Cada ciutat reprodueix els mateixos problemes imaginables de qualitat de vida i els derivats de les frustracions no resoltes. “Tarragona és avorrida, mai no hi passa res” (Viñuales, Ciutadans), “Està paralitzada i no té rumb” (Ricomà, ERC), “Li cal un canvi generacional”, (Nadal, JxT, fill de l’alcalde Nadal) “Desballestada” (Estrada, CUP), “Que sigui una ciutat cohesionada” (Aguilar-Cunill, comuns). Els candidats venen a dir que sembla mentida que una ciutat amb una geografia tan generosa, una indústria tan potent i un patrimoni cultural tan inigualable no en tregui més profit i no sigui més rica i feliç. El turisme encén els ànims: “Si no pot venir el turisme, de què podem viure a Tarragona? ¿Hem de plantar cols?”, li etziba Viñuales a Estrada. Surt el concepte ciutat dònut : s’està buidant al mig i la gent és a la perifèria. Els Jocs del Mediterrani no han deixat un llegat de gran orgull. Quan, al final, surt l’oferta cultural, la comparació no pot ser més reveladora d’una certa angoixa existencial: “Mireu l’èxit de la Fira Trapezi de Reus”.
