Juan Antonio Samaranch Salisachs: "Si l’Ajuntament no vol acceptar el regal del meu pare, serà millor trobar-li una altra institució"

Què el fa patir de Rio?

Bàsicament, tinc dues preocupacions. Els Jocs, el xou, que ha de sortir bé. I el dopatge, la pressió dels Estats Units i el Canadà per fer fora l’equip olímpic rus.

El govern rus va patrocinar un programa de dopatge del qual s’haurien beneficiat atletes que van ser a Sotxi. Quina ha sigut la posició del COI?

Protegir els atletes nets. I que tot el que féssim fos raonable. Agafar els atletes d’un país i pel fet de ser d’aquell país deixar-los fora no crec que sigui legal. Si diem als atletes russos, o d’on sigui, que perquè l’administració del seu país no ha lluitat contra el dopatge com calia, després d’entrenar-se i sacrificar uns anys de la seva vida, no poden anar als Jocs, ens demandarien. Jo si fos l’atleta demandaria el COI. Però és que estem fent molt. Hem suspès la presumpció d’innocència dels atletes russos. No és que nosaltres hàgim de provar que s’han dopat, és que els hem exigit que, si volen venir, demostrin a les seves federacions internacionals que estan nets. Hem invertit la càrrega de la prova. Però hi ha hagut una campanya contra la presència de l’equip rus als Jocs Olímpics.

Qui la patrocina?

És molt difícil de dir, però això és política i el COI no pot ser una illa al marge del món. Una suspensió internacional dels atletes russos afecta el prestigi del país. El sistema antidopatge rus ha fet fallida, això és veritat. Però intentar tornar al món dels blocs i que “els russos són mala gent” i portar-ho al món de l’esport... no. I nosaltres som els primers que no volem que vingui als Jocs un sol atleta rus o de cap altre país que sigui sospitós de dopatge.

El COI no ha volgut el drama d’uns Jocs sense Rússia, perquè s’haurien devaluat.

El que seria un drama per al COI és que tinguéssim casos de dopatge als Jocs. Atenció, que avui en dia el dopatge ja no és tan fàcil, eh? Ara, al COI, guardem les mostres d’orina dels atletes que s’han fet tests en uns Jocs durant deu anys. Ara hem tornat a analitzar les mostres de tots els atletes de Pequín i de Londres que podien anar a Rio. N’hem fet gairebé mil. N’han sortit uns cent de positius. Això significa que als que tenien medalla, els hi hem de prendre. Ara diem: “Si vostè va a Rio i es dopa i no el puc enxampar amb la tecnologia d’avui, d’aquí 8 anys l’enxamparé i li faré la vida impossible, perquè li prendrem la medalla, els seus patrocinadors li demanaran els calés que li van donar, i deixarà de ser l’heroi social del seu país”. És una eina tan potent que fa mal a tothom, també a nosaltres, perquè hem de reescriure la història olímpica. Però ho fem. Si els Jocs no són joc net, deixem-ho córrer, fem Campionats del Món. I crec que el món és millor amb Jocs Olímpics.

Si li pregunto com ha arribat a la comissió executiva del COI, és evident que la resposta és el cognom.

Sempre que m’han dit “Deu ser molt difícil dir-se Samaranch”, he contestat que més difícil seria no dir-se’n. Dit això, em vaig presentar fa deu anys a aquest càrrec i vaig perdre clarament. M’hi vaig tornar a presentar el 2012, que ja no hi havia el meu pare, i vaig guanyar. Vull dir, és fantàstic en el món olímpic dir-se Samaranch, però això arriba on arriba.

Aspira a la presidència del COI?

De moment, aspiro a continuar en l’executiva. Ara s’acaba el meu mandat de quatre anys i em presentaré a la reelecció. De moment, tenim un president que ho està fent molt bé, que em dóna molta confiança, estic content amb la feina que puc fer, i ell s’estarà a la presidència fins al 2025. O sigui que potser haurem de fer una altra entrevista...

Quina és l’empremta més important que el seu pare va deixar en l’olimpisme?

L’any 80 el moviment olímpic estava trencat. Si no tens finançament, s’acaba el moviment olímpic. T’agradi o no. No hi havia ciutats que volguessin organitzar els Jocs, era un desastre. Convertir els Jocs en un moviment viable i que hagin mantingut l’essència, si ho hagués de dir jo, seria el llegat més important. Alerta amb el purisme: a Avery Brundage, el president americà del COI, no li agradaven els esportistes professionals, i Pierre de Coubertin, el fundador, no volia que les dones fessin esport.

Com és que la Fundació Samaranch té la seu a la Xina?

És un tema molt personal, meu. Quan va morir el pare vaig pensar que la relació que ell tenia amb la Xina era molt valuosa. El coneixia tothom. I amb els seus amics xinesos vam decidir que la millor manera de preservar la relació era crear la Fundació i que hi participessin l’Ajuntament de Barcelona, el Regne d’Espanya i la Fundació La Caixa. Mantenim viva la memòria dels seus anys de presidència, el govern xinès promociona l’esport amb la marca Samaranch i augmentem les relacions a tots els nivells entre els dos països. Ara mateix una gran empresa xinesa ha invertit a Figueres i ha comprat Miquel Alimentació. Tot ho això ho fem nosaltres.

Com a fill, ¿quin és el record més important del seu pare? Quina frase li solia repetir?

El meu pare era de poques paraules, però sí que es llevava molt d’hora, feia gimnàstica, es posava a treballar, era molt constant. He trigat anys a entendre què era el que s’havia de fer, però intento copiar aquesta manera d’actuar, de llevar-me d’hora, d’estar actiu i complir amb les meves obligacions.

Potser a cap ciutat uns Jocs l’han posat tant al món com van passar amb Barcelona. ¿Barcelona està en deute amb el seu pare?

No crec que Barcelona li degui res al meu pare. Ell també va rebre molt de la ciutat. La felicitat més gran de la seva vida va ser l’èxit dels Jocs de Barcelona, resultat de treballar en estreta col·laboració i amb la lleialtat de molta gent i de totes les institucions. El meu pare va tenir la satisfacció de portar una cosa molt important a Barcelona, Catalunya i Espanya, i la van aprofitar. Ell va guanyar prestigi internacional perquè la seva ciutat va demostrar que era una gran organitzadora. Això dels deutes no ho veig gaire clar. A vegades em diuen: “El teu pare...!” Miri, el meu pare va fer el que havia de fer i, escolti’m, com a família, estem perfectament satisfets i agraïts a Barcelona.

¿També després de l’episodi de l’escultura que el seu pare va regalar a l’Ajuntament, de la qual finalment acabaran retirant la inscripció amb el seu nom?

Això és una altra cosa. La veritat és que em causa sorpresa i tristesa la decisió de l’Ajuntament de retirar o modificar el regal que ell, en la seva qualitat de barceloní i president del COI, va fer a la seva ciutat amb motiu de l’èxit dels Jocs. Si ara l’Ajuntament no pot o no vol acceptar el seu llegat, el millor seria trobar una altra institució en la qual el regal sigui benvingut. Estic convençut que no serà una tasca difícil.

¿A ell li importava gaire que no haguessin posat el seu nom a un carrer?

Quan es va morir ens deia: “Jo no vull homenatges. El meu funeral feu-lo al carrer Calvet” (l’església on anava a missa). Al final va ser més solemne que tot això. Ell era un pragmàtic, un home del seu temps que va viure a Espanya en el règim polític que hi havia, i que tenia una obsessió: arribar a la presidència del COI. Li feia il·lusió el reconeixement, però n’havia tingut molts. I un carrer, esclar que faria il·lusió, però el dia que tothom hi estigui d’acord. ¿Que hi ha gent que no hi està d’acord? Ho entenc. Doncs ja estem bé així.

A les seves memòries, la nit en què acaben els Jocs de Barcelona, diu: “Em sento un home en pau”. ¿Pot recordar aquells dies?

Per a ell, l’èxit dels Jocs de Barcelona era un tema molt personal, amb l’ajuda de gent increïble com Pasqual Maragall, l’Abad [Josep Miquel], Carlos Ferrer Salat, Leopoldo Rodés... Pensi que quan Barcelona va guanyar la nominació a Lausana, el 1986, aquella nit estava molt amoïnat, gairebé deprimit. Li va passar igual que quan el van elegir president a Moscou, el 1980. Quan ens vam quedar sols amb la família va dir: “No ho podré fer”. I se’n va anar. I es va tancar en una habitació i va estar dos dies sense voler parlar amb ningú. A Lausana va ser el mateix. O sigui que el dia que es van acabar els Jocs, amb un aplaudiment universal, va ser probablement el dia més feliç de la seva vida. El meu pare, des de la seva posició, va intentar ajudar. Va mostrar tota la neutralitat del món... però poca.

Fins i tot Chirac havia anat a Lausana a defensar la candidatura de París.

Era innocent, no? Anar contra un president espanyol... Però sí que els francesos han competit molt bé i al final no han tingut sort. Però és que aquí no hi ha medalla de plata.

L’any que ve farà 25 anys dels Jocs a Barcelona. Com veu la ciutat?

Barcelona és una història d’èxit. Jo fa molts anys que visc fora, però un cop a la setmana vinc al meu apartament, al costat del Palau de la Música, i vaig a córrer i a banyar-me a les 7 del matí a la platja i és increïble. Probablement és la millor platja urbana del món. Ni Ipanemas, ni Copacabanes, ni Santa Monica ni tot això.

¿Barcelona hauria de demanar els Jocs d’Hivern?

No ho sé. En tot cas, amb una condició: si tot el país ho volgués. El país significa l’estat espanyol, la Generalitat i l’Ajuntament. Si quedés fora de la baralla política, es podria considerar. Però no és fàcil, perquè identificar Barcelona amb uns Jocs d’Hivern ens costarà.

¿I Madrid hauria de demanar altra vegada els Jocs?

A la vida has d’entendre que quan et diuen que no tres vegades, si continues fent la mateixa pregunta, és que no. Crec que Madrid hauria d’aspirar algun dia a organitzar els Jocs, però Madrid hauria de fer un projecte nou. L’últim cop ens va guanyar Tòquio, perquè a Espanya estàvem en el rescat i no teníem calés... Ara estaríem parlant de l’any 28 o 32, 32 tirant curt. El 24 es decideix l’any que ve, l’any 28 es decidirà l’any 21, això significa tenir una candidatura formada el 19, i tenir els consensos polítics el 18. Mmmm...

I no tornar amb el “ relaxing cup of café con leche ”...

El “ relaxing café con leche ”... Jo he d’explicar una història perquè...

Perquè a vostè el van fer responsable, en part, del fracàs de Madrid...

Sí, sóc parcialment responsable dels tres fracassos perquè vaig donar la cara i vaig dir “Som-hi”. Però això del “ café con leche ” no és un acudit que li va passar pel cap a l’últim segon a l’alcaldessa. Això, als assajos, ho vam sentir tots deu vegades. Teníem els millors assessors possibles, els que havien fet que guanyés Pequín.

¿I a ningú se li va acudir dir-li que no funcionaria?

Probablement cadascú pensava en el seu tros de discurs. Però érem molts els que hauríem pogut avisar i, esclar, després, quan va sortir com va sortir i amb la gràcia amb què es va atacar el tema... Al final, és que no puc deixar de somriure ni jo mateix. Però jo no puc dir que no ho sabia.

Acabem. Em quedo amb el titular “De moment, no aspiro a ser president del COI”.

El farem més rotund: “No aspiro a ser president del COI”.

No li fa il·lusió?

Molta, però de moment... [Riu.]