Carmen de Soria Morell: "Com que sempre han tingut aquest afany de domini, sempre hem tingut aquest afany de rebel·lió"

Hola, Carmen. Com està?

Ja ho veu, bé. Faré 102 anys el 8 de desembre.

[Parlem de la primera vegada que va sentir la ràdio (“ EAJ1 Radio Barcelona ”), i de quan el cinema era mut: “Hi havia un pianista que tocava. Veies les imatges, i a la pantalla hi posaven unes lletres per explicar una mica l’argument”.]

Què recorda de la proclamació de la República?

Tenia 15 anys. A la universitat sentíem que la gent cridava “Visca Macià, mori Cambó”, i anaven amb banderes republicanes. No sabíem res. Ningú s’ho esperava, van ser unes eleccions municipals, ni tan sols eren a diputats. Jo estudiava música al Conservatori del Liceu. Tenia classe d’història de la música a la tarda, a quarts de cinc. Va entrar el conserge desesperat, i li va dir al professor, que era un capellà, mossèn Giner Anglès, que hi havia uns homes demanant-los la clau, que volien pujar al terrat a posar la bandera republicana. Els va dir que els hi donés. El conserge va preguntar si n’estava segur, i va dir que sí, que per què no. I el conserge se n’hi va anar. El professor va continuar la classe com qui res, dient: “Tingueu present que en totes les coses que passen, i en les convulsions polítiques, sempre hi ha gent que continua estudiant i treballant”. Se’m va quedar clavat, el comentari.

I vostè com ho va viure?

Amb 15 anys no saps gaires coses, però la República ja m’estava bé. Quan venia el rei Alfons XIII, la mare ens portava a veure’l passar. Però quan vaig començar a pensar pel meu compte, això dels reis no ho trobava gaire lògic. El rei podia valer molt i el seu fill no valer res. Això que sigui hereditari, quan hi penses una mica, veus que no funciona. I tot això del catalanisme em sonava a música celestial, no hi havia gaire ambient a casa.

Vostè va estudiar oposicions per a funcionària.

Primer vaig estudiar música perquè tenia molt bona oïda. Als 15 anys ja era professora de solfeig i, amb 17, de piano. Llavors, la carrera de piano era molt productiva perquè era l’època que si algú volia ballar en una casa s’havia de tocar el piano. Totes les nenes que tenien una mica d’educació estudiaven piano. Però amb la ràdio i el gramòfon es van reduir molt les classes, i ja no era tan productiu. Com que jo no tenia pare, era interessant que em pogués guanyar la vida. Vaig anar a l’escola de funcionaris, que crec que va fundar Prat de la Riba. Eren molt severs. Si érem 150, més de la meitat suspenien. L’examen era escrit, i els que passaven l’escrit feien l’oral. Com que m’entusiasmava el dret, vaig tenir molt bones notes. A les primeres oposicions que vaig fer vaig entrar a la Generalitat. Tenia 20 anys. L’any 1936.

L’any de la guerra.

Fixi-s’hi bé. Allà vaig conèixer el meu marit, vam fer les oposicions el mes de maig del 36, i vam saber que estàvem admesos, però el nomenament no va sortir al butlletí oficial fins al 17 de juliol. Jo era a la platja, i algú em va dir que ja havia sortit. Era un divendres. Dissabte i diumenge era festa. I el dilluns dia 20, com una burra, vaig anar cap a la Generalitat. No hi havia ni una ànima pels carrers. Hi vaig entrar, hi havia soldats i el senyor Bosch em va dir: “Què fa, desgraciada? Què ha vingut a fer?” Va fer que un mosso d’esquadra m’acompanyés a casa, i em va dir que per la ràdio ja m’avisarien quan havia d’anar-hi.

Va passar por, aquells primers dies?

Va ser bastant caòtic, la veritat. Se’ls va escapar de les mans. Dos consellers, el de Finances i el de Cultura, Martí Esteve i Ventura Gassol, van anar a Montserrat a avisar els monjos que marxessin. Van posar cartells a la catedral dient que era un monument nacional. Aquells dos consellers van haver de fugir a França perquè els volien matar. No vaig parlar mai amb el president Companys, però veure’l sí, i tant. Era un home d’estatura mitjana, primet, que, pobre home, feia el que podia, que no era gran cosa. Manaven la UGT, la CNT i la FAI. No hi havia exèrcit, no hi havia res.

¿Va patir els bombardejos sobre Barcelona?

Ha! Soc viva de miracle! Va caure una bomba a la casa del costat d’on era. Va ser el 30 de gener del 1938, a la plaça Nova. Feia just quatre dies que era casada. El meu marit estava mobilitzat, i per fer-lo venir del front vam decidir casar-nos. Ens vam casar un dijous i, naturalment, per no anar a casa de la mare, vam anar a casa els sogres, que no hi eren, i així estàvem sols. A les 9 del matí ell ja se n’havia anat i jo era al llit per llevar-me. Vaig sentir les sirenes, i que venien els avions. En comptes d’arrencar a córrer, vaig tapar-me bé amb les mantes, em vaig posar el coixí al cap i de cara al matalàs, plana. Això em va salvar. El balcó, que estava tancat i barrat, va obrir-se i va esclatar i tots els vidres van anar al capçal del llit i mitja paret va caure sobre el llit. Es va obrir la porta del pis, que estava tancada. Si no arribo a estar plana al llit, només la pressió de l’aire m’hauria matat.

Es va casar de blanc?

I ara! En aquella època no es feien casaments ni es feia res! Portava un vestit nou, ho estrenava tot, però anava de carrer. Hi havia els sogres, la mare, el germà, uns cosins del meu marit i un amic del meu germà, i prou. Vam anar a dinar a casa i gràcies que vam poder trobar menjar per dinar. Jo em volia casar per l’Església, perquè soc creient i no me n’amago. L’endemà ens va casar un frare de Montserrat a casa d’uns cosins, d’amagat. Pobre home, anava vestit d’obrer, amb una gorra. Ens va dir que quan acabés la guerra anéssim a fer un certificat a la parròquia. I de seguida vaig tenir la primera filla. Va néixer el 17 de gener del 39 i els nacionals, bé, els feixistes, van entrar aquí el 26 gener.

Per què Franco va guanyar la guerra?

Una part de la culpa va ser de la mala administració. Els sindicalistes i comunistes van assassinar molta gent i van fer moltes barbaritats. Van donar molt mala imatge a Europa. Al revés del que està passant ara, que s’ha donat una imatge fantàstica i no es belluguen. Europa no es belluga si no és per interessos econòmics. Si ara s’han bellugat una mica i tenen por, és per l’economia. Llavors tenien por i van deixar fer a Hitler i Mussolini, que van ajudar moltíssim Franco. Igual que sense Amèrica Franco no hauria durat tants anys, però com que els va deixar fer bases militars, ja els anava bé.

Com van ser els primers anys de la dictadura?

Fatal. A les 3 de la tarda, fossis on fossis, a tot arreu tocaven el Cara al sol. T’havies d’aturar i aixecar el braç. La gent s’amagava a les botigues per no haver de fer-ho. Anaves al cinema, i a mitja pel·lícula sortia el retrat de Franco, i altra vegada t’havies d’aixecar amb el Cara al sol.

M’han dit que l’1-O vostè va anar a votar al referèndum.

Esclar que sí. Qui no s’arrisca, no passa la mar. Hi vaig anar, em van obrir pas, vaig votar i vaig tornar a sortir. I em van aplaudir!

Vostè, del que està passant ara, què en pensa?

Ai, no vull ni pensar-hi. Pensi que jo recordo el que va passar quan Companys va proclamar la República Catalana: “Catalans. Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà venien boicotejant la República han aconseguit llur propòsit i han assaltat el poder”. I a la presó. Al cap de dos anys hi va haver eleccions i tota la propaganda es va basar a deixar en llibertat Companys i el Govern, que estaven tots empresonats. Van guanyar les esquerres àmpliament, i Companys va tornar a la Generalitat.

Per què pensa que a Catalunya sem pre hi ha aquest desig de llibertat?

Perquè mai ha sigut espanyola per lliure elecció. Ho ha sigut per imposició, per haver perdut una guerra. I si els espanyols haguessin sigut intel·ligents, i en lloc d’imposar-se ens haguessin sabut seduir, potser tampoc ho hauríem volgut. Però com que sempre han tingut aquest afany de domini, aquí sempre hem tingut aquest afany de rebel·lió.

I això com creu que acabarà?

Crec que acabarà bé. Penso que Catalunya l’han perduda. Per falta d’intel·ligència. No crec que sigui Catalunya sola. A Europa tenen por que Catalunya s’independitzi perquè tots tenen por de les seves minories, que estan agafant consciència. Però ara hi ha dies que gairebé no vull saber res, em poso massa nerviosa. De debò. Hi ha hagut dies tan dolents que he tingut taquicàrdia dels nervis.

Permeti’m que li pregunti per una altra cosa. ¿Les dones sempre ho han tingut més difícil que els homes?

Sí, i això és una cosa que no he acceptat mai. Quan era petita pensava que quan tingués fills educaria igual les noies que els nois. I ho he fet. La meva filla es va casar i sabia portar una casa, però va estudiar música i el batxillerat. Un dia, als nois, que eren bessons, quan devien tenir 7 anys, els vaig dir que paressin taula, i no sé qui dels dos va contestar que era cosa de nenes. I els vaig dir que a partir de llavors cada dia pararien taula ells dos. I així va ser. Els vaig ensenyar a fer els llits. Ara a casa cuina el meu fill, no jo. Les culpables eren les mares mateixes. Si Déu hagués volgut que fóssim tontes, no ens hauria donat intel·ligència.

Vostè ha sigut feliç, Carmen?

Sí, he sigut feliç, com tothom, a estones i moments. Però no es poden donar consells per ser feliços. Ho portes a dins. Ser feliç o no depèn d’un mateix. El que vol ser feliç ho és. El que neix amb vocació de ser desgraciat, ho serà per molta sort que tingui. És una cosa mental. La felicitat no ve de fora, depèn de dintre.

Pensa molt en el seu marit?

Sí, però és curiós. Vam viure feliços, el vaig estimar molt, però m’he acostumat a viure sense ell, i això que em vaig casar als 22 i vaig enviudar als 84. 62 anys de casada. I una cosa que sí que recordo molt bé és que els últims anys el meu marit m’havia dit més d’una vegada: “Quina sort he tingut d’haver-te trobat”. Això sí que em fa feliç. Que estigués content d’haver estat casat amb mi.

Que bé, Carmen. Acabem aquí?

Si a vostè li sembla, sí. He xerrat com una cotorra, eh?

Li he preguntat moltes coses, dona. Moltes gràcies.

De res, gràcies a vostè, que s’ha pres la molèstia. ¿Li servirà d’alguna cosa el que li he dit?