Els diumenges dels anys cinquanta, els barcelonistes dinaven a quarts d'una i sortien rabent cap a les Corts per poder agafar barana a la general. A les tres, les graderies estaven a rebentar. Ramallets s'acostava a la porteria i els aficionats li cridaven "Antònio! Antònio!", i el porter del Barça, amb aquell coll de camisa blanca tan ben planxada sota el jersei gruixut amb coll en punta (va jugar deu temporades amb el mateix estilisme), saludava amb el desmenjament postís d'un Gary Cooper i el partit ja podia començar. Ramallets era un caràcter i ni quan va venir a l' Aquest any, cent! , de TV3, va deixar-se impressionar. Els porters no ploren. Per això recordaré sempre aquella lluïssor als ulls quan va veure un vídeo amb aturades seves amanit amb l' Unforgettable cantat per Nat King Cole. Inoblidable, Antònio. També a l'eternitat.
