22/01/2012

Déu, el matrimoni i el paradís fiscal

3 min
Un cartell anuncia un acte de campanya de Gingrich en un restaurant.

Que els dos conceptes de la setmana a la campanya republicana hagin estat matrimoni obert i paradís fiscal no és gaire engrescador quan parlem de la cursa per la presidència més poderosa del món. Però sexe i diners sempre són útils per entendre més bé tant el caràcter d'uns aspirants com la psicologia col·lectiva d'un país, si és que encara queda res de col·lectiu en aquest temps d'ètiques líquides, dispersions tecnològiques i incerteses quotidianes. Les infidelitats de Gingrich han confirmat la seva fama de líder caòtic i de qui no et pots fiar. Les excursions a les illes Caiman de Romney li augmenten la talla de multimilionari oportunista. I totes dues històries, que no els impediran continuar a la cursa, revelen que a Amèrica la gent ja no corre a llançar la primera pedra i no ha deixat d'admirar els rics.

La segona exdona de Gingrich, Marianne, 18 anys de casats, va afirmar a la cadena ABC que Newt va demanar-li que tinguessin un "matrimoni obert", obert perquè hi pogués entrar Callista, aleshores membre de l'equip de Gingrich al Congrés. Marianne va dir que no i es van divorciar. Ara Callista és la dona trofeu que acompanya Gingrich allà on va, sense obrir la boca, només assentint amb el cap i exhibint el seu pentinat casc, perquè Gingrich pugui dir allò tan bonic de " Callista and I …" i ningú dubti de la seva condició de bígam rehabilitat.

Gingrich no només va negar-ho tot, sinó que en va fer virtut. El moderador John King va obrir el debat preguntant sobre la qüestió i Gingrich va sortir amb un dels contraatacs més ben portats que es recorden a la televisió electoral. Primer dignificant la política: "Crec que la naturalesa destructiva, viciosa i negativa de moltes cadenes de notícies fa mes difícil governar aquest país i atreure gent decent a presentar-se a un càrrec públic, i estic horroritzat que vostè comenci un debat presidencial amb un tema com aquest!". Després va posar-se transcendent: "Vaig haver de buscar el perdó i la reconciliació amb Déu". I per acabar, l'èxit segur, carregada contra la premsa: "Estic tip dels mitjans d'elit que protegeixen Obama atacant els republicans".

El públic de Carolina del Sud saltava sobre les cadires, com molts nord-americans conservadors, que creuen en dues coses: en Déu i que tots els periodistes són d'esquerres, excepte els de la Fox, que són decents. Ahir una enquesta revelava que Gingrich tenia més intenció de vot entre les dones que entre els homes. Callista i ell havien superat un altre obstacle. Al final del debat, fora de càmera, Gingrich va dir al periodista: "No passa res: malament si ho feies i malament si no ho feies".

La indecisió de Romney

Romney no va sortir tan ben parat del debat, però no perquè tingui 33 milions de dòlars a les Caiman. Com em va dir l'únic taxista republicà de Washington que m'he trobat en dos anys i mig: "I què si els té en un paradís? És legal, oi? Ja va pagar els seus impostos aquí, oi? Jo també ho faria. Good for him !" És inútil insistir si no hi ha res antipatriòtic en treure els diners fora de la pàtria, sobretot quan es té el nom del país a la boca cada dia. La resposta és que això no passaria si no es paguessin tants impostos. Déu és al paradís. Als fiscals, es veu que també.

En canvi, per a Romney va ser molt pitjor quan li van demanar si pensava revelar dotze anys de declaracions de renda com va fer el seu pare a la campanya del 1968. Resposta: "Potser". No hi ha resposta més desafortunada per a un aspirant a la presidència. Al món de les campanyes no hi ha "potser", hi ha "sí" o "no" i la resta és falta de caràcter. Ja ho va dir Perry -el d'"eliminaré un departament, dos departaments i el tercer no me'n recordo"- quan va plegar aquesta setmana i va donar suport a Gingrich: "Newt no és perfecte. Però qui de nosaltres ho és?"

stats