Delícies supremes de bròquil

Thomas Paine va escriure als agitats dies del 1776 que "a Amèrica la llei és el rei" i, des d'aleshores, els Estats Units han dividit els poders per allunyar-los de la posició dominant i han construït la democràcia més escrupolosa possible. Això sí, mentre a Londres l'estat camina solemne amb corona i mantell d'ermini, a Washington l'estat és formal i s'obre pas donant empentes mentre repeteix " excuse me ", abillat amb una americana de rebaixes i un cafè en un got de paper a la mà.

Les tres sessions del Tribunal Suprem d'aquesta setmana sobre la llei de reforma sanitària han constituït una inoblidable posada en escena de la vida americana: sense càmeres però amb testimonis, transcendental però benhumorada, amb policies i amb manifestants. Els grups adversaris que es van trobar durant tres dies a les escales del Suprem discutien però es respectaven. Perquè al carrer, igual que dins el Suprem, l'argument és el rei. Qui no argumenta convincentment el seu punt de vista no té lloc ni futur al discurs públic.

I això que en joc hi havia la cobertura sanitària de 40 milions de no assegurats, a vuit mesos d'unes eleccions presidencials. I encara més: la universalitat de l'atenció mèdica és un debat dels temps de Teddy Roosevelt, fa cent anys, en què han fracassat els notables Franklin Roosevelt, Lyndon Johnson i Bill Clinton. Barack Obama va confessar: "És per lleis com aquesta que em vaig ficar en política". I va rematar: "Firmo aquesta llei en memòria de la meva mare, que va discutir amb les mútues fins i tot quan batallava amb el càncer als seus últims dies".

El més curiós és que, el 2008, Obama no només no portava al seu programa l'obligació de contractar una assegurança de salut sota multa, sinó que atacava Hillary Clinton, que sí que la defensava. Un cop president, va canviar d'opinió pensant que els republicans no s'hi oposarien perquè, i aquest és el súmmum de totes les ironies... la idea era conservadora, i va ser un republicà el primer a convertir-la en llei: Mitt Romney, governador de Massachusetts. Els sona? Obama, que aspirava a superar la divisió partidista del país amb el carisma del " Yes, we can ", amb prou feines va aconseguir que el Congrés li aprovés la reforma, i sense ni un sol vot republicà.

Dilluns passat, els nou jutges del Suprem van seure davant els advocats de les dues parts i van anar directes al cor de la discussió: ¿es pot obligar algú a comprar alguna cosa? Sí, si és un bé fonamental, com ho és una assegurança per a la salut. ¿Si és bo per a la salut, per què no els fem comprar bròquil, que també ho és? ¿I si l'atenció mèdica al llarg de la vida és inevitable i impredictible, per què no s'obliga a comprar mòbils, que tard o d'hora s'acaben necessitant? Per què l'única manera d'accedir a la salut és a través d'una assegurança a nom de l'assegurat? ¿I no deu ser que el Congrés ha acabat regulant la inactivitat? Igual que quan obliga a posar-se una vacuna o a pagar per a la pensió de jubilació. I què me'n diu de regular el comerç entre estats? El cas supera els estats. El cost de l'atenció mèdica pública que acaben rebent els no assegurats ens acaba costant a tots els que paguem impostos uns 116.000 milions de dòlars a l'any. S'aixeca la sessió.

El veredicte final

Qualsevol dia que no s'anunciarà, els magistrats es reuniran al voltant d'una taula rectangular per deliberar i votar la constitucionalitat de la reforma sanitària. Començarà votant el cap del tribunal, John Roberts, i acabarà la membre més recent, Elena Kagan (que, com a júnior, és l'encarregada de prendre notes i obrir la porta si algú demana per entrar). La decisió se sabrà a finals de juny. Sigui quina sigui, serà explosiva, com la primavera que està fent florir els cirerers bords que fan companyia a l'estàtua de Jefferson.