12/10/2019

Elena Carreras: “Per tocar el cos d’una dona, el primer que ha de fer el metge és demanar permís”

8 min

Perfil. “Per què es va fer ginecòloga?” I la doctora Elena Carreras i Moratonas (Barcelona, 1960) contesta sense parpellejar: “Per tenir cura de les dones”. Va ser escollida millor ginecòloga d’Espanya el 2015 per la revista Forbes, i acaba de ser nomenada presidenta del Consell Assessor per la Igualtat de Gènere en Salut. Feminista des de l’adolescència, el més important que ha après és que dedicar-se a la ginecologia i tenir cura de les dones pot no ser el mateix: “Tu pots estar treballant per a les dones però d’una manera dirigida, paternalista. I adonar-me’n i anar fent una evolució cap a més informació i més ganes de prendre decisions de les pacients m’ha causat una satisfacció molt profunda”. La doctora Carreras aixeca la cella esquerra quan acaba una explicació, a manera de “S’ha entès?”, i tria les paraules amb cura professoral, amb un sentit de l’humor cautelós i revisant el llenguatge per no caure en les herències sexistes. Quan ja se’n va, es posa deures: com rebaixar la incomoditat dels homes per parlar de tots aquests temes?

Què significa que s’hagi creat un consell assessor sobre igualtat de gènere en salut?

Sexe i gènere no és exactament el mateix. Sexe fa referència a categoria biològica, home-dona. Gènere fa referència a les qüestions culturals, socials, que s’associen als homes o que s’associen a les dones. Dos exemples [riu]. Examen: el concepte cooperació a què l’associa més?: a home o a dona?

A dona.

I agressivitat?

A home.

Sí, això és la reducció a l’absurd de la construcció social de les característiques masculines i femenines.

I en salut això com es tradueix?

Un exemple: la descripció clàssica que tothom sap de l’infart és: dolor al pit, irradiació al braç esquerre. Sí? Aquesta manifestació és la dels homes. Quan les dones tenen un infart de miocardi, el dolor és molt més a la punta de l’estèrnum, molt més a l’esquena, amb una sensació de “No sé què tinc però no estic bé”. Si quan tu vas a un servei d’urgències no s’aplica aquest factor de correcció, és possible que et donin un ansiolític.

Quines són les grans càrregues culturals que pengen del gènere?

El treball de cures. Les dones viuen més anys, sí, però tenen menys salut. Durant tota la vida fan la seva vida professional i totes les cures dels fills en una època i dels pares en una altra. I això té un impacte clar sobre la salut. Una altra: les dones, per exemple, triguen més a anar urgències. Primer posen els fills a dormir i després se’n van a l’hospital. Les dones es moren més d’infart. Quan una dona va a urgències sol estar més greu que un home amb la mateixa circumstància.

La dona és més soferta, doncs.

Sí, però això no pot justificar mai extreure un pòlip de la matriu sense anestèsia, per exemple. És un procés ambulatori, però pot ser molt dolorós. La idea aquesta de “Vinga, dona, que tu pots” em sembla injusta i antiètica. Li poso un altre exemple?

Sí, per favor.

Imaginem-nos que, per abaratir costos, els pacients ingressats es porten el menjar de casa. Sobre qui recauria la feina de cuinar...? [l’entrevistador somriu] No rigui! Es veu, no? La dona tendeix a menystenir-se. És freqüent que una investigadora que ha obtingut una beca molt important digui: “M’han donat la beca”. L’home dirà: “He guanyat la beca!”

Hi ha canvis legals i socials en els rols atribuïts. Ara els homes tenen el permís de paternitat, i se l’agafen.

És un començament esplèndid. Però els homes l’haurien d’agafar amb la idea que és un permís per cuidar la criatura, no per fer aquell màster que tenies pendent des de fa tres anys.

Vostè parla també d’empoderament de la dona en la salut. Què vol dir?

Que a la dona no li faci por explorar-se i saber què és el que li passa, i quines opcions té d’actuació, i decidir lliurement quina opció vol triar.

Quina diferència hi ha entre la dona que li entrava a la consulta fa 35 anys i la d’avui?

Les dues diferències bàsiques que jo trobo són: primera, l’acompanyament. En més del 90% dels casos, la dona ve amb la parella o la mare o l’amiga, i fa 35 anys la dona paria sola al paritori, sense acompanyant. I la segona és que fa 35 anys a ningú li passava pel cap discutir amb el metge o la metgessa. Amb internet, la pacient ve informada a la consulta. Em sembla una cosa extraordinària perquè vol opinar de la seva salut. Aquesta presa de decisions compartides en salut és extremadament de gènere femení, com dèiem, i t’estalvia possibles episodis de violència obstètrica.

¿El boom de la imatge i de la cirurgia estètica ha canviat la percepció que la dona té del seu cos?

Al principi de la meva carrera hi havia la teràpia hormonal substitutòria, per allargar la joventut. Després es va demostrar que això produïa més càncer de pit. Ara la menopausa està molt més acceptada, en el sentit d’una etapa més de la vida. Però ningú emfatitza els avantatges de la menopausa, com la llibertat sexual que dona pel fet de no patir per l’embaràs; perquè la pastilla està molt bé, però deixar de prendre-la és meravellós. O com haver superat molts prejudicis corporals esclavitzadors. Hi ha un moment que a la dona ja no li importa què diuen de la seva imatge, perquè no té necessitat de demostrar res, o sigui que el seu cos és com és i ella s’hi troba bé. Això és menopausa i són anys. I amb els homes suposo que igual, però potser d’una manera no tan acusada perquè els homes no heu tingut mai la pressió de com és d’important el vostre cos.

Bé, i fins i tot ens sentim a dir que els homes envellim millor.

Sí, aquest és un d’aquells comentaris de gènere que dèiem.

Abans ha fet servir el terme violència obstètrica.

Sí, és la violència que s’exerceix durant l’embaràs, el part i el postpart. Esclar, jo el primer cop que en vaig sentir a parlar em vaig molestar molt, i el gremi també: “Nosaltres això no ho fem!” Fins que aquest juliol l’Organització Mundial de la Salut l’ha acceptat per definir totes aquelles accions que s’exerceixen sobre la dona que li impedeixen prendre les seves pròpies decisions. És un tema molt pioner i molt candent. Exemples: fer una cesària quan no toca, o el maltractament personal: “Tu calla”. O la infantilització de l’embarassada, que pel fet d’estar-ne no pot prendre decisions perquè nosaltres sabem el que és millor per a la criatura.

Però al final no es fa el que diu vostè?

No, no, no. Si la dona no es vol deixar fer la cesària, no se li fa. Ella decideix. La meva feina és parlar amb la mare i saber per què no ho veu, però ella ha de tenir la convicció que ella té l’última paraula, perquè la té.

L’edat del primer part a Catalunya és de 31 anys de mitjana.

Això és un disbarat, perquè si comences als 35 ja gairebé te’n vas als quaranta, i el cos no està en les mateixes condicions per tenir la criatura als 20 anys que als 40, perquè l’espècie humana està preparada per tenir les criatures abans, així de clar.

Això perjudica més la mare o el fill?

A tots dos. A la mare perquè té més risc d’acabar amb un part per cesària, i a la criatura perquè té més risc de complicacions de restricció de creixement, de diabetis...

¿A partir dels 40 anys, per tant, vostè desaconsella tenir el primer fill?

Jo no aconsello ni desaconsello res, perquè és la mare qui diu si vol córrer el risc o no. La il·lusió de tenir un fill és molt gran! La dona ha de valorar la il·lusió de ser mare, amb tot el que representa. A les dones que volen ser mares d’edat molt avançada, el que sí que els aconsellem és que seria bo tenir una analítica perfecta, i un electrocardiograma i un ecocàrdio que estiguin bé. I parlar-los de la cesària.

En quins termes?

La cesària és una intervenció meravellosa, que ha salvat moltes vides de mares i criatures. I amb aquest desplaçament de l’edat la probabilitat d’acabar amb un part per cesària és més alta. I aleshores els professionals no podem assistir una cesària com si estiguéssim traient un tumor d’ovari. Estic exagerant una mica, però el concepte s’entén, no? Perquè, malgrat que sigui un acte quirúrgic, per a la mare és el naixement de la seva criatura, és el moment únic. Aleshores, no pot estar la dona en un quiròfan, sola, esperant que li treguin el nen. No, no és aquest el concepte. És el moment del naixement de la meva criatura per via abdominal. Per això practiquem la cesària provincle en què la mare està acompanyada de qui ella vol, se li dona l’opció de veure el naixement (s’abaixa el teló, si ella vol) i, igual com fem amb el part vaginal, se li col·loca la criatura al pit en un ambient de respecte absolut per la importància del moment. Al quiròfan es poden tenir converses inadequades, diguem-ne, i això s’ha de canviar. Has de donar el protagonisme absolut a la mare. També hi ha moltes parelles que volen tallar el cordó, que mèdicament té una importància zero, però per a ells té un simbolisme important.

Vostè és especialista en ecografies. Què hi veia fa 30 anys i què hi veu ara?

El que ha canviat més de l’ecografia és que ens permet fer programes preventius. Ara fem la eco al primer trimestre. I podem fer prevenció, el cribratge de la síndrome de Down, i això va lligat a la cirurgia fetal, que això sí que ha sigut un regal de la vida: poder viure la possibilitat d’operar nens abans que neixin. Tenim un programa de cirurgia abans de néixer de l’espina bífida que és absolutament pioner a nivell mundial.

Després de tot el que m’ha explicat, entenc que ha canviat la mateixa percepció del metge sobre com s’ha de tocar el cos d’una dona.

El primer és que s’ha de demanar permís. L’altre dia encara discutia amb el meu equip com s’ha de demanar permís per fer un tacte en el part: “Sí, home, encara haurem de demanar permís per fer un tacte!” Doncs sí: “Puc fer-te el tacte?”, “Et va bé que et faci el tacte ara?” És això. Quan la dona diu , li fas el tacte. Això és molt elemental, però això no ho fèiem. No ho fèiem! Quan ho penses dius: “No pot ser”. I, aleshores, tu mateix has d’anar canviant les teves pràctiques.

Què li diria a una adolescent que té la regla i que el dia de més mal d’ovaris exclama: “Quina sort que teniu els nois que no teniu la regla”?

Distingiria si és una endometriosi o no. Si no ho és, li diria que és una sort tenir la regla. És la demostració que el cos funciona a la perfecció! Això és per donar gràcies cada mes! És una benedicció! El problema és allò de “Va, que ets forta” i, després, resulta que és endometriosi. És a dir, el teixit de la matriu no s’implanta només a dins la matriu sinó que és a la cavitat, i quan es produeix la regla és molt dolorós. I s’ha invisibilitzat molt amb la idea aquesta de “Vinga, va, dona, que en fas un gra massa”.

stats