Durant els set anys (1999-2006) que la sèrie The west wing va estar en antena, el seu creador, Aaron Sorkin, va ser idolatrat pel públic, delerós dels seus diàlegs efervescents i esmolats, posats en boca d'uns polítics de ficció imperfectes però dignes de ser votats. Entre el president Bartlett que va crear Sorkin i Bush (i Obama?), no hi havia color. Perquè Sorkin no enganya: les seves sèries no són per a cínics, i no té manies a fer servir una virtut que està deixant de ser-ho en el mercat televisiu d'una societat de tornada de tot: després d'un capítol de The west wing o de The newsroom , l'espectador se sent més bona persona. Sorkin consola els afligits de la democràcia amb la recreació d'un món on la política o el periodisme poden ser durs, despietats i fins i tot bruts, perquè així és la naturalesa humana, però inspirats per la noblesa a què també aspira aquesta naturalesa. Missatge: la noblesa, al final, guanya.
The west wing va aconseguir tres Globus d'Or i vint-i-sis Emmys, però, tot i el culte que encara rep, Sorkin tenia i té un sector crític que no suporta que se li'n vagi la mà amb el que consideren embafadores cullerades d'idealisme. Tots aquests estan d'enhorabona. Al febrer d'aquest any, Netflix va distribuir entre els seus abonats la sèrie House of cards , on, almenys en la primera temporada, els polítics astuts i criminals van guanyant la partida. House of cards escandalitza per la deïficació del poder i l'adoració que li professa un Washington podrit. No és que, al final, la noblesa perdi: és que no hi surt. I el més inquietant és que, en acabar cada capítol, mentre l'espectador s'espolsa de sobre els sacs d'indecència moral que li han llançat al damunt, es pregunta si no deu ser aquesta l'autèntica cara de la política, molt més que no pas la de Sorkin.
Aquest és, però, un vell dilema. Al Nou Testament, Jesucrist parla de ser astuts com serps i candorosos com coloms. A El quadern gris , el jove Josep Pla transcriu una conversa amb el seu pare. "Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que entre rics i pobres o persones de dretes i esquerres: la que s'estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malparits", diu el pare. "Si les coses són així, tu què m'aconselles: l'astúcia o la bona fe?", respon el fill. I continua Pla: "El meu pare queda parat una estona, em mira fixament, després mira a terra, em diu finalment amb una concentració intensa a la veu: «No ho diguis a ningú... t'aconsello l'astúcia i no en parlem més»".
Aquestes referències em semblen oportunes a deu dies de la Via Catalana. Que mig milió de persones s'agafin de la mà a la mateixa hora, les 17 h 14 minuts del dia de la festa nacional, en una cadena humana que pretén unir el país de nord a sud, em sembla una enorme demostració de bona fe, una manifestació de patriotisme alegre i una exhibició de fermesa cívica. Però em semblaria una ingenuïtat que algú ho considerés l'empenta definitiva per obrir les portes del referèndum per a la independència. El camí és tan incert que ningú pot afirmar amb exactitud on som. Quan Carme Forcadell afirma (ARA, 17-8-2013) que "no es pot sostenir aquest nivell de tensió gaire temps", penso el contrari. Vull dir que tant de debò no calgués, però caldrà. Per més just i democràtic que ens sembli votar, per més evidències econòmiques, polítiques o culturals que Espanya ens hagi donat que allò que no és castellà o no passa per Madrid no és espanyol, no ho aconseguirem amb un parell d'11-S multitudinaris. Vinc d'Amèrica, on a part de sèries, van escriure una Declaració d'Independènciaon els firmants acabaven: "Ens prometem les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor". La lluita pacífica per la llibertat és una cursa de resistència, la més difícil que un poble pugui afrontar mai, plena d'obstacles que posen a prova el caràcter col·lectiu de qui hi aspira, sobretot si juga la partida amb una desigualtat de cartes clamorosa, en un terreny en què fa segles que no juga. Esclar que caldrà bona fe per subratllar la noblesa de l'objectiu i armar-se de paciència, però ens cal astúcia per enfrontar-nos a tots els jocs, també al joc brut. D'aquí deu dies tornarem a produir allò que somnia qualsevol líder polític: una manifestació gegant que l'ajudi en la negociació. Rajoy espera que Catalunya es cansi i abandoni. Resistir i continuar demana una mentalitat de corredor de fons, i qui sap si algun sacrifici econòmic més, encara. Ho va escriure Maragall: "Llum als ulls i força al braç".
