Perdre uns Jocs Olímpics és una trompada doble. Primer, perquè perds, i segon, perquè mai t'expliquen per què has perdut. I no t'ho expliquen perquè el COI, autodenominat família , és un grup format per gent que sempre ha remenat les cireres, i aquest tipus de persones es passen la vida donant propines, però no explicacions. O sigui que és veritat que la votació és de naturalesa subjectiva i està sotmesa a negociacions per sota la taula, però això no és excusa per aventurar causes de l'eliminació madrilenya.
Primer, Espanya. Ha perdut prestigi. Tot el món sap que té un 27% d'atur i que ha estat a punt de ser rescatada. I és difícil viure contra la premsa anglosaxona. Quan The New York Times publica un reportatge (que també hauria pogut fer-se de Nova York, tot sigui dit), amb gent rebuscant als contenidors d'escombraries, adéu Marca Espanya i hola Gibraltar. Buenos Aires 2013 no era Lausana 1986, amb Espanya acabada d'entrar al Mercat Comú, amb el rei premiat a Aquisgrà i el miracle de la transició pacífica convertit en conte de fades.
"No podíem competir amb una potència com el Japó", lamentaven delegats madrilenys. Doncs sí que es pot derrotar una potència. Fa quatre anys, tot un president dels Estats Units va agafar l'Air Force One per anar a defensar la seva ciutat, Chicago, per al 2016, i la família olímpica li va donar carabasses brasileres a la primera votació.
Segon, Madrid. Estic segur que els treballadors de la candidatura haurien pagat diners perquè la seva feinada no hagués de ser defensada per aquest pòquer d'asos de la comunicació que són l'alcaldessa Botella i els presidents de la Comunidad, del COE i del govern espanyol. I no és un problema d'anglès, només, és un problema de missatge: Madrid no té narrativa pròpia més enllà de ser la capital d'Espanya. És la quarta vegada que s'hi presenten i encara no han trobat la manera. "Madrid necessita els Jocs", afirmaven. Home, no em digui més. " Madrid is fun ", exclamava la divertidíssima alcaldessa com si parlés a pàrvuls. L'ADN espanyol no és gaire donat a haver de convèncer i negociar per guanyar, i això s'acaba notant. El vídeo era equivocat, ja que girava al voltant de la idea de festa, amb joves tirant-se vestits a la piscina d'un àtic. El de Tòquio sí que feia emocionar.
Tercer. I més important: Madrid no tenia Samaranch. El qui va ser president del COI va anar complint ambicions fins a arribar a la pirueta final a l'abast de gairebé ningú: ser president del COI i organitzar els Jocs a la seva ciutat. Samaranch sabia com tractar la família i la premsa, i volia celebrar uns Jocs a Barcelona. Era la culminació de la seva vida i ho va aconseguir. El vaig entrevistar per darrer cop el 2008, dos anys abans de morir. Quan vam sortir del seu despatx del CosmoCaixa es va quedar mirant tota la ciutat als seus peus i em va dir amb posat transcendent: "Els Jocs són el més important que li ha passat a aquesta ciutat en tota la seva història. Ara hi ha una frenada. O és que potser els altres corren molt".
