Publicitat
Publicitat

Jordi Galceran: “Depens del talent, el treball i la sort. I només pots controlar el treball”

Entrevista al dramaturg i guionista

Amb quin propòsit escriu?

És la meva feina.

¿Per fer reflexionar la societat sobre els problemes contemporanis?

No, no, gens. La meva idea a l’hora d’escriure és tan prosòdica com guanyar-me la vida i, per fer-ho, he de construir històries que siguin apassionants. El David Mameth diu que l’únic propòsit d’un dramaturg és que l’espectador es pregunti permanentment què passarà després. Si això ho aconsegueixes has fet la teva feina. Per aconseguir-ho has d’explicar una història interessant amb personatges apassionants, en què passin coses que toquin la sensibilitat de l’espectador. Si fas tot això en pots treure reflexions i parlar-ne. Però això ho ha de fer l’espectador després, no l’escriptor durant.

O sigui, que vostè és un caçador d’històries.

Sí. El 80% del meu temps consisteix a buscar una bona idea. Tot et sona a cosa feta i l’espectador de teatre vol veure una cosa especial. Em passo el dia llegint diaris, mirant pel·lícules, sèries, amb la idea de si pesco alguna cosa. A vegades veus un personatge en una sèrie i ho relaciones amb una notícia que has vist, i sents l’efecte de “Sí, això està bé”. Però llavors escrius 15 o 20 pàgines i veus que no tira. Dec haver acabat 10 o 12 obres de teatre, i són molt poques pel temps que fa que m’hi dedico. És perquè no sé escriure si no em sorprenc o diverteixo a mi mateix. En el teatre has de trobar una idea bona i senzilla que puguis explicar amb una frase. I això només ho saps quan escrius. És el cas de La cabra, d’Edward Albee: un home s’enamora d’una cabra. El que és difícil és saber que en aquesta idea hi ha una obra de teatre i tenir la valentia d’escriure com ho va fer ell.

¿Ara ja sap per què va triomfar tant El mètode Grönholm ?

Ni idea. Si hi hagués una fórmula, ja hauria escrit sis obres més. Les feines creatives depenen de tres coses: talent, treball i sort. El talent no millora amb el temps ni l’educació. Pots anar a molts tallers d’escriptura, però és com dibuixar o cantar, o jugar a futbol: ja pots mirar vídeos de Messi, que no jugaràs com ell. I després hi ha un altre punt que és la sort. Jo n’he tingut molta. I amb aquestes tres coses és com te’n surts a la vida. I només en pots controlar una: el treball.

Pot definir sort ?

Ser en el lloc adequat en el moment oportú. Les dues primeres obres que vaig estrenar, Dakota i Paraules encadenades, les vaig escriure quan feia teatre d’aficionat. Vaig enviar-les a dos premis i totes dues van guanyar. Després vaig conèixer els jurats i sé que si les hagués enviat al revés no hauria guanyat cap de les dues. Perquè al jurat de l’una no li agradava l’altra, i al revés. Les vaig enviar sense saber res. No estava ficat en el món del teatre ni res. Si ho hagués enviat al revés, avui no seria aquí.

El mètode Grönholm l’han vist més de dos milions de persones en moltes llengües i en molts països. Tot això què li ha ensenyat?

Que l’èxit t’obre moltes portes. Que ara tinc un agent a Alemanya, i quan acabo una obra la tradueix i s’estrena a Alemanya, a veure si m’ha sortit un altre Mètode Grönholm. L’èxit al teatre és molt rendible econòmicament. D’altra banda, també és complicat. Després de Dakota i Paraules encadenades vaig tenir bones crítiques, i vaig estar cinc o sis anys pensant que era un autor de teatre, que no podia escriure les tonteries que feia per al meu grup aficionat de cap de setmana i que havia d’escriure reflexions importants sobre el sentit de la vida.

Pot ser que això l’hi digués en Flotats?

Sí, s’estava construint el TNC, i en Flotats em va convidar i va parlar amb mi. Molt amable, una persona excel·lent. Em va dir: “Tu tens molta gràcia escrivint, però ara ja et tocaria escriure coses importants”. Me’n vaig anar a casa amb aquest missatge. I vaig estar cinc anys pensant coses importants i no em va sortir res. Després en Sergi Belbel em va convidar a la primera edició del T6, una idea seva que feia que cinc autors estiguéssim un any treballant en una obra, i aquesta obra s’estrenava. Gràcies a ell vaig descobrir que havia d’escriure com si escrivís per al meu grup de teatre aficionat. Si les primeres obres havien agradat era perquè estaven escrites per als meus amics; no els faria res a disgust. I havia de venir la família. Aquest canvi de xip va ser l’origen d’ El mètode Grönholm. I des de llavors intento escriure sempre així. El més difícil en aquesta feina és tenir un estil. I, quan el trobes, tot va bé. Monty Phyton tenien un estil que no pots copiar. És com Gaudí. M’encantaria poder escriure una sitcom, una de les coses que em falten. I espero que amb les plataformes algun dia ho pugui fer. A la televisió generalista ja no ho volen.

Billy Wilder va dir: “He fet pel·lícules que a mi m’hauria agradat veure. Només vull veure pel·lícules que m’entretinguin”.

Entretenir és el més important d’aquesta feina. El teatre, el cinema i la ficció serveixen per viure altres mons. Viure altres mons no és anodí. És sortir d’on ets i, durant una estona, viure en un altre país. Viure en un altre temps. Això és fantàstic, i és el que t’ha de donar la ficció. La distracció. Sortir dels problemes de cada dia i, durant una hora i mitja, ser a l’època medieval. Aquestes són les bones històries. Si no, ja és una altra cosa. No és ficció. T’interessa per motius intel·lectuals. Però els contes els aguantem per saber com acaben. I en treus això: poder viure una altra vida, que és el més important de la ficció. Sentir coses que no podem sentir. Això et fa comprendre els altres, tenir empatia i, així, quan veus algú que pateix, saps més o menys què li passa perquè ho has viscut a la ficció.

La prova és que al teatre o al cine plorem.

Jo ploro molt al cine, i gens a la vida real. Com a tothom m’han passat coses. Se m’ha mort gent que estimo, he tingut problemes i no ploro. Però, al cine, em posen la musiqueta, es fan un petó i em cauen les llàgrimes. És estrany però és així. Potser és que no tinc sentiments. A vegades penso que en tinc pocs. Tinc un amic que em diu que en tinc dos: amor als animals i respecte a la gent gran. Em costa molt plorar a la vida real. Però quan ets al cinema, a les fosques, o a caseta... A casa ens fem tips de plorar mirant pel·lícules. A vegades ens fa una mica de vergonya que estiguem tots dos plorant mirant la tele.

Vostè, si fos a Amèrica, què faria?

No ho sé. Crec que fer històries és igual a tot arreu. El mètode Grönholm l’hem intentat vendre moltes vegades als Estats Units. Es va fer una producció a Los Angeles, però estrenar a Broadway és molt difícil perquè si hi ha 40 teatres que facin obres, 30 fan musicals. Dels 10 que fan teatre de text, 7 fan reestrenes d’obres que saben que els aniran bé. I hi ha una petita opció perquè entrin textos nous. Però ells tenen 100 autors de teatre importantíssims i l’única autora viva estrangera que ha estrenat a Broadway ha sigut Yasmina Reza. Per a ells el món de l’espectacle és immens, i amb la quantitat també apareix la qualitat. Però quan han de tirar endavant una producció o un càsting no saben si una cosa anirà bé o malament. Tenim la imatge que els americans en saben. I els americans no saben res, igual que nosaltres quan fem una obra.

Vostè havia d’obrir un teatre a Barcelona, també.

És una il·lusió que tinc, però és molt difícil trobar el local ideal i poder-lo pagar. La idea encara és viva. A mi m’agradaria sobretot programar un teatre. La intuïció que tinc quan escric crec que també la tinc llegint textos. Llegir quina obra segur que anirà bé. Demostrar-me que puc encertar-la triant textos. Tot arribarà.

Les plataformes ens han inundat de sèries. ¿Està canviat res de com l’espectador les rep?

El que fa diferents les plataformes de les televisions generalistes és que a les teles els interessa l’audiència, perquè viuen de vendre publicitat i, com més audiència, millor. I a les plataformes l’audiència els és igual perquè busquen abonats, i el que volen és un catàleg, que vagis a un lloc que no te l’acabis. Per això les plataformes poden produir sèries estranyes, fins i tot destinades a un públic molt segmentat. Això transformarà molt més la producció i la quantitat de sèries que es produeixen, perquè s’hi destinen molts diners per fer coses molt difícils. La manera de consumir ficció o música es desplaça cap a les plataformes, i a les televisions generalistes veurem més coses en directe, informatius, concursos, esports...

Què fa gràcia?

La sorpresa. Quan escric comèdia penso que l’actor farà una pausa i tothom s’imaginarà què contestarà. La meva feina és buscar una cosa que sorprengui a tothom. Per això l’humor absurd funciona molt bé. L’humor ha de trencar la lògica i sortir per on ningú s’imagina, perquè això és divertit.

Shakespeare apareix el 2017 i ha de treballar per a la HBO. Què passaria?

Tindria un gran èxit. El que diferencia Shakespeare de qualsevol altre autor és que té històries i personatges apassionants i, al mateix temps, l’altura poètica; són dues coses que molt difícilment van juntes. Shakespeare tenia una companyia i escrivia per als seus treballadors i per guanyar-se la vida. I eren obres que duraven tot el dia. Paraven, feien una cervesa i continuaven. Havia de mantenir l’atenció de l’espectador perquè si no li marxaven. Què feia, ell? Tenir la gent enganxada fins al final.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Etiquetes