Joan Tubau: “Els dolents són els que fan patir els innocents i els que miren cap a una altra banda”

Per què no volen 55 milions d’euros de la Unió Europea?

Perquè tres mesos després de l’acord entre Turquia i la UE hem confirmat que allò va ser una renúncia dels estats membres a la responsabilitat legal, política i moral de donar protecció a la gent que fuig de la guerra de Síria, l’Iraq, l’Afganistan o el nord de Nigèria, llocs on avui es lliuren els conflictes més violents dels planeta. En lloc de donar-los l’asil a què tenen dret, la UE ha decidit tenir aquesta gent a Turquia, perquè després Turquia vegi si els torna a enviar a l’Iraq, o a Síria, o senzillament s’hi queden confinats. I són quatre milions i mig de persones. I això és molt pervers, perquè equival a dir a països que acullen refugiats (a Kènia hi ha refugiats somalis, a Tanzània hi ha refugiats que fugen de la violència de Burundi) que si la UE pot canviar les lleis al seu gust també ho pot fer Kènia o Tanzània. Està donant un cop mortal al corpus legal més important del dret internacional humanitari: el que afecta la gent que fuig de la violència i les guerres. Aquests 55 milions de finançament públic formaven part de tot això i ens n’hem volgut distanciar d’una manera inequívoca.

O sigui que continuen aplicant allò que van dir en rebre el premi Nobel de la pau: “No estem gaire convençuts que la paraula salvi, però sí que sabem que el silenci mata”.

Mira, fa un any havien mort ofegades 1.800 persones al Mediterrani central. Aquest any, dades oficials, són 2.800 persones. I han mort ofegades perquè en lloc de travessar 10 o 12 quilòmetres d’aigua, entre Turquia i Grècia, i posar-se a caminar per Turquia i els Balcans, fins a arribar a Àustria, van caminant fins a Líbia, controlada per tota mena de milícies, incloses les de l’Estat Islàmic, i llavors travessen 600 o 700 km a mar obert. El dia que es va firmar l’acord ja sabíem que no ens agradava. No ens agrada que els governs ens diguin que això funciona perquè es queden a Turquia i Turquia ja s’apanyarà amb els 6.000 milions d’euros que li donarem. Aquesta resposta, sabent que avui hem fet tants rescats com tot l’any passat, no la podíem assumir.

¿Hi ha una alternativa a aquesta política de concentració a Turquia?

Sí. És una alternativa complexa, perquè tenim guerres obertes a Síria, a l’Iraq i al Iemen. A l’Iraq, al darrere hi ha els EUA. A Síria, hi ha Hezbol·lah, els iraquians, els iranians xiïtes, els russos, els americans. I en el cas del Iemen, els saudites, amb el suport britànic. I tot plegat té les conseqüències que veiem: 5 milions de refugiats.

Això en origen. Però un cop aquests 5 milions de persones s’han posat a caminar, ¿el que diu MSF és “Deixeu-los entrar a Europa”?

No. No diem obrim fronteres i que vingui tothom. Hem d’assegurar-nos que això es fa amb seguretat, que no arriben combatents. I es pot fer. No tots 5 milions volen venir. Jo he anat sovint a la frontera turco-siriana i allà hi ha turcs que tenen família a l’altra banda, a Síria, que va i ve i que vol tornar. Per tant, no cal que arribin tots a Europa. Seria possible acollir-ne dos milions i mig. Ningú recorda que aquí, als anys 90, van arribar vora dos milions i mig de persones de la guerra dels Balcans. I no va passar res. Les circumstàncies polítiques eren molt diferents, però el nombre de gent era el mateix. En una Unió Europea de prop de 500 milions de persones, es pot fer de manera organitzada i segura. Només cal dedicar-hi recursos. El Canadà, al novembre, va anunciar que anava a buscar gent. Van portar-hi oficials d’immigració, van fer cribratges de seguretat i van portar al Canadà 26.000 persones en 6 setmanes.

Això no generarà un efecte crida?

No, perquè el que és clau és l’efecte fugida. Aquesta gent no vénen perquè han vist que a Alemanya s’hi està molt bé, sinó perquè el que passa als seus països fa por. Fugen de Síria perquè s’hi moren: ells i els fills.

Què us explica la gent que rescateu?

Una cosa important que de vegades oblidem és que els refugiats, en certa forma, són uns privilegiats. Tenen diners, salut i el coratge per marxar. La gent que es queda enrere està pitjor. Fa dos mesos vaig anar a Darfur, al Sudan. Vaig agafar l’avió a Istanbul. La immensa majoria de passatgers eren sirians, perquè el Sudan no demana visat als sirians. I del Sudan se’n van a Líbia, travessant 1.500 quilòmetres de desert en vehicles 4x4 de màfies que fan l’agost. Com que tenen diners, ho fan en dos dies. D’altres han caminat durant sis mesos per fer això. D’altres acaben en camions de càrrega amb 500 persones que travessen 3.000 km de desert; com una pastera, però en camió. Els del Mediterrani, depèn del que paguin els venen una barca més o menys bona i un telèfon perquè ens truquin a nosaltres o als militars i puguem anar-los a rescatar. Procurem que mengin, es dutxin, s’abriguin i es curin: hem fet ferits de bala, parts, cremades, traumes, ferides antigues... A través de les ferides llegeixes el que passa a Líbia. Quan veus algú ple de cardenals i braços trencats, saps que són cops de bastó o de culates de Kalàixnikov. I els portem a Itàlia, on són registrats.

I d’allà van a Turquia?

No. En termes aritmètics queda molt bonic: jo te n’enviaré 50 que no sé qui són i tu me’n dones 50 que ja tinguin dret d’asil i els entrem a Europa. Doncs no. Això no està funcionant.

No està sortint ningú de Turquia?

Ni sortint ni entrant. Turquia no té la capacitat de fer anar un mecanisme de registre per moure cinc milions de persones. Al final, la UE no trobarà els mecanismes polítics per agafar mil persones contra la seva voluntat. Qui vol veure un tren de càrrega ple de pares, mares i nens cridant perquè no volen que els retornin a Turquia? Això ja ho hem vist abans i no ho volem tornar a veure. Ah, i una cosa curiosa, o perversa, del mercat. Com que hi ha gent que ha de guanyar-se prou diners per pagar el viatge en ple viatge, resulta que el PIB de Turquia fa 12 mesos que creix al 6%, entre altres coses per la mà d’obra i els negocis sirians. A Istanbul hi ha centenars de milers de refugiats.

Com ho pagarem tot això?

De moltes maneres. Quan vulguem tornar a apel·lar al marc legal, o ètic, o polític que és el dret internacional, serà massa tard, perquè Europa i els europeus l’haurem desmantellat. Tindrem una absoluta falta de credibilitat. Serà cinisme absolut. Després, hi ha Turquia, que és un país en un procés intern complex, el possible soci musulmà de la UE. Avui el govern d’Erdogan està fent marxa enrere i imposa una cultura política molt conservadora. Però el més terrible és que hem fallat a una generació de sirians, que van confiar en Europa i que van veure ciutadans i ajuntaments fent manifestacions molt generoses d’acolliment. La falta de lideratge dels nostres polítics fa prevaler la por. Si la UE i els seus governs transmeten por, al final això calarà i podrem veure coses terribles en nosaltres mateixos. Entenc que venim d’una situació d’una crisi econòmica d’un impacte molt gran en atur, destrucció de la classe mitjana i empobriment de les classes populars. El no a la UE del Brexit és el no de les classes populars del nord d’Anglaterra a la immigració, hi veuen competidors deslleials. Però dels polítics esperem que no s’hi abonin. Hi ha moments, i aquest n’era un, que cal que siguin capaços de liderar més enllà del sentiment popular.

Però amb quin argument?

Primer, per responsabilitat. Segon, per visió política. Tercer, pels fonaments de la UE: no era un mercat únic, només. Era molt més que això.

Vostès operen en 80 països. Diria que passen coses que no han passat mai?

En certa mesura sí. Primer, que hi ha quatre dels cinc països del Consell de Seguretat de l’ONU que fan la guerra contra el terrorisme per tots els mitjans. I pel mig es queda tot el dret internacional humanitari. Com a conseqüència, estan trencant un marc legal ètic i polític que preservava la innocència dels civils o dels metges que assisteixen els combatents d’una banda i de l’altra. La fórmula per la qual Occident, i bàsicament els EUA, el Regne Unit i França, han fet la guerra contra el terror està sent copiada pels russos i els saudites, i s’anirà estenent. Les guerres sempre han sigut una forma molt cruel de fer política, però estem abandonant qualsevol voluntat de preservar espais de seguretat, d’innocència i de justícia dintre de les guerres.

Alguna cosa va bé al món?

Moltes. La gran solidaritat de les nostres societats. Hi ha parts del món que fa 25 o 40 anys patien fam i era impensable veure nens a l’escola o amb accés a medicaments bàsics que avui tenen. Però, francament, els últims 4 o 5 anys marquen un punt d’inflexió amb el qual hem d’anar molt amb compte, sense voler fer tremendisme. Estem desconstruint el sistema de les Nacions Unides.

Una vegada li vaig preguntar a un reporter de guerra si per ser-ne s’havia de ser valent. I em va dir que no, que s’ha de ser solter. A Metges Sense Fronteres també?

[Riu.] N’hi ha molts que estem casats. Qualsevol pot fer la nostra feina. Vigilem molt de no semblar herois. I no cal ser metge. Jo tenia 27 anys quan vaig començar intentant fer funcionar una instal·lació elèctrica en un hospital a Angola. Avui continuem tenint un esperit voluntari, i un sistema de compensació molt modest. Un metge que treballa amb nosaltres cobra 800 euros al mes.

Després de tants anys anant pel món, qui són els dolents?

Els dolents són els que persegueixen objectius de la naturalesa que sigui a costa del patiment dels innocents. Els dolents són els que fan patir als innocents. També ho són els que ho veuen i miren cap a una altra banda, aquests també són dolents.