El cap de setmana polític ens ha portat algunes frases per reflexionar. Pere Navarro, primer secretari del PSC, va afirmar ahir: "Us proposo que no donem suport a propostes que cerquin l'enfrontament". Per començar, em pregunto des de quan el fet de votar o de voler votar, que és el que fan les societats democràtiques quan volen saber on és una majoria, pot significar cap enfrontament. Al contrari, l'enfrontament arriba quan s'ignora la realitat, i aquesta no és una altra que, a Catalunya, una gran majoria vol votar si desitja o no independitzar-se d'Espanya.
Diu també el cap dels socialistes catalans: "No volem seguir com estem, ni tampoc volem trencar". Doncs és impossible no seguir com estem sense trencar (democràticament) alguna cosa, perquè pel PP i el PSOE qualsevol escenari per a Catalunya que sigui diferent de l'actual és un trencament de la Constitució que no estan disposats a tolerar. És evident en el cas del PP, i més ara que està espantat amb UPyD i Ciutadans, i, pel que fa al PSOE, que el Sr. Navarro no confongui un càlid i llarg aplaudiment amb l'assumpció de cap realitat plurinacional o de redistribució fiscal. La presidenta Susana Díaz ho vigila.
I afegeix Navarro: "No volem enganyar ningú. El PP té majoria absoluta, necessitem que canviï d'actitud o perdi les eleccions". Que no s'enganyi ell: el PP havia perdut les eleccions quan va posar en marxa els recursos contra l'Estatut de Catalunya (aquell que contenia articles que van ser donats per bons a altres comunitats) i va guanyar als despatxos el que no sabia ni podia guanyar al carrer.
En una entrevista a El Periódico , el president del comitè de govern d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, afirmava sobre el procés que "al pas que anem, crec que acabarà malament", frase amb aires de profecia autocomplerta, que, per més que a continuació la suavitzava amb un "no vull robar a ningú l'esperança", descriu gràficament la il·lusió que li fa el procés al Sr. Duran i Lleida. Cap líder polític anima la seva gent amb un "crec que acabarà malament" quan comença una negociació.
La frase de Rajoy "no entraré en jocs de divisió, enfrontament i retorn al passat" es comenta sola. El PP atresora un llarg historial a Catalunya i a Espanya de tot això que el cap del govern espanyol diu que no vol entrar-hi.
Sense desmerèixer les dificultats de l'objectiu, trobo que avui cal que ens diguem que el procés pot acabar molt bé, perquè al darrere hi ha una bona part del país que empeny amb una il·lusió que ja voldrien els partits per als seus projectes. Perquè la manifestació del juliol del 2010 i els 11-S del 2012 i el 2013 són una resposta de dignitat col·lectiva de les que fan sentir orgull de pertànyer a una nació. Una nació castigada en la seva autoestima fins al límit de l'aniquilació que s'ha mirat als ulls i s'ha dit que, després d'haver-ho provat tot, donat tot, demostrat tot, la recerca de la seva felicitat ja no és possible en companyia dels que no la volen com és. Una majoria de catalans vol decidir el seu futur i no hi cap raó perquè no ho facin, exactament igual que qualsevol altre poble de la Terra.
