Germà Bel: “La desviació de costos és habitual a Espanya”

Què li sembla que unes obres tan controvertides, que han tardat tant, quedin ara estigmatitzades per l’ombra de la corrupció?

Jo no diria que és una qüestió específica de les obres de La Sagrera o de l’AVE a Barcelona. Són obres complexes, i a tot arreu del món hi ha desviacions entre els costos pressupostats i els finals, però a Espanya és molt comú, massa comú. Aquí tenim moltes obres públiques, que s’explica potser pel pes econòmic que té el sector de la construcció i tot el que genera.

Hi ha hagut connivència entre Adif i l’empresa responsable de construir el tram?

No crec que es pugui dir que és cosa d’Adif com a empresa pública, però sí d’empleats de l’empresa que poden entrar, i a vegades entren, en connivència amb empreses a l’hora d’aconseguir adjudicacions, o per aconseguir contractes amb uns costos per sobre dels pressupostats. Pel que sabem, en aquest cas no s’ha produït un desviament de costos que es puguin discutir en termes de realitat, sinó que és una simulació de sobrecostos. La desviació de costos és molt habitual en el model espanyol, ho és tant que durant molts anys les empreses estrangeres no han pogut entrar al mercat espanyol perquè no n’han entès la dinàmica. I en un lloc on el sobrecost és molt comú com Espanya és més fàcil que passin aquestes coses.

I aquí s’ha construït massa?

A Espanya tenim un quantitat d’obra pública impressionant. Espanya és líder a la UE en quilòmetres d’AVE -però no en passatgers, en què és cuer-, en quilòmetre d’autopista i en nombre d’aeroports autoritzats per al trànsit internacional. Tenim un excés d’oferta, i la demanda va molt enrere. Tenim el sector de la construcció més fort d’Europa, i això fa que proliferin aquest tipus de contractes, i és el brou en què passen aquest tipus de coses.

¿Ningú va fer un estudi de demanda potencial?

L’alta velocitat a Espanya és un projecte ideològic que es conjumina amb una gran tradició de construcció que té un sector capaç de fer pressió perquè se segueixin fent obres d’aquestes sense gaire sentit. A Espanya l’anàlisi cost-benefici mai ha tingut gaire bona entrada en els àmbits ministerials. No hem de deixar que la realitat ens arruïni una bona idea.

Això seria un win-win? El polític et posa una estació de l’AVE a la porta de casa, i tothom hi guanya.

I els contribuents acabarien pagant la festa. Hem tingut, i seguim tenint, una bombolla d’infraestructures en l’alta velocitat. Ara mateix encara s’estan executant obres d’AVE de Madrid-Badajoz, de Madrid-Galícia, que porten molts pocs passatgers. Ara no se’n presumeix tant, ja no queda tan bé, les inauguracions no són tan fastuoses, però segueix passant perquè són projectes que no responen a una lògica econòmica de productivitat, sinó d’ordenació del poder, de construcció nacional i d’interessos de relació entre poder i negocis.

¿L’episodi que vam conèixer ahir serà un trist epíleg d’un model obsolet o continuarà?

To be continued.