13/12/2010

Que això no s'acabi mai

2 min

En les pàgines per a la història que està escrivint aquest Barça caldrà que ningú no oblidi de fer servir l'adjectiu «honest». No trobaríem millor qualificatiu per un equip que, quan ja té derrotat el contrari, quan ja s'ha recreat en totes les sorts de l'atac, quan ja ha aconseguit mantenir la seva porteria a zero, encara continuï treballant obsessivament per al total compliment del deure professional del futbolista que no és un altre que la felicitat del seguidor que el paga. El Barça mai no en té prou.

Així van arribar els vuit gols d'Almeria, el cinc gols al Madrid o el dos darrers d'ahir contra la Reial Societat. Després d'exhibir-se contra uns donostiarres no menys honestos, després d'haver-nos fet feliços amb un joc de triangulacions impossibles, Messi va fer el quart al minut 86 i Bojan el cinquè al minut 90. ¿Pot haver-hi demostració més gran d'honestedat professional que no especular amb el resultat i considerar iguals de dignes tots els minuts que van del primer al darrer xiulet de l'àrbitre? En aquest Barça no hi ha minuts de les escombraries.

I això és així per la mateixa raó per la qual Messi li demana a Guardiola que el faci jugar sempre: que aquest equip és feliç de jugar per a tots nosaltres una jornada més. Sí, és clar, juguen així perquè un equip de «petitets» o té la pilota o està perdut. Juguen així perquè els ho han ensenyat a la Masia, però sobretot perquè s'ho passen bé, tant, que sembla que els sàpiga tan greu a ells com a nosaltres que l'àrbitre xiuli el final del partit i s'hagi acabat la recreació.

I atenció, perquè la recreació només és possible quan tot funciona. No es demostra només en el joc d'atac, sinó que està fonamentada en una virtut que podria passar desapercebuda a base de golejades, que és la solida defensiva. Des del dia del Vila-real que el Barça continua sense encaixar cap gol, al voltant de sis-cents minuts. I molts d'aquests minuts sense que hi hagi d'intervenir Valdés o sent sotmès a una llunyana, lleugera i sovint poc perillosa pressió del contrari. La defensa del Barça, en les seves múltiples variants, està fina, atenta, tan ràpida com les assistències del mig del camp o el joc de parets curtes dels davanters.

Per això, aquests dies entenc Mascherano i entenc menys Alves. L'argentí va venir al Barça cobrant menys, i, el que és pitjor per a un futbolista, jugant menys. Ell, tot un capità d'Argentina. Però quan ja tens la vida resolta, a què més pots aspirar que no sigui a poder explicar als teus néts que tu jugaves en aquell Barça? Amb quina felicitat no deu viure cada entrenament, cada partit, cada trucada que fa a casa i li diuen que que bé que va fer de fitxar per al millor equip del món.

No m'interpretin malament. Alves fa el que faríem tots, intentar treure tant com pugui per la seva feina. Però quina alternativa li queda? Ell mateix ha descartat el Madrid. Un equip italià? El Manchester City? Aconseguida la felicitat que donen els diners, hi ha algú que no vulgui formar part del millor equip de la història del futbol?

stats