José Bono: “Catalunya té especificitats. Reformem la Constitució”

Dóna tanta importància a la frase de Mas a Zapatero “ Tu pon más dinero que yo iré quitando nación ” que fins i tot la utilitza per obrir el llibre.

Com puc no donar importància al fet que un nacionalista tregui el terme nació a canvi de diners! No té la transcendència d’un tractat internacional, però és significatiu de com en política tots diem unes coses i en fem unes altres. Però sobretot el que vull en aquest llibre és avisar que el sistema constitucional espanyol està tocat i fóra bo que el reforméssim els que valorem el que ha significat la Constitució a les nostres vides i al nostre país.

¿L’Estatut del 2006 no era una manera d’arribar a un pacte?

No. Jo recordo molt bé una reunió amb Zapatero, Ibarra i Maragall, abans del govern de Zapatero. Maragall va dir-nos que l’Estatut era com el carnet d’identitat, i que si no es presentava amb una oferta estatutària, les eleccions estaven perdudes, i que presentaria un text que poguéssim acceptar. Va enviar més aviat la Constitució d’un país en construcció que portava el germen de la secessió. Miri, el CEO va preguntar-ho als catalans, i només citaven l’Estatut com una prioritat el 0,4%, en el lloc 24. Conclusió: la ciutadania no tenia la necessitat de l’Estatut.

Normalment la gent no diu que tingui les lleis com a prioritat, sinó que la sanitat o l’educació pública funcionin, i això es fa amb respecte i diners. Potser no hi havia demanda d’Estatut, però insatisfacció en les relacions amb Espanya sí.

No hi puc estar més d’acord: no hi havia demanda d’Estatut. I allò no era per millorar els serveis, sinó perquè aquells que creien que guanyarien parlant més del suposat maltractament d’Espanya que de la gestió del govern autonòmic es mantinguessin al poder.

Si vostè fos president de Catalunya no estaria d’acord amb el tracte fiscal que rep Catalunya.

Probablement, però el rendiment de l’esforç fiscal ha d’anar a qui menys té, visqui a Andalusia o on sigui. Però no per imperatiu identitari. La identitat, sap què m’importa? Respecte a la sanitat, m’importa un rave. Jo seria exigent en el tractament just.

Ningú ho veu igual de just. Catalunya paga molt més que no pas rep.

Torno a donar-li del tot la raó. Com ho han de veure just? Si hi ha governants que en lloc de solucionar problemes n’han creat de greus, com el senyor Pujol. És escandalós... Però quan s’ha sembrat la llavor que Espanya ens roba, quina Espanya era aquesta? Espanya no és una madrastra. Jo em sento molt més proper a un treballador català que a un arrendador manxec. Tots ens hem equivocat, i ara molta gent de bona fe s’ha cregut que viu malament per culpa d’Espanya. Seguem i parlem-ne. És més important que Catalunya i Espanya segueixin juntes i bé, que no pas que governi el PSC, CiU o qui sigui.

En la referència a Mas o a Pujol, la política espanyola dóna més importància al líder que a 2,3 milions de persones que el 9-N van a votar.

Això és l’important, torno a donar-li la raó. Parlar d’altres assumptes no vol dir treure importància als grans. Jo no parlo de Déu cada dia, i per a mi ocupa una categoria vital. Per a mi són més importants els aturats catalans que el que ha fet Pujol.

Ho deia perquè l’Estatut del 2006 el van enviar al Congrés 120 dels 135 diputats catalans. ¿No el fa pensar, el fet que ara el Parlament pugui produir un resultat així?

Esclar. No estic en una posició numantina. Està parlant amb un senyor que va cessar i arrestar el primer tinent general des de la Guerra Civil per oposar-se públicament a l’Estatut de Catalunya, el general Mena. Li vaig dir que qui era ell per atacar una llei aprovada al Congrés, malgrat que el PP creia que ho havia fet molt bé. Estic d’acord amb el que diu. Com no he de pensar en com de malament es van fer les coses? Es van fer fatal.

Però el problema no és tant en l’Estatut del 2006 com en la sentència del TC del 2010.

Sens dubte, hauria sigut molt millor un acord, però vivim en un estat de dret. Si cal modificar la Constitució, modifiquem-la. El que no podem fer és saltar-nos-la, perquè si no n’hi hagués, no cregui que Artur Mas seria president. Ell no ha heretat el càrrec de Guifré el Pilós. Hi ha Constitució i hi ha llibertat. Quan vivia Franco, tampoc hi havia Generalitat.

La Constitució no és l’inici dels temps. La Generalitat és molt anterior.

Jo no sóc nacionalista i la nació és un invent, totes ho són. Totes han tingut un principi, també Catalunya, i canviaran. Què és l’essencial? Que la gent cada dia pugui viure millor, amb independència de la identitat. Això és el que és bonic.

Però estem d’acord que tenim un problema quan el TC passa per sobre dels vots d’un referèndum vinculant.

Tenim molts problemes i aquest n’és un de greu, l’hi reconec. Però, miri, tots ens hem equivocat. I el primer jo. Maragall va acusar el govern de CiU de quedar-se amb el 3% de les obres públiques, i Carod-Rovira va dir que no era el 3% sinó el 5%. La corrupció no és exclusivament catalana, com hem vist als ERO o a Bankia, però les víctimes no són catalanes, ni madrilenyes. Les víctimes són els pobres.

Com hem d’afrontar el problema?

Hem de ser generosos. He presidit una regió durant 21 anys. No vam demanar mai l’autonomia i ens la van donar. Ens ha anat molt bé, potser ha sigut dels millors invents del segle. Però el cafè per a tothom va ser una sortida, no una solució. Catalunya té especificitats i no es pot caure en la clàusula Camps “Que tingui València tot el que tingui Catalunya”. Home, per favor. Cal fer concessions, cal veure què necessita Catalunya i els catalans.

Si la resposta és reconèixer la nació i un finançament més just amb l’esforç fiscal català, què contestarà?

El reconeixement nacional, sentimentalment, no el combatré. Ara bé, si nació significa inici d’un procés cap a un estat independent, jo m’hi oposaré. Jo només posaria el límit de la solidaritat. No ha nascut un català que valgui més que un andalús. Ara bé, reconeixerem que vostès tenen un idioma, amb el qual s’ha après a dir pare i mare... Esclar que sí. Hem sigut maldestres, però insisteixo que ara toca generositat i intel·ligència. Si un dia constatem que Catalunya ha de ser un estat independent, fem-ho bé. Modifiquem la Constitució.

¿I si són els catalans els que arriben a aquesta constatació?

Però com... És una decisió que jurídicament és del poble espanyol. Catalunya forma part d’Espanya, si vostè vol només jurídicament. No vull que una proclamació d’independència unilateral faci estrangers uns quants milions de catalans. Algú hi haurà a Catalunya que se senti espanyol, no? ¿Els declararem estrangers a la pròpia terra? Quin disbarat és aquest?

A la Gran Bretanya i al Canadà els ha anat molt bé reconèixer el dret a decidir del Quebec i Escòcia.

Sí, però cada país té una història constitucional, jurídica i política. I ja veu el que han decidit els escocesos. La llei al Regne Unit permet un referèndum com el que es va fer, però a Espanya senzillament és il·lícit, no es pot plantejar.

Vostè cita el president d’Endesa, Manuel Pizarro: “Em nego a donar-li a La Caixa un conseller que no li correspon. Cal aturar la dinàmica que concentra a Catalunya tot el poder energètic perquè ja tenen Gas Natural i Repsol i ara volen Endesa”. ¿No li sembla gravíssim? És a dir, si Catalunya és Espanya, què hi fa que Repsol i Endesa estiguin a Catalunya?

Potser en el context de l’opa d’E.ON i Endesa algú va poder pensar així. Però si a vostè li crida l’atenció, imagini’s la de “ Vete poniendo más dinero y yo voy quitando lo de nación ”.

¿Dóna valor literal a l’article de la Constitució que diu que l’exèrcit és el garant de la unitat d’Espanya?

Jo valoro la Constitució. Qui decideix és el Parlament i els ciutadans de la nació. No els militars. Interpreto així l’article vuitè. Quan un general el va interpretar amb perspectiva intervencionista, el vaig arrestar.

Vostè sol dir que és nacionalista perquè és socialista. Però vostè deu ser patriota...

Intento ser-ho, entenent el patriotisme no com una concepció omnicomprensiva. Jo tinc un sentiment superior de pertinença a la Terra. Com li deia, les fronteres són un invent relativament recent, i la meva aspiració utòpica és que les superem perquè la solidaritat...

Però si vostè era el ministre d’una corporació encarregada de defensar la frontera.

Sí. Tinc sentiments utòpics i si me’ls pregunta els hi explico. Jo tinc un sentiment d’igualtat planetària i universal. Ara bé, mentre la normativa sigui la que és, s’ha de respectar. En aquest sentit, jo sóc patriota, estimo el meu país, m’hi sento identificat, quan surto fora recordo la meva pàtria. Sento les emocions pròpies de qui pertany a una comunitat de sentiments bons.

No deu ser que el patriota té un estat i el nacionalista hi aspira? I que quan el té el tracten com un patriota?

Vostè podria definir-ho així. Seria una discussió que no m’interessa gaire. M’interessa més la igualtat entre persones. Avui al món 25.000 nens moren de gana, i demà 25.000 més.

¿Li ha semblat absurd que la UE hagi passat de 12 a 28 estats?

Quan era ministre de Defensa vaig anar a Iugoslàvia, que abans era un país i ja van pels deu. Veurem a quants arriben. Això sí, sap quin és el preu, no?

No ho deu estar comparant amb Catalunya, oi?

Això ho deu comparar vostè. Vaig votar contra Kosovo, un país que és com la província de Ciudad Real, però el meu criteri és tan prescindible que els EUA i Alemanya li donen suport.

¿És un pas endavant de la humanitat que es puguin crear estats votant i no matant, no?

Evidentment, i el pas més gran de la humanitat seria el dia que desapareguessin els estats.

¿Susana Díaz és la líder que el PSOE estava esperant?

És una líder evident. Si preguntes a un nen què és un elefant potser li costa definir-lo, però el veu a la tele i diu que allò és un elefant. Doncs veig la Susana i crec que és una líder.

I Albert Rivera és un líder?

Jo crec que té una envergadura diferent al món dels elefants [riu], però té unes capacitats personals evidents. Quan jo era president del Congrés, va demanar veure’m. Em va caure bé. La qual cosa no significa que jo voti Ciutadans. Mentre visqui, si Déu vol, seré al PSOE.