Història política mentre juguen Barça i Granada
La història no es repeteix, però s’assembla a ella mateixa. Artur Mas estava renunciant a la presidència de la Generalitat mentre el Barça guanyava al Granada per 4-0, igual que la tarda d’octubre de 1973 en què va debutar Cruyff i el Barça també va fer quatre gols als granadins, mentre la policia de la dictadura franquista detenia 113 membres de l’Assemblea de Catalunya reunits clandestinament. Llavors, la recuperació de la Generalitat a l’exili era un somni, i en canvi, fins ahir, el somni de Mas era convertir-se en l’últim president de la Generalitat autònoma. No ho podrà ser. Ho serà Carles Puigdemont.
La jugada final ha estat típica de Mas, caricaturitzat com l’astut pels seus detractors, però a qui ja ningú li pot negar una enorme capacitat tàctica: és Mas a canvi d’estabilitat. Fa un pas al costat però en la caiguda arrossega la CUP, a qui ha venut molt cara la seva pell presidencial i els fa indissimulable l’estrip intern de l’empat a 1.515. Designa el seu successor amb el dit (“candidat que jo proposo”, “president de la meva confiança”). Preserva la majoria absoluta per la independència al Parlament. I com assenyalava Miquel Iceta, guanya temps per a la refundació de Convergència, que ell mateix tutelarà.
“O president o expresident”, diu Mas, sí, però serà un expresident ben viu. Una retirada tàctica que no permet obrir ampolles de cava als que esperaven redactar-ne l’esquela política a Barcelona i a Madrid. Mai la política catalana havia produït un episodi tan semblant a aquelles votacionsdel Congrés dels Estats Units sobre el dead line. Llàstima que l’homologació internacional de Catalunya que es pretenia no era ben bé aquesta. Els estats tenen estratègia.
