Carlos Losada: "Les escoles de negocis no garanteixen l’èxit i no ho han deixat prou clar"

Quina responsabilitat tenen les escoles de negocis en el desastre provocat per la crisi financera i econòmica?

Hi ha una cadena de responsabilitats que comença per la recerca de l’èxit a costa del que calgui en la formació directiva, l’èxit com el gran déu de la societat, i la percepció de molta gent que a les escoles de negocis l’èxit està garantit. I les escoles de negocis no hem deixat clar que això és un engany.

Sentint alguns empresaris, semblava que l’únic valor era el de l’acció.

El valor de l’acció és un eslògan tremendament reduccionista. Vostè segur que té algun pla de pensions i, com a accionista, no li importa el valor de l’acció stricto sensu. Abans, voldrà una certa garantia que els diners no desapareixeran. Això té costos. Si vostè optimitza el valor de l’acció avui, potser d’aquí tres anys o quatre anys no el podrà mantenir.

Doncs a Wall Street corria allò d’“ I’ll be gone, you’ll be gone... ”, o sigui “D’aquí tres anys jo hauré marxat, tu hauràs marxat, cobrarem les primes i quan tot peti ja no hi serem”.

És veritat. Hem creat una societat d’un presentisme impressionant.

Potser les escoles de negocis han confós lideratge amb arrogància?

És una veritat, però limitada. La majoria de directius tenen una responsabilitat impressionant, se’n van a casa amb els problemes de l’empresa, dormen malament pensant en els clients o els proveïdors... I com que el to de les preguntes és un punt pejoratiu respecte al món empresarial, vull deixar clar que la solució de l’actual crisi econòmica i el futur del nostre país passa per tenir més i millors empreses. Hi pot donar 20.000 voltes, però els pròxims vint, trenta o quaranta anys només sortirem d’això amb més i millors empreses.

¿I els primers que ho han oblidat no són els que han empaquetat hipoteques porqueria o van decidir vendre preferents a jubilats?

Sí, és veritat. Però no tota la responsabilitat és seva. En la crisi financera, la responsabilitat màxima l’han tingut alguns bancs d’inversió i les administracions públiques que vetllen pel funcionament de l’economia, però el problema comença amb un senyor que agafa una hipoteca que sap que no pot tornar.

Si el director de l’oficina no l’hi hagués ofert...

Esclar, perquè el director de l’oficina pensa que ha de complir objectius i té una pressió brutal per vendre’n. Per modificar comportaments cal vigilar els sistemes de gestió. La perspectiva ètica és un terç del problema. Un altre són els sistemes de gestió, i un altre terç és la regulació. I després hi ha el sentit comú. Jo tinc un company, el Jesús Palau, veí de porta a Esade, que durant anys ens deia: “Una [entitat] triple A no pot donar un 7%, no t’enganyis”. Però, esclar, ho va dir sis anys i al final la gent fins i tot al cafè li deia: “Doncs continuen donant-lo, eh?”

Què pot fer una classe d’ètica en un programa de direcció d’empreses?

Una classe d’ètica té un impacte extraordinari en qui és un convençut, i és absolutament ineficient en una persona que ja té el cap en un altre lloc. Els valors del comportament professional es mamen a casa. Però és una barbaritat dir: “En aquesta escola només donem finances”. Darrere de qualsevol decisió financera hi ha decisions ètiques.

Posem-ne un cas, com a les escoles. Apple ven a Catalunya i paga impostos a Irlanda.

No es pot demanar que un empresari tingui un comportament antieconòmic per a la seva empresa, perquè tenim un sistema jurídic en què el més espavilat se’n surt. Darrere el cas hi ha la competència fiscal entre estats. Hi ha qui pensa que com més competència millor. Doncs miri, no, a Europa el que necessitem és més cooperació fiscal. Socialment és d’una irresponsabilitat total per part del món empresarial no fer lobi per tenir mercats més transparents i més competitius. I després, hi ha la gent. A la City de Londres, Starbucks feia fora els petits cafès de tota la vida que pagaven els impostos a Londres, i en canvi Starbucks aconseguia fer aflorar el benefici en un altre lloc, de manera legal. Al final la gent va dir que no, i amb la seva compra, va votar. Cada dia votem. Consumir també és votar... La força del nostre consum és brutal. El mal més gran que es pot fer als empresaris és tocar-nos el compte de pèrdues i guanys.

Li proposo un altre cas. Un empresari paga comissió a una administració i obté una obra, perquè així podrà pagar les nòmines a final de mes.

La primera pregunta és: per què ha arribat vostè a aquest dilema? No hi ha alternatives prèvies? ¿S’ho ha currat prou per tenir prou administracions de manera que pugui dir “Per aquí no hi passo”? ¿Realment no podrà pagar les nòmines? ¿O és que el problema és que les primes seran més petites? ¿O és que té un producte no prou afinat? I, l’endemà, es quedarà així tan tranquil o farà feina perquè això no passi? Esclar, “com que tothom ho fa”... No, escolti’m, tothom ho fa perquè no ens posem a currar perquè no passi.

¿Creu que estem vacunats per sempre de plans de pensions milionaris com els vistos a Caixa Penedès?

De cap manera. Però compte, que en aquest moment hi ha diagnòstics polítics que són relativament acurats però amb unes teràpies...

¿Ho diu per Podem i les denúncies de casta?

No només. El diagnòstic és encertat: hem de vetllar perquè les classes dirigents no siguin extractives i que hi hagi mobilitat social... Però vigilem també amb el que fem perquè el sistema que tenim avui aquí és excepcional. Volti pel món.

Vol dir l’economia social de mercat?

L’economia social de mercat, amb democràcia... El que tenim avui a Europa és impensable. Correm el risc d’infravalorar-ho, i és de molta qualitat, comparativament. Hem passat la pitjor crisi des de la Guerra Civil, i tot i això continuem tenint sanitat i educació gratuïtes. Que hem ajustat sous? D’acord. Però tenim, en general, una societat que ha aguantat relativament bé. Com a país mai havíem tingut 32.000 dòlars per càpita.

Vostè ha sigut director d’Esade durant deu anys, del 2000 al 2010. En aquest temps, Diego Torres era professor i Iñaki Urdangarin era alumne. Quina reflexió n’ha fet?

En primer lloc, per a nosaltres és una tristesa perquè, com a institució, és un fracàs. En segon lloc, tots els comportaments que tenen a veure amb manca de correcció en les qüestions fiscals i ètiques bàsiques tenen el qualificatiu de vergonyós. I en tercer lloc, com ho podem fer millor? Pensar que un individu, perquè estigui en un MBA divuit mesos o quatre anys en un grau, modifica substancialment el comportament ètic és enganyar-se. L’educació d’un individu, com diu la dita africana, “som tots”, els mitjans de comunicació també.

Aquí hem après que no hi ha institucions de l’Estat que siguin intocables.

L’únic que puc dir és que els professors em van dir que Iñaki Urdangarin era un alumne dedicat i seriós.

I la societat s’ha adonat que té força i reclama l’exercici efectiu de la sobirania per sobre dels mercats.

Això és la part positiva. Però pensar que perquè no ens agrada que pugi la prima de risc això s’arregla així... Estem bojos. El comportament agregat té una força enorme, però si vostè no torna els diners ja es pot posar tot Barcelona a dir “Volem més diners” que no li arribaran més diners. No s’enganyi. La transformació és a llarg termini, cal acceptar situacions donades per transformar-les progressivament, cal molta paciència social.

I resignar-nos amb les retallades?

Resignar-nos en el sentit que, ara, d’on no n’hi ha no en raja. Vostè pot dir: “És que vull l’estat del benestar que teníem”. Doncs hem de currar més, ser més productius i llavors el podrem tenir, però, si no, no. Un altre tema, aprofito per dir-ho: tenim una visió de les retallades del tot localista. El que ha passat socialment és que al món, malgrat el que diu la gent, hi ha hagut un repartiment de riquesa brutal els darrers vint o trenta anys. Del Sud-Est Asiàtic i la Xina han sortit de la pobresa extrema milers de milions d’habitants. Què vol dir que han sortit? Doncs que són capaços de vendre molt més, de fer-nos la competència. Si econòmicament no generem riquesa, no podem tenir impostos suficients. I això més la competitivitat ens ha portat a haver d’ajustar.

¿I no deu ser perquè com que aquestes classes pobres del món estan arribant a ser classe mitjana nosaltres estem deixant de ser classe mitjana?

Potser és de les preguntes més rellevants que ens hem de fer. La quantitat de diners que hi ha en aquest moment als Emirats Àrabs és brutal. Si aquests països fessin els deures com van fer els europeus (que bàsicament són dos: sindicats lliures que han produït un repartiment de la riquesa molt alt, i un sistema fiscal progressiu) el seu creixement seria per a nosaltres la millor notícia.

Perquè ens compraran productes?

Esclar. Si fem un pastís més gran, tu menjaràs més i jo també. L’únic risc és l’ecològic, que és un límit. Però si no el tinguéssim, les classes mitjanes a la Xina són la millor notícia.

¿Té algun fill que estudiï administració i direcció d’empreses?

La tercera. I li dic que si li agrada tocar el piano i quan acabi la carrera pot viure d’això, que toqui el piano. La raó de ser d’un a la vida és el gran motivador, i al final, si un fa allò que realment li agrada, acaba fent-ho bé i podrà viure adequadament i feliç, que és molt important.