05/06/2020

Guruceta, l'escàndol més gran que s'ha vist mai al Camp Nou

4 min
Guruceta, l'escàndol més gran mai vist al Camp Nou

BarcelonaLa gent saltava al camp com baixen les rierades, inesperadament, indignada pel robatori. Aquella torrentada que va desembocar a la gespa de l’estadi la nit del 6 de juny del 1970 ha passat a la història amb el nom d’un àrbitre. És la nit de Guruceta.

Jo hi era. Ha passat mig segle (Déu meu) i em disposo a deixar constància escrita dels records d’un nen de vuit anys.

El 1970 feia 10 anys que el Barça no guanyava la Lliga. D’aquells deu campionats, el Madrid n’havia guanyat vuit. El 69 el Barça havia perdut la final de la Recopa contra l'Slovan Bratislava, i havia perdut, també, el prometedor davanter centre Bustillo, a qui el defensa central del Madrid De Felipe va trencar el genoll per sempre en un Madrid-Barça, televisat en blanc i negre des del Bernabéu, que els blaugrana havien començat guanyant per 0-2, amb dos gols de Bustillo, precisament. L’àrbitre no va assenyalar ni falta.

Aquesta era la situació aquella nit d’avui fa mig segle. La Lliga l'havia guanyat l’Atlètic de Madrid. El Barça va acabar quart, amb els mateixos punts que un Madrid fluix. El Barça jugaria la Copa de Fires l’any següent, però el Madrid necessitava la Copa per jugar alguna competició europea. El sorteig els va emparellar per als quarts de final.

Recordo com si fos ara estar sopant a casa i sentir per la ràdio Miguel Ángel Valdivieso transmetent el partit d’anada. Va guanyar el Madrid per 2 a 0, tot i que en el segon gol havia semblat que hi havia fora de joc. Em vaig passar tota la setmana pensant en la tornada i que hi aniria de la mà d’un amic dels pares que era soci i que tenia un Seat 124 de color verd oliva. La nit del 6 de juny del 1970 vam estar embussats una bona estona a la rotonda de la plaça Pius XII. Els tramvies i autobusos anaven a rebentar. La gent cridava “Barça, Barça, Barça”. La grada d’animació eres tu.

Els barcelonistes van rebre el Madrid amb la xiulada més gran que permetien els seus pulmons (llavors els equips sortien per separat), ells tan blancs i nosaltres tan foscos, perquè el Barça jugava amb les samarretes de cotó en què, en deu minuts, la suor dels futbolistes barrejava el blau i el grana del teixit i els convertia en unitats negroses sota els focus.

Guruceta, l'escàndol més gran mai vist al Camp Nou

El Barça va fer una primera part nerviosa i li costava dominar. Però, cap al final de la primera part, Rexach va xutar, diria que la pilota va tocar els dos pals de la porteria del gol nord i va acabar entrant, enmig de la bogeria dels meus veïns de banc, perquè aleshores no hi havia seients individuals, sinó bancs de llistons de fusta, amb el número de cada localitat pintat al respatller. I, en nits com aquella, on havien de seure cinc persones, n’hi seien deu. Final de la primera part, 1-0. Més nervis.

A la segona part, igual. Recordo haver pensat que el Barça ja no passaria d’allà (vuit anys i tant optimisme culer) perquè veia l’equip cada cop més cansat de cap i de cames. I, llavors, contraatac del Madrid conduït per Velázquez. Assegut al final de la grada lateral, primera graderia, una mica abans de la ratlla de l’àrea del gol nord, veig just davant meu el lateral Rifé (que corria com ara Alba) que recula a fer la cobertura, li pren la pilota a Velázquez, el madridista surt disparat cap al davant i cau dins l’àrea. I, llavors, corrent des de molt lluny, arriba l’àrbitre Guruceta, amb el braç estirat com si fos Colom, i assenyala el punt de penal.

Guruceta, l'escàndol més gran mai vist al Camp Nou

Rifé i el porter Reina se’l volien menjar. Van començar a caure tants coixinets sobre l’àrea, que no es podia llançar el penal. En aquella època, els coixinets estaven plens de sorra i pesaven, de manera que amb l’impuls adequat arribaven a la gespa. Alguns jugadors del Barça ballen una contradansa inútil amb Guruceta i fan gestos de marxar del camp. Finalment, s’hi queden, Amancio xuta el penal i el marca. 1-1. Adeu Copa. El central Eladio protesta i és expulsat. Ho estem veient drets, perquè ningú ja no seu. I ja no es pot continuar jugant perquè cauen coixinets i més coixinets, que en tocar a terra es rebenten i el verd de la gespa és cada cop més color terrós de la sorra. Algú salta al camp, i després en salten més, i l’àrbitre i els jugadors surten corrents cap a l’escala dels vestidors, cada equip la seva.

La gespa és com una olla que bull d’aficionats. Llavors els llums de l’estadi s’apaguen i, així que acostumem la vista a les fosques, veiem la Policia Armada (els grisos de la dictadura de Franco) com pega a la gent. Al meu costat uns joves criden “Po-li-cia, a-se-sina!”, crit de ritual a la universitat de l’època. L’adult que m’acompanya m’agafa de la mà i em diu que marxem, que “s’està embolicant”. L’endemà diumenge i dilluns a l’escola me’ls passo explicant que va ser fora de l’àrea, que els àrbitres van a favor del Madrid i contra el Barça i que la policia pega a la gent amb les porres. Jo ho he vist amb els meus propis ulls. I, com jo, miler d’aficionats que, ben bé durant els vint anys següents, cada cop que un àrbitre perjudicarà el Barça, cridaran “Guruceta, Guruceta!”

stats