Josep Maria Terricabras: “Pensar és fixar-se en el que es diu”

Me l’he imaginat, als capvespres d’Estrasburg, filosofant per treure’s de sobre l’empatx de política.

Una mica sí. Jo entro al Parlament a Brussel·les a les set del matí, quan obren la porta de la plaça Luxemburg, i en surto a quarts de deu del vespre. Arribo a casa tan esgotat que se’m feia difícil perseguir algunes idees. Finalment, ho he aconseguit i plantejo unes quantes coses que em sembla que ajudaran el lector a veure què som. Per exemple: perseguir la felicitat és una mala cosa, perquè la felicitat és l’aroma que es desprèn d’una olla amb ingredients que són bons, però no és un ingredient.

Què hi fa Josep Maria Terricabras en aquest món?

S’hi ha trobat. El dia que vaig fer l’última classe als meus alumnes a la Universitat de Girona els vaig dir: “Mireu de ser rigorosos en el vostre pensar i estigueu sempre amb els més febles”. He procurat ser fidel a aquestes dues coses.

Al llibre hi ha una obsessió amb el mal ús del llenguatge.

Amb el llenguatge tenim molts problemes. El primer és que no som conscients de la seva importància. No és que els humans siguem capaços de parlar, és que pel fet de parlar som humans. Si en fóssim conscients li donaríem el valor que té. Quan una criatura comença a enraonar és quan comença a pensar. ¿Com li neix a una criatura la consciència? Un dia es pregunta per què se li ha enfadat la mare. Això és la consciència. Pensar és fixar-se en el que es diu.

Diu que la història de la humanitat és la història d’una lluita d’interessos. Vostè els ha vist des de primeríssima fila. Vist així, aquí, qui mana?

Lamento molt dir que a Europa els interessos són bàsicament econòmics. El que manen són les relacions dels estats entre ells i les relacions d’alguns estats amb la UE per treure’n ajuts. Per exemple, tots els estats de l’Est reben subvencions considerables, per això hi són. Després, el suport que es donen els uns als altres. Per això a Catalunya ho tenim tan complicat. Amb un punt terrible pel meu gust: sembla que Europa només acceptés estats independents després d’una guerra. Fixi’s que la rebel·lió, la sedició i tot això que tenen previst és militar. No han entès que nosaltres som al segle XXI, que no ho hem fet ni ho farem mai. Jo no soc gens euroescèptic, sense una Europa unida ho tenim fatal. La Xina, els EUA, Sud-àfrica, el Brasil, el Canadà, se’ns menjaran d’aquí molt poc temps. Hi ha d’haver Unió Europea. Però soc eurocrític.

Quan s’estava negociant l’acord de lliure comerç entre Europa i els EUA, si els eurodiputats volien veure els textos del que s’estava negociant els ficaven en una habitació sols, sense mòbil.

I en un paper que ens donaven ells només podíem apuntar coses de dos capítols. Se m’acostava la gent de les càrniques catalanes dient que seria un desastre perquè els productes nord-americans, amb menys controls de qualitat i menys impostos, els liquidaran. Però afavorien les exportacions d’altres productes europeus d’alta tecnologia i química que podien anar bé als països més poderosos. Però Trump ho ha liquidat.

Mana Merkel? O mana la suma de Volkswagen, BASF, etc., i Merkel?

Van de la maneta clarament. I l’aliança franco-alemanya és definitiva. Són 28 estats, però és obvi que és un club franco-alemany. Itàlia està en hores molt baixes, Anglaterra ja és fora, i Espanya no hi pinta res.

Doncs quan els meus col·legues fan preguntes sobre Catalunya al portaveu de la Comissió Europea, se’ls treu de sobre de mala manera.

Gats amb gats no s’esgarrapen, i el PP espanyol té minades les institucions europees. D’això n’han sabut molt. El mateix senyor Tajani, que és president del Parlament i amb qui no ens podem ni veure, és un hooligan del PP espanyol.

¿Espanya ha comprat silencis, dels països bàltics, per exemple?

Sí, és obvi que Espanya està comprant el que pot. En el cas d’Alemanya, ja deia abans de la sentència d’aquesta setmana que hi ha realment divisió de poders. Feia setmanes que deia a tothom que els textos legals espanyols i els alemanys s’assemblen molt i, sobre el paper, podien equiparar delictes, però que si la justícia alemanya considerava els fets, de cap manera podien extradir Puigdemont per rebel·lió perquè no hi va haver violència. El Tribunal Constitucional alemany, per exemple, és prestigiós perquè ha estat triat d’una forma independent i objectiva, i té crèdit i és aplaudit per la població general.

¿I el paper de la UE amb els refugiats de la guerra de Síria?

El que hem fet és d’una indignitat tan grossa! Nosaltres no només els podíem acollir, sinó que els havíem d’acollir i, en canvi, hem pagat a Erdogan perquè ens els tingui. O el que s’ha fet a l’Àfrica: s’ha mirat de controlar la frontera est i la frontera sud amb mil milions d’euros que van ser trets d’ajudes al desenvolupament! Això em fa encara més vergonya.

¿Em pot fer una reflexió sobre la figura de Carles Puigdemont, des de la seva doble condició d’europarlamentari i gironí?

El conec de fa molt temps i és una persona honesta. És independentista des dels 15 anys, i ho defensa bé. També és veritat que va molt a la seva. I això, quan l’endevina, és magnífic, però quan l’esguerra pot ser problemàtic.

¿No haver convocat les eleccions és haver-la esguerrat?

Per a mi és esguerrar-la. El que passa és que no sé qui el pressionava en quina direcció. A Europa l’1-O els va xocar molt, però no prou. Si el 27 d’octubre l’Estat hagués exercit violència, seríem independents. D’això n’estic absolutament convençut. I em sap molt greu que no s’hagi aprofitat aquell tren que passava a poc a poc i al qual et podies enfilar. Però ja ens hi enfilarem algun dia. Catalunya serà independent d’aquí no massa. És literalment insostenible una situació com l’actual. Qui ja ha fet el canvi mental ja no anirà enrere. Per tant, hem de tenir paciència, coratge, i fins i tot bon humor.

Tornem al llenguatge. “Drets i deures” diu que són d’aquells conceptes que no sempre sabem fer anar correctament.

Està molt bé tenir drets i defensar-los, però els desitjos, les aspiracions, no són drets. Són motor per als humans, però no són drets. Ho presento com un arc: si en una punta de l’arc hi ha un dret, vol dir que a l’altra punta algú té el deure de satisfer aquest dret. Si no ho fa, se li pot recriminar. Exemple: jo tinc dret a ser atès des d’un punt de vista sanitari. A l’altra punta de l’arc hi haurà el deure de la família, l’estat o la mútua. El que val és el deure. Quan hi ha un deure, el deure reforça el dret. Si no hi ha deure, el dret aquell encara no és res. S’està fent.

I nosaltres quins deures tenim?

Proposo que ens sentim amb l’obligació de respectar la diferència i lluitar contra la desigualtat. Un blanc i un negre són simplement diferents. Un torturat i un torturador són desiguals. Hi ha diferències que en una societat civilitzada han de ser respectades i protegides. En canvi, les desigualtats, no. La consciència moral al llarg de la història se’ns ha anat afinant. Quan era petit, pensaven que clavar clatellades a les criatures era pedagogia activa. Ara ho trobem indigne. Ho dic perquè a vegades ho diem de les altres cultures que ens venen i creiem que s’han d’afinar. Segur, però la nostra també.

Hi ha cultures superiors a d’altres?

No ho crec. Crec que en els codis morals hi ha punts que són superiors a d’altres. Per exemple, els que encara accepten l’ablació de clítoris estan en una situació que considero inferior que els que no l’acceptem. Però pensi que altres cultures tenen objeccions a fer-nos. He estat molts anys treballant amb africans que arribaven a Girona, i un dia un amic africà em va dir que s’emportava la seva filla al seu país, jo li vaig dir que no ho fes, i em va contestar que com podia deixar la seva filla en un país on els vells els tanquen en asils. Em va semblar d’una finor espiritual extraordinària. Encara que pensis que el teu sistema moral té més elements bons que un altre, no vol dir que tu siguis millor que l’altre.

A l’últim capítol del llibre s’enfronta a la realitat de la mort, fins i tot de la seva. Vostè va tenir un accident greu.

Gravíssim. L’any 2011 em van operar cinc cops, dos a vida o mort. Vaig tenir la sort que no em va afectar el cap ni l’esquena ni la columna. I ho he pogut anar superant. Som petits, i per això em fan riure tots aquells que es pensen que són importants. En som conscients? Si ens n’adonem, el nostre plantejament vital serà molt diferent. Agafo una idea de Ferrater Mora, a qui estimava molt. Ell parla de la mort com a cessament de la vida. El que la mort ens diu és que la vida és important. Que convé que no cessi, que sigui tan interessant i tan maca que fins i tot ens sàpiga greu que cessi. La mort no és important per si mateixa. El que és important per si mateix és la vida. Per això, quan se’ns mor una persona estimada no podem fer veure que encara és present. S’ha mort. No em fico ara en si hi ha una altra vida, parlo dels que som aquí. El que ens queda és l’absència. Per això m’esvero quan en un funeral la gent parla amb el mort de tu. No, ja no hi és, no ens sent. Celebrem el que feia. Recordem-ne els acudits, celebrem les festes que celebrava. Tinguem-ne memòria.

Quin problema hi ha a celebrar la presència del record, dels fills que va tenir, dels arbres que va plantar, dels llibres que va escriure?

Però això és l’absència, siguem-ne conscients. El llibre sí que hi és, però la persona és absent. Jo valoro l’absència del meu pare. És que és molt important, això. Si no, resulta que tenim tanta presència quan som vius com quan som morts. Quina cosa tan estranya. ¿No donem importància a la presència quan som presents?

Però la presència és bonica, i l’absència és trista.

No té per què ser-ho. El que estic valorant és el que tu signifiques tot i no ser-hi. Això és el que vull dir amb l’absència. Esclar que ho valoro, que et tinc present. I miro d’estimar-te de manera diferent que quan hi eres. El que jo desitjo és que quan mori algú pensi que la meva absència pot ser estimada, valorada. La meva presència és ara, no després.