14/02/2016

Eugeni Gay: "L’estat espanyol no s’ha pres seriosament el problema de Catalunya"

7 min

Aquesta setmana, El Roto deia en un acudit a El País : “La història de l’Espanya contemporània l’estem escrivint els jutges”. Un mal negoci, això.

Sí, és un mal negoci, els jutges no poden fer la història del país. Els tribunals poden instar a la transacció, però si la gent no transa, estan obligats a posar una sentència. I no sempre és bo arribar a posar la sentència. I no és bo que la política es faci a base de sentències. La política s’ha de fer als Parlaments, que per a això hi són.

Els conservadors es van imposar per àmplia majoria en la tria del nou president del TSJC, òrgan que estudiarà la querella contra l’expresident Mas pel 9-N. Això també és política?

L’elecció dels magistrats no és una elecció neutra, no ho serà mai. Entre altres qüestions perquè seria terrible trobar-nos magistrats sense ideologia, tots tenim ideologia. L’òrgan d’elecció dels càrrecs, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), està compost per persones que han nomenat els poders públics.

L’apel·lació constant a la justícia...

Això és terrible. La judicialització de la vida política ha sigut nefasta. Que els polítics estiguin permanentment anant als tribunals, els uns contra els altres, és perniciós i denota un problema de la classe política. Jo vaig viure el moment del recurs contra l’Estatut, que va ser copiat per tots els Estatuts d’aquella època, absolutament per tots. I només es va recórrer l’Estatut de Catalunya. Això és una politització com una casa. El més greu és la desconfiança que produeix en els ciutadans. Ara tenim un judici que s’està veient a Palma. Està pràcticament feta, ja, la condemna de la gent! ¿Estan en igualtat tots els que s’asseuen a la banqueta? ¿Tenen veritablement dret de defensa? En el cas Nóos, desgraciadament, no hi ha presumpció d’innocència. En general, es menysté la presumpció d’innocència, que és una obligació. És a dir, és un dret. Ningú, absolutament ningú pot ser tingut per culpable fins que no ha sigut realment declarat culpable.

Entenc que tampoc li sembla bé veure l’instructor o el fiscal del cas Nóos fent declaracions als mitjans.

Em sembla impresentable, absolutament inadmissible. La justícia ha de ser transparent i pública, però una cosa és la transparència i la publicitat i una altra és parlar fora del fòrum on has de parlar. Jo vaig estar al Tribunal Constitucional, vaig rebre moltíssimes crítiques de mitjans de comunicació i mai vaig discutir-les.

¿No serà un escàndol internacional jutjar i condemnar un president escollit democràticament pel delicte d’haver posat unes urnes?

No, posar unes urnes no és un delicte en si. Es va dir que allò no es podia fer com un referèndum. De fet, recordo que el 9-N ens vam trobar vostè i jo pel carrer i li vaig dir: “Això és una manifestació amb el carnet a la boca”. No era ni un referèndum, ni una consulta, i no tenia cobertura legal. Per això estava contrariat, perquè em va semblar que no era la manera de fer, però jo també tinc les meves rareses. Perquè després ens hem de preguntar: no tenir una cobertura legal vol dir que sigui il·legal? Aquí hi ha un pas importantíssim. Una cosa és que no tingui efectes legals, i una altra cosa és que no es pugui fer.

El president de la Generalitat pot ser jutjat per un acte que va durar tot un dia i que l’Estat no va impedir...

I crec que va fer bé de no impedir-lo.

Doncs hi ha qui opina que aquell dia l’Estat va estar absent de Catalunya.

No, no ha estat absent de Catalunya en cap moment. Però va prendre una determinació més que assenyada.

Imagini’s que ha d’explicar a un estranger que jutjaran algú per donar la veu al poble, en democràcia.

Això no és bo. Però també li podria dir el que em va preguntar un amic estranger: “Com és que es fa una consulta d’aquestes sense les garanties? Què fan?” Això és el que em van dir.

Què en pensa de l’anomenada “reforma exprés” del TC de l’octubre de l’any passat, que obliga el TC a vetllar pel compliment efectiu de les seves resolucions?

Com que ja sóc un vell i ja no tindré responsabilitats, puc parlar amb absoluta llibertat. Crec que la modificació és inconstitucional, i espero que el TC la declari com a tal. Miri, el TC és la institució a la qual la Constitució dedica el capítol de tancament. La resta d’institucions de l’Estat són les encarregades de fer complir la Constitució, no el TC, que només té el poder d’interpretar la Constitució.

Sí, però com que hi ha sentències del TC que no s’apliquen...

No s’aplica ni el mandat dels magistrats, que és de 9 anys, i resulta que jo, per exemple, vaig estar-n’hi 11. Vaig dir que em sentia segrestat, perquè jo no podia deixar el lloc, la Constitució diu que han de ser 12 magistrats. I no van substituir-nos, cap poder polític, cap partit, ho va demanar.

Com resoldria el plet entre Catalunya i Espanya?

Dialogant. Catalunya té una decidida voluntat de ser, som un poble mil·lenari, que ha lluitat per aquesta identitat, que ha sigut un factor importantíssim en la història d’Espanya i del món occidental... Això no s’ha pogut esborrar. I aquesta és una qüestió que l’estat espanyol s’ha de prendre amb absoluta seriositat, perquè és un problema de tot l’Estat.

I ara no s’ho ha pres seriosament?

No, sincerament, crec que no. Considera que aquest statu quo s’ha de mantenir sempre i no es pot modificar. És indubtable que la llei s’ha de respectar. Ara, compte! La llei ha d’evolucionar, ha de canviar. I el coneixement és important. ¿Que no hi ha un sentiment espanyolista molt profund en unes zones d’Espanya? Fins i tot aquí a Catalunya, ¿no hi ha un sentiment espanyolista profund? ¿Doncs per què no pot haver-hi un sentiment profundament catalanista i català? És tan legítim com l’altre.

¿Això ens duria a un estat plurinacional?

Catalunya és una nació, naturalment, i això ho he dit mil vegades a Madrid, i per Espanya. Només faltaria, que no fos una nació. Crec que sense tocar gaire la Constitució, allò que deia Duran i Lleida, Catalunya podria tenir un encaix a la Constitució com a tal.

¿Hi ha alguna manera de resoldre la tensió entre la legalitat espanyola i la legitimitat de les urnes que invoquen els independentistes?

La legitimitat te la dóna la legalitat. Aquí estem confonent un moment important que va ser passar d’una legalitat d’un estat de lleis, la dictadura, a un estat de dret, la democràcia. Ara estem en un estat de dret. Aquest estat de dret pot canviar... i passar a un altre estat de dret. Però això ho ha de fer tot l’Estat. I asseure’s a parlar, no pot ser que el president del govern i el president de la Generalitat no es vegin, no pot ser, no pot ser. I de qui és la culpa? M’és igual!

¿Ha vist aquesta proposta de reforma federal del PSOE que parlava de “mínimament federal”?

Això em fa gràcia perquè, esclar, és anar amb tant de tacte que no hi ha qui ho entengui. Això què vol dir?

¿Encaixaria millor Catalunya si Espanya fos federal i no autonòmica?

És possible, però no ho sé. Crec que l’aposta autonòmica va ser intel·ligent i la resposta no ho va ser, perquè es va convertir en el cafè per a tothom. I no tothom volia una autonomia. No som tots iguals. No som iguals els catalans i els castellans, som diferents. D’aquí la riquesa del nostre país. Com no són iguals els europeus, hi ha grans diferències entre francesos i anglesos, i entre els alemanys i els polonesos, per exemple.

¿Hi pensa molt, en la sentència de l’Estatut? ¿S’ha dit mai “Quin immens error!”?

No. Penso en la feina importantíssima i immerescuda que vam haver de fer, perquè no s’hauria d’haver recorregut. Potser algun dia podré escriure com vam haver de treballar, però crec que no ho he de fer. Pensi que, menys tres magistrats, que no vam ser recusats, la resta van ser recusats. S’acabava una recusació i en començava una altra. Va ser un joc de recusacions. I això va fer patir molt el Tribunal. Es van recórrer 310 preceptes d’un Estatut. Si per a un article triguem temps a declarar una sentència, imagini’s per a una d’aquesta envergadura, amb opinions permanents de la premsa. El colmo va ser un editorial conjunt de la premsa catalana.

El colmo?

Sí, esclar, perquè ens va dir quina sentència havíem de fer. L’editorial conjunt ens deia que no es podia tocar ni una coma. ¿Com que no es pot tocar ni una coma? No, no, inacceptable. Ningú no em pot dir la sentència que he de fer. Absolutament ningú.

El que advertia aquell editorial és la desafecció que ha vingut després.

Miri, un quart d’hora després de dictar la sentència, El Mundo treia un editorial que ens posava verds, al Tribunal. I al cap de mitja hora, la Generalitat va convocar una manifestació i El Mundo va retirar l’editorial perquè va pensar: “S’han cregut que han perdut ells”. El que no es pot fer amb el TC, ni amb cap institució, és aquest tipus de pressions i culpabilitzacions. No li dic que aquella sentència hagués sigut bona, malgrat que al Dr. González Casanova li vaig sentir dir que era la millor sentència que havia posat el TC en la seva història, per la dificultat. Però les sentències també poden ser criticades. El que no es pot dir és: “Si poseu aquesta sentència, nosaltres farem això”. En un estat de dret no es pot dir. En un estat de dret, no. La sentència recull una infinitat de vegades la interpretació dels advocats de la Generalitat i del Parlament.

Creu que hi va haver una reacció desproporcionada a Catalunya?

No, jo no vull ni puc jutjar. Aquí es va fer el que es creia que calia fer i la resposta va ser aclaparadora i clamorosa. Ara, dir que això és culpa del TC, se n’hauria de parlar. Accepto que pugui ser. Jo vaig fer un vot particular -respecto la sentència- i vaig dir el que em semblava.

stats