Hilari Raguer: “El meu ideal no és el separatisme, sinó viure en pau, però des de la llibertat”

Un especialista en història contemporània de Catalunya, ¿com explica el moment que viu el país a les portes de la celebració de l’Onze de Setembre del 2014?

És un fenomen que ha pres una volada que a molts els ha sorprès. En aquesta última enquesta, augmenta el nombre d’independentistes. Què ha passat? Els bons observadors ja podien haver vist símptomes d’una cosa que s’acostava, com un riu que flueix quilòmetres i quilòmetres calmosament i tot de cop ve una gran cascada. Què hi ha de nou? En primer lloc, independentistes de cor, molts catalans ho hem sigut sempre, però no gosàvem dir-ho. Carles Muñoz Espinalt deia que patim la síndrome del gos apallissat, que no s’hi torna i només que li facin una mica de carícies ja remena la cua. Ara la novetat és que no tenim por, és quasi el vestit nou de l’emperador. No és que hàgim canviat, és que hem perdut la por. I una segona nota: no serà per demà, però ho veiem factible. Ja hem fet tard per a terceres vies i, per dir-ho en castellà, paños calientes.

Per què?

Perquè ara, la gran majoria no acceptarà resoldre la cosa amb una millora fiscal o unes quantes concessions autonòmiques més. Ens han enganyat tantes vegades que no ens ho creuríem. Només hi ha una solució, que és l’estat independent. I no és només un sentiment romàntic, sinó que veiem que hi ha una sèrie de personalitats molt competents en economia, en sociologia, en ciència política, que estan estudiant les dificultats que trobarem. Jo me’n refio i, particularment, em fio del president Mas.

Mirant la història compartida des dels temps de les corones de Castella i Aragó, ¿no és possible una convivència més o menys harmònica?

És possible i és desitjable. El meu ideal, i jo crec que el de molta gent, no és el separatisme en el sentit que l’ideal és separar-se. L’ideal és viure en pau, però des de la llibertat. Aquest és l’autèntic federalisme. Catalunya té aquest sentit des de la conquesta de València i Mallorca. Immediatament, sense esperar l’aparició de cap moviment autonomista, posa aquests reialmes en absolut peu d’igualtat amb el Principat, amb Corts i lleis pròpies. Castella ha sigut incapaç de fer això des que, sent un petit comptat, assimila els regnes d’Astúries i Lleó i agafa el títol de rei, i els reialmes musulmans de Toledo, Sevilla i finalment de Granada són assimilats al sistema castellà. I el mateix farà amb Amèrica. S’han de fer independents perquè els respectin.

Vostè és un estudiós de la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, i encara que som davant d’una ucronia, què estaria dient ara?

El 2013 va ser l’any Carrasco i Formiguera i el senyor Duran i Lleida em va demanar que en fes la conferència inaugural. I vaig dir que amb molt de gust. I llavors em va dir: “Suposo que diràs que no era independentista”. I dic: “Sí que ho era, ja ho crec que ho era”. En fi, per l’amistat que tinc amb ell, no vull ser conflictiu... Admiro el paper de Duran i Lleida. Ara a Madrid el tenen per independentista i aquí el tenen per botifler. ¿Però Carrasco era independentista? I vaig dir: “Deixem que parli ell”. I vaig fer una selecció de textos i clarament el sentiment de Carrasco és que era independentista, no tenia por de dir-ho...

Amb aquesta paraula?

No, ell deia que no era separatista, que no havia estat en cap partit que es proclamés separatista, però en repetides ocasions va demanar la plena llibertat de Catalunya. I morirà cridant “Visca Catalunya lliure!” I “lliure” volia dir independent. Ell no era del tot o res. Si ara podem aconseguir una cosa important l’agafarem però sense renunciar a l’objectiu final. Carrasco va declarar en el procés amb què el van condemnar a mort que el 1931 ell va ser el qui va proposar el nom de Generalitat perquè, per a ell, la Generalitat era una institució de la plena sobirania catalana.

Pujant cap aquí he vist la frase cisellada a les parets de Montserrat que diu “Catalunya serà cristiana o no serà”. Vostè ha publicat un llibre titulat Ser independentista no és cap pecat, que probablement no és el títol més sofisticat que es podria esperar d’un intel·lectual. Em pregunto si això no és nacionalcatolicisme.

Jo també m’ho he preguntat, i al llibre explico la gran diferència. “Catalunya serà cristiana o no serà” és del bisbe Torres i Bages, que, encara que no s’ha trobat en cap dels seus escrits, reflecteix el seu pensament. És el desig que Catalunya continuï sent cristiana, d’acord amb la seva tradició. Però ni Torres i Bages ni jo direm que un catòlic català que no sigui independentista està en pecat mortal. Ni tampoc, políticament, direm que no és un bon català el que no sigui independentista. Aquí hi ha la gran diferència. El nacionalcatolicisme espanyol era: “Tot espanyol ha de ser catòlic, apostòlic i romà, i més papista que el Papa”. Recordo haver sentit explicar a Chumy Chúmez, l’humorista de La Codorniz, que al servei militar, en arribar, et prenien la filiació: nom, cognoms, lloc de naixement, religió... I tots deien “catòlica”, i llavors apuntaven “C.A.R.” -catòlica, apostòlica i romana-. I llavors arriba un que respon “cap”. “Com, no tens cap religió? S’ha de tenir alguna religió, aquí s’hi ha de posar alguna cosa”. “Posi-hi l’actual”. Això és el nacionalcatolicisme. Hi ha un abisme entre això i desitjar que tots els catalans siguin bons cristians, com desitjo jo, però no portar-los a la Inquisició.

Quan Rouco Varela, president fins fa poc de la Conferència Episcopal Espanyola, diu que la unitat d’Espanya és un bé moral irrenunciable, se li devien posar els pèls de punta.

Al revés, em va agradar molt. Rouco diu el que diu, i em dóna el títol d’aquest últim llibre meu. Miri, l’Església predica que el quart manament d’honrar pare i mare exigeix també el deure d’estimar i servir la pàtria. Ara, no hi ha cap autoritat civil ni eclesiàstica que em pugui dictar quina és la meva pàtria. Això m’ha de sortir del fons de la consciència. Llavors, si fidel a la meva consciència he triat com a pàtria Catalunya i la serveixo, estic practicant el quart manament, i és una virtut. Ara, evidentment, al que cregui que la seva pàtria és una altra, o no cregui en els deu manaments, ja no li val l’axioma. La cultura té el seu centre en la llengua, però va més enllà. Quan Himmler, el 1940, va visitar Montserrat, buscant el Sant Grial, hi havia un museu amb una sepultura ibèrica d’un home alt, llarg... I Himmler va dir: “Mireu, aquest és ari, els catalans són aris”. I el pare Andreu Ripol, que l’acompanyava perquè parlava alemany, li va dir: “Els catalans no som de cap raça, som una barreja de races”, que és el que més tard va dir Vicens Vives al Gresol.

Vostè va conèixer bé Jordi Pujol. Com va rebre el seu comunicat del 25 de juliol en què explicava que la seva família tenia diners no declarats a l’estranger?

El comunicat del 25 de juliol planteja més preguntes que no en respon. Em reservo, per ara, la meva opinió personal sobre el cas. Molts pensen que amb el seu comportament Jordi Pujol Soley ha fet molt de mal a Catalunya; discuteixen si n’hi ha causat més o menys que el bé que pugui haver fet. Els espanyols i els espanyolistes hi suquen a fons i se’n feliciten, com si fos un cop mortal al moviment sobiranista. S’equivoquen. He parlat amb moltes persones que admiraven i quasi veneraven Pujol. Estan dolgudes i decebudes, però l’escàndol no fa trontollar gens ni mica el seu compromís sobiranista. El que fa trontollar són les terceres vies i el peix al cove.

Aquest any n’ha fet 60 que és monjo de Montserrat, no? Quin és el seu millor record?

Jo diria que el dia de la meva primera missa. Sentir-me acompanyat per la família i per molts amics va fer que fos un dia molt feliç, un dia de somni. Si després he passat algun moment difícil, només mirant de recordar l’alegria d’aquell dia ja em dono de pagat per endavant.

¿Ha trobat el que va venir a buscar aquí fa 60 anys?

Hi he trobat molt més. He de confessar que vaig entrar a Montserrat sense saber què era la vida monàstica, però hi vaig entrar per una inquietud religiosa, de donar-me al servei de Déu i de l’Església, i també perquè, a diferència d’altres opcions que se’m presentaven, aquí jo em sentia identificat amb aquest simbolisme català de Montserrat, que pensava que en altres llocs em podien exigir que hi renunciés i aquí no m’ho exigirien mai.

És veritat allò de “ Qué descansada vida la del que huye del mundanal ruido ”?

No... Aquí el soroll potser el sentim més que a fora perquè tenim tentacles. Des de Montserrat, malgrat la clausura, veiem a distància però profundament la realitat de fora. I sempre he anat amb urgències. He hagut de tenir un infart per fer un llibre que fa més de vint anys que tenia pendent! Fora de les hores dels oficis i de les hores de la convivència fraterna, en el que en dirien les hores lliures és on hi ha les presses.

Amb quina il·lusió veu el futur del país?

Amb la il·lusió del dia 9 de novembre. Espero que se celebri i que sigui un èxit. I si no, continuarem empenyent. No per això renunciaré al meu ideal, però confio que això és un moviment imparable i creixent.