Un any que acaba entre afirmacions que el pitjor ha quedat enrere, ja es veu que no deu haver estat l'any més alegre de la nostra vida, precisament. La guerra s'ha acabat, ens diuen. Excel·lent, i si és així ara comença la postguerra, o sigui, la reconstrucció, que acostuma a ser una formidable convocatòria a l'esforç col·lectiu perquè la pròxima generació no ensopegui amb la mateixa pedra. Però com hauran comprovat, aquesta èpica no apareix per enlloc. Ni èpica, ni plans. Normal, quan et passes el dia fent lleis Wert, de l'avortament, amagant sobres de Bárcenas, inventant el LAPAO, crispant l'escola balear o tancant el Canal 9 en nom de l'austeritat, en comptes de concentrar esforços en el que és important.
Per acabar-ho de rematar, apareix Edward Snowden al Channel 4 i declara: "Un nen nascut avui creixerà sense cap mena d'idea de privacitat. Tenim sensors a les butxaques que ens segueixen arreu on anem. Penseu en el que això significa per a la privacitat d'una persona normal i corrent. El debat que fem avui determinarà la quantitat de confiança que podem dipositar en la tecnologia que ens rodeja i el govern que la regula". Aquests dies que ens recorden que la sobirania correspon al poble, estaria bé que no ens resignéssim a ser espiats des del bressol i reclaméssim la garantia efectiva del dret al secret de les comunicacions.
Però la duresa del 2013 ha conegut una excepció d'il·lusió col·lectiva en un lloc del món anomenat Catalunya, que fa que abans de formular els millors desitjos per al 2014 em resisteixi a fer una mirada a l'any que venç i dedicar-li un adéu ben afectuós.
Perquè no ha estat un any qualsevol i faríem bé de recordar-lo amb simpatia. La que correspon a un capítol de la nostra vida en què, després de l'esclat del 2012, ens vam tornar a mirar als ulls i a endevinar-nos el pensament un altre cop i a mostrar una apassionada i pacífica determinació per decidir el nostre futur. Un any per enamorar-se de Catalunya.
La grandesa històrica del moment és aquesta: milions de catalans han acabat de passar per un llarg procés deliberatiu interior, cadascú des del seu propi punt de partida ideològic o biogràfic, un debat difícil, a voltes, perquè hi juguen el sentiment i la raó, i han arribat a la conclusió que més enllà de la història, de la crisi, dels afectes o les conveniències, hi ha la dignitat.
En aquesta deliberació m'ha impressionat especialment trobar persones que després de creure tota la vida que ser català era la seva manera de ser espanyol s'han anat sentint expulsades de la idea d'Espanya, perquè ha quedat reduïda a un ordeno y mando inacceptable al segle XXI.
Si la conclusió del 2013 és que s'ha acabat el bròquil i que el futur serà millor si el construïm entre tots, democràticament, aleshores els propòsits per al 2014 han d'incloure molta capacitat de sacrifici, resistència a les campanyes de divisió, comunicació clara per mantenir la il·lusió i molt sentit de l'humor, com la del tuitaire que va escriure que el discurs del rei li va semblar interessantíssim, i que Colin Firth hi fa un paper extraordinari.
