Barça i va injectar una primera dosi d’autoestima col·lectiva. El 0-5 va ser un bany de modernitat a la caspa de la dictadura franquista, atrinxerada en els dies finals del búnquer. L’ARA ho ha recordat a l’estudi de l’Ara TV amb l’aleshores president del FC Barcelona, Agustí Montal (79), el directiu delegat en aquell partit, Joan Mas Cantí (84), i els exjugadors Joaquim Rifé (72), Pere Valentí Mora (66) i Carles Rexach (67).

40 anys! Sembla mentida, no?

Carles Rexach: No te n’adones i el temps passa volant, comences a parlar de 40 anys enrere i ja vol dir que no és gaire bon senyal.

Què recordeu d’abans del partit?

C.R.: Estàvem molt convençuts. Estàvem jugant molt bé, havíem implantat un futbol nou, amb molta pressió, sortint la gent de mig camp, provocant el fora de joc, i estàvem creant molts problemes a tothom. Tots érem conscients que guanyant allà s’havia acabat la Lliga. Era un cop d’autoritat.

I vostè, Sr. Montal, a la llotja, al costat de Don Santiago Bernabéu... Com va anar?

Agustí Montal: Ho vaig gaudir callant. Tenia al costat un ministre que m’anava dient: “ El Madrid ha dado tiempos de gloria al equipo nacional y a España, y hoy ha jugado muy bien, y el Barcelona, en cambio...” Home, quan vam fer el primer gol, va dir: “ Pues mira, este año parece que juega un poco mejor ”. Pocavergonya! I al tercer gol s’aixeca la gent de davant de la llotja i li comencen a dir al Bernabéu: “ ¡Viejo! ¡Vete a casa, que ya no sirves! ” I aquest ministre diu: “ La fuerza pública que haga callar a estos indeseables ”. I jo li vaig estirar la gavardina blanca que portava, el vaig fer seure, i li vaig dir: “ Ministro, por favor, que se creerán que soy yo, que pide la fuerza pública, déjalos que digan lo que quieran ”.

Bernabéu què deia?

A.M.: Bernabéu no deia res. I aquell dia va ser un senyor perquè es va esperar fins al final, em va felicitar i em va acomiadar a la llotja. I allò que passa sempre als enterraments: jo vaig callar perquè si dius alguna cosa, la cagues.

Vostè, Sr. Mas Cantí, va anar-hi com a directiu delegat.

Joan Mas Cantí: Sí. I recordo això mateix, que quan vam marxar Bernabéu ens acomiadava i teníem la sensació que estàvem donant el dol.

Els que ho vam veure per televisió tenim el record d’una primera part equilibrada, però en què el Barça acaba marcant dos gols abans del descans, 0-2. Què vau dir al vestidor a la mitja part?

C.R.: La gent, quan veu 0-5, pensa que allò va ser un bany, però en realitat va ser un partit bastant trencat. Jo l’he vist després i ni és gaire bo ni es va jugar gaire bé. Però esclar, amb 0-2 estava mig sentenciat. Recordo que a partir del tercer gol semblava que al camp no hi hagués ningú, una bassa d’oli. Semblava que fos un partit d’entrenament. I això és el que més m’ha quedat. Ara, ja t’ho dic, el dia que el Barça va guanyar per 2-6, per mi hi va haver més superioritat que en el nostre 0-5.

Pere Valentí Mora: A la mitja part ens dèiem: “ 0-2, pero tenemos que seguir igual ”. Hauria pogut ser un resultat d’escàndol.

J.M.C.: Recordo que anava a l’autocar amb els jugadors i em va tocar seure darrere del [Narcís] Martí Filosia, i el [Carles] Rexach, i vaig sentir que el Martí li deia al Carles: “Escolta, Charly, n’hauríem pogut fer set”. I l’altre li contesta, amb aquella flegma: “Sí, però cinc ja està bé”. Ostres, noi!

¿Recordeu què comentaven els jugadors del Madrid?

P.V.M.: A mi el Zoco em va dir que aquell partit el vam “retirar”. “ Bajó el presidente, Santiago Bernabéu, y yo le dije: «Presi, me retiro». Y me dijo: «No, tú ahora te vas con tu mujer, vete por ahí a cenar, y mañana ya lo verás de otra manera »”.

Joaquim Rifé:I l’Amancio anava esbroncant els seus companys: “ ¡Esto es una mierda!

J.M.C.: A mi em va entrevistar José María García i em va preguntar: “ ¿Oiga, y usted cada vez que el Barcelona hacía un gol veía que el Barcelona, que Cataluña, hacía un gol al centralismo? ” Dic: “ Mire, yo de esto no sé, lo único que puedo decirle es que nunca había disfrutado tanto ”.

Cruyff va ser decisiu. Era l’any del seu debut.

P.V.M.: Era fibrós, prim, saltava com una gasela, s’anticipava... Però, a més a més, veia el futbol com si estigués assegut a la tribuna, amb perspectiva. I tenia no sé si una virtut o un defecte: que ell no s’equivocava mai. La culpa sempre la tenia l’altre. Aquesta confiança era un altre plus per ser líder.

Hem rescatat el butlletí que el Barça enviava cada mes als socis del club. I el setembre del 73, quan la presentació de la temporada, el president Montal va dir als jugadors: “ Creo que la afición del Barcelona se merece mucho más de unos profesionales que deben trabajar sólo para el futbol. Espero que no haya ningún personalismo ni ninguna capillita. Ahora nada más, a trabajar muchísimo, que se vacien totalmente los 90 minutos. ¡Arriba el Barcelona! Visca el Barça, endavant!” Quimet, recorda l’alineació?

J.R.: Perfectament: l’equip base era Sadurní, Rifé, Torres, Costas, De la Cruz, Juan Carlos, Rexach, Asensi, Cruyff , Sotil i Marcial.

A.M.: Però en el 0-5 de porter va jugar el Mora.

J.R.: Sí, tots estàvem una mica acollonits... [Riu.]

Quan vas saber que series el titular d’aquell partit, Pere?

P.V.M.: Al matí, després d’esmorzar. Va venir el Rinus Michels a l’habitació. Jo dormia amb el Sadurní, i estàvem mirant la missa per la tele, en blanc i negre, en un televisor d’aquells quadrats que hi havia, a l’Hotel Barajas. I el Rinus Michels li pregunta al Salvador que com es trobava. A mi el Sadurní no m’havia dit res que estava tan malament que no podia jugar. I aleshores el Michels es va girar: “ Pues va a jugar usted ”. Els companys em van animar, sobretot en Rexach, que ens coneixíem de juvenils: “Moreta, no passa res, ho tens superat, jo abans de sortir et fotré dos xuts que t’escalfaré bé, i ja veuràs que això anirà fenomenal”.

C.R.: Jo li feia una mica de conya, i li vaig donar moral a ell però per donar-me’n a mi mateix. Al final el que no pot ser és anar a jugar amb por, més val que et quedis a casa.

J.R.: De tota manera, va ser un partit en què ells pràcticament no van arribar a xutar gaire a porta, eh?

Per acabar-ho de fer més solemne, aquell any era el del 75è aniversari del club. I entre altres coses el Barça se’n va haver d’anar al Palacio del Pardo, on va ser rebut en audiència per Su Excelencia el Jefe del Estado. Llegeixo: “ Por su parte, el ministro Secretario General del Movimiento, Don José Utrera Molina... expresó su sincero afecto por los valores de Cataluña y el pueblo catalán, que tiene un sentido aristocrático de la calidad y que es capaz de sensibilidades y ofrecimientos abnegados ”. Què li va dir Franco, senyor Montal?

A.M.: [Riu.] Estava vellet... Només va dir una cosa: “¿Y Samitier?”

¿Us ho passàveu millor jugant a futbol que els d’ara?

C.R.: Sí. Avui dia... Primer, tots van a l’habitació d’un en un. Segon, molts dies ja van directe, juguen i tornen. Tercer, baixen de l’avió amb uns auriculars amb música a l’orella. Són com autòmats, no tenen gaire contacte. En canvi, avui vaig a sopar amb el Fusté, el Rifé, el De la Cruz, el Costas... Han passat 40 anys i encara ens veiem una vegada a la setmana. Crec que d’aquí 40 anys -jo ja no ho veuré- els que hi ha avui dia potser no aniran a sopar.

I éreu famosos però no hi havia tanta premsa ni tele.

C.R.: Ens dutxàvem i tota la premsa entrava al vestidor. Despullats amb una tovallola, i un: “Escolta, tu què opines del partit i tal...”, i potser té una fotografia i en surt un darrere despullat. No pateixis que en aquella època ningú va sortir mai retratat. Avui en dia, escolta, seria el no va más. Crec que d’alguna manera abans era més noble.

¿Amb els diners que vau guanyar vau tirar molts anys?

C.R.: Si tots els calés que vaig guanyar els hagués guardat al banc, que en aquella època donaven el 10%, i no hagués menjat, ni sopat, ni berenat, ara seria misèria. No tindria res. Jo vaig ensenyar un dia el meu contracte al meu fill: “Mira el que cobrava el teu pare quan tenia 18 anys”. Al primer equip del Barça, eh? Acabat d’arribar: 100.000 pessetes a l’any. 600 euros d’ara! I 3.000 pessetes de sou mensual (18 euros).

Com era la relació amb el president Montal?

J.R.: Jo tenia una casa a Vallgorguina i ell a Arenys de Mar, i jo l’anava a veure. “Mira, vaig a veure el president”.

No deuria ser fàcil quadrar els números en aquella època, gairebé no teníeu ingressos de tele, oi?

A.M.: El 80% dels ingressos eren socis i abonats. Ara, en canvi, que si la televisió, les samarretes... ¿Tu creus que a la nostra època un nen que anava a l’escola amb la samarreta del Barça el deixaven entrar?

Com veieu aquesta Lliga de tres?

C.R.: Però ara ja es transformarà en dos. L’Atlètic afluixarà perquè té gent important lesionada...

I entre Barça i Madrid, com ho veus?

C.R.: Aquest Madrid, com a equip, el veig molt millor que el del Mourinho. Juga més i és més perillós.

¿I el Barça, amb aquesta discussió que hem tingut que si juga millor o pitjor que abans?

C.R.: El Barça ha volgut fer alguna variació. I esclar, quan fas variacions, costa sumar. Hi ha gent que portava 10 anys jugant d’una manera i ara els demanes una cosa diferent. En algun partit, la veritat sigui dita, el Barça no ha fet ni el que volia ni el que sabia i s’ha quedat en una zona de terme mitjà. Per exemple, dimecres passat contra la Reial Societat, un partit important, el Barça va tornar als orígens. Tenir la pilota, no perdre-la, i jo diria que va jugar 60 minuts de pel·lícula. Va ser superior, el contrari no la va tocar.

Us agrada el Tata Martino?

C.R.: Em cau bé perquè és un paio normal, que avui en dia trobar un tio normal ja és molt important. És proper, li agrada el futbol.

¿Tu donaries moltes baixes aquest final de temporada, Carles?

C.R.: No. El que passa és que, per exemple, el Puyol, que és el més gran, el dia que algú li digui “Puyol, no juguis més perquè tens 35 o 40 anys”, serà molt impopular. I això arribarà amb el Messi, I què passa, generalment? Que al final els grans equips, el nostre, el Dream Team, l’època del Buitre, van caient, fins que no en queda cap i aleshores fas un equip nou. L’ideal seria fer-ho de mica en mica, que el trauma no es notés.

Mites d’una generació. Gent normal. Barcelonistes del 0-5.

stats