Dels avis andalusos a Colau i la consulta

BarcelonaCatalunya no va desconnectar gaire. Van ser set punts menys de participació en relació a l’Everest del 27-S, sí, però ahir, sense desafiament plebiscitari ni enviats especials de tot el món, van votar un 70% dels electors catalans, contra un 65% el 2011.

Una bona part de la majoria independentista va anar a les urnes sense passar pels mítings. Ho va fer sense entusiasme, dolguda per tres mesos absurds i ofensius després dels seus esforços, però una ciutadania hiperpolititzada i supermobilitzada com la que s’ha anat formant durant els últims cinc anys no podia quedar-se a casa per estranya que li fos aquesta campanya, i per malament que l’haguessin fet els partits. El resultat és una digna representació sobiranista i la constatació que mai hi haurà hagut tants diputats independentistes al Congrés com a partir d’ara. Una altra cosa és què hi faran.

Una barreja potentíssima

Segur que miraran cap a la nombrosa bancada de Podem. Per primera vegada, al Congrés hi haurà desenes de diputats espanyols favorables a un referèndum per la independència de Catalunya, la majoria dels quals van de morat. Podem ha fet bons els pronòstics a Catalunya, s’hi ha endut una quarta part dels vots, ha guanyat a les demarcacions de Barcelona i de Tarragona, i a Barcelona ciutat ha guanyat en 8 de 10 districtes (incloent-hi l’Eixample) i només n’ha cedit dos, Sarrià-Sant Gervasi i les Corts, a mans de Democràcia i Llibertat.

I és que Iglesias ha trobat el missatge (defensant el dret a decidir a tot Espanya i oblidant-se dels ancestres del personal) i, sobretot, ha trobat la companyia. Ada Colau és, ja, un factor decisiu en la política barcelonina, catalana i espanyola. La involucració sense reserves de l’alcaldessa de Barcelona ha convertit En Comú Podem en el relleu del PSC catalanista que va dominar les eleccions generals durant dècades. A Catalunya ha guanyat una barreja potentíssima: el 15-M i el dret a decidir.

I quedarà també per a la història que els electors catalans, alliberats de l’eix nacional-plebiscitari, han enviat a la cua els partits de l’unionisme més ranci: Ciutadans i el Partit Popular. Amb el mal resultat de Rajoy a Catalunya ja hi comptàvem. Amb el de C’s no hi comptàvem gens. Fracàs. I adéu Duran. Això també queda per a la història.

Encara queda una votació

Diumenge torna a haver-hi votacions a Catalunya, les de la CUP a Girona. Quina influència tindran els resultats d’ahir per valorar la proposta d’investidura d’Artur Mas? I quina unitat d’acció es pot acabar coordinant entre el sobiranisme i el dret a decidir? Que llegeixin Goethe: “No ens preguntem si estem d’acord en tot, sinó tan sols si marxem pel mateix camí”.