Ahir em vaig passar el dia sentint culers que deien que el Barça de dissabte els havia fet passar vergonya. A mi tots plegats i tot plegat em va fer molta pena, com aquell tipus que has admirat tota la vida però li comences a veure senyals que ja no hi és tot, fins que un dia fa un numeret indissimulable davant de tothom i l’han de retirar d’escena.
No hauria dit mai que escriuria això, però ho faig: els millors jugadors de la història del Barça em van fer pena. L’equip en què juguen Messi i Xavi, Neymar i Busquets, Piqué i Valdés em va fer molt de mal perquè són els mateixos que fa no gaire temps m’havien fet molt feliç. Es pot perdre un partit i fins i tot una Lliga, però no així, i ells, menys. Arrossegant-se sense il·lusió ni convenciment. (Déu meu, i, per alguns, valgui la redundància: ¿és que a Messi l’ha deixat d’il·lusionar jugar a futbol cada tres dies? On ets, Leo? Parlo de tu perquè ets el millor, OK?) Repeteixen mecànicament els passos d’una coreografia que recorden altres temps, quan l’equip creia en ell mateix i sortia al camp amb un desig de perfecció i un sentit de missió històrica. No crec que cap culer aspirés que aquell futbol durés eternament, però sí que en perdurés l’autoexigència. Doncs no. Igual que els darrers anys del Cruyff jugador, els temps de nuñisme-victimisme, les mocadorades del gasparisme i l’autocomplaença del darrer any de Rijkaard.
La plantilla s’ha deslegitimat com a font de confiança. Si ens volien fer creure que estaven per sobre dels entrenadors i els entrenaments, i que els bons eren ells, els ha sortit malament.
La situació seria una mica menys preocupant si no fos que el govern del club està en una situació d’interinatge de legimitació, després de la fugida de Rosell. I enmig de la tempesta, el consell directiu obre les urnes d’aquí quatre dissabtes, en una consulta inoportuna en el temps sobre una remodelació arriscada en el pla econòmic.
Des de la presidència fins al vestidor, el Barça s’ha anat destensant, ha anat vivint de la inèrcia fins que la inèrcia ha dit prou, amb el govern del club dedicant esforços dignes de millor causa a alimentar un ajustament de comptes fratricida que no ha resolt res, més aviat ha generat divisió i és la llavor d’un nou i inacabable ajustament de comptes que promet més anys de mal rotllo.
Si es tracta de fer un control de danys immediat, el Barça té prou qualitat per eliminar demà passat el City i fins i tot de guanyar la Copa al Madrid amb un cop de geni. Apa que no ha salvat temporades jugant-s’ho tot a una carta, amb plantilles molt més justetes i en conjuntures molt més desesperades.
Però no era salvar la temporada el que esperàvem del tàndem Messi-Neymar ni d’un consell directiu que va tenir anys per preparar-se per assumir el comandament. La decepció amb la directiva i la plantilla, sobretot amb els cracs, és profunda. Per superar-la, ara fins al maig, és almenys una qüestió d’orgull. Després ja veurem quina remodelació serà la més urgent d’escometre.
