ENTREVISTA
Misc 09/06/2018

“Per imitar algú, primer has de captar l’esperit del personatge”

Entrevista a l'actriu Judit Martín, premi Gat Perich d’Humor

i
Antoni Bassas
7 min

¿Hi havia tradició familiar de teatre a casa teva?

Gens. Tot i que el meu pare sempre ha estat força pallasso, però no parlem del mateix. Quan era petita esperava les funcions del col·legi amb molta il·lusió, però sempre em tocava fer de poble o d’arbre, amb les mitges marrons i una cartolina. Probablement tenia una espineta clavada.

Què vas estudiar?

Belles Arts, a la Universitat de Barcelona. [Irònica] M’imaginava instal·lada en el dòlar. No, seriosament, no vaig pensar gens ni mica en les sortides professionals. M’ho vaig passar molt bé. Espero que la UB estigui millor ara, perquè a finals dels noranta era un desgavell total. Hi havia professors que no venien a classe. Es podia fumar a l’aula i tot. Sempre hi havia el típic alumne que deia que tenia asma i agrairia que no fumessin. Això durava un dia; l’endemà, professor i alumnes fumant. L’últim any va sortir una beca de la Massachusetts College of Art i em van agafar.

I com va ser l’aventura americana?

Vaig tornar amb un màster. És broma. Boston era caríssim, i jo anava amb els meus estalvis en pessetes. El canvi va ser desastrós. Compartia un pis als afores, m’havia de pagar el material fotogràfic i per fer una bona foto havies de fer trenta carrets. Total, que vaig estar-m’hi uns mesos. Ah, i vaig arribar a l’agost, amb una calor total. Arriba el setembre i, d’un dia per l’altre, tothom amb abric. No tenia ni idea que al desembre començaria a nevar i no pararia fins a l’abril, i que estaríem a 17 sota zero. I jo amb texans primets. Internet començava llavors.

Què hi vas aprendre, a Amèrica?

A la UB, el primer dia de classe el professor ens va dir que, dels cent alumnes que érem, només un podria viure de l’art. El primer dia als EUA, en un auditori gegant, van muntar un xou amb música, beguda i la degana de la universitat dient: “Nois, si sou aquí és perquè veieu els colors que ningú més pot veure!” I cridaven coses com ara: “Sou artistes?” “Sííííí”. Tothom plorant. Tenia un àngel de l’infern al costat, de 200 kilos, tot tatuat, pèl-roig, amb l’armilla de cuir, i quan van dir: “Nois, qui de vosaltres vol ser artista i ho aconseguirà?”, es va aixecar aplaudint i plorant. Tothom abraçant-se. Era una cosa de bojos. Aquí les classes consistien a sortir a exposar la teva obra i que els altres te la destruïssin. Allà exposaves la teva feina, que era una porqueria, però el professor intentava trobar per on havies de tirar. Però jo no m’ho acabava de creure. Estic educada aquí. La feina dels alumnes era d’un nivell molt més alt que aquí. Vaig tornar i em vaig posar a treballar del que sortia. Vaig estar molts anys fent de teleoperadora.

¿Feies veus de teleoperadora?

Doncs sí. Va haver-hi un any que em van posar a vendre i era tan horrorós que em vaig crear un personatge. Feia una veu de dona encantadora per, almenys, passar-m’ho bé.

Funcionava?

Que si funcionava? No és broma: em vaig convertir en una de les que venia més. [Fa la imitació d’una veu afectada] Si veies que el client es feia il·lusions amb aquella veu dolça, ho havies de reconduir a vendre amb molta mà esquerra. Depèn de qui sortís al telèfon, canviava la veu.

Tu vas fer de pallassa a Pallapupas, el grup que va a hospitals a fer riure nens que estan malalts.

En aquella època treballava d’administrativa en un taller de Citroën a Bellvitge. A les nits anava al Teatreneu. Un membre de la companyia treballava de pallasso d’hospital. Es cobrava poc, i vaig pensar que amb les dues coses podria deixar la Citroën. M’hi vaig presentar i no em van agafar. Tenien raó: em faltava tècnica. Em vaig apuntar a cursos de clown, i a la segona oportunitat ja em van agafar.

Alguna cosa ja et devia dir que en l’humor tenies futur.

Però si jo volia ser actriu de veritat, de text, i fer Bernardas Albas!

Com la Núria Espert, que també és de l’Hospitalet.

És veritat, mai me’n recordo! Això ho posaré al currículum: “Com la Núria Espert, l’actriu Judit Martín també és de l’Hospitalet de Llobregat”. Però els espectacles d’improvisació em van agradar tant que vaig dedicar-me a fer humor. A Pallapupas m’hi he estat 11 anys, gairebé.

Com és fer riure a persones malaltes en un hospital?

És molt dur. Et trobes situacions que se’t mengen. Ningú està preparat per fer de pallasso d’hospital, per molta tècnica que tinguis. Imagina’t que entres a l’hospital de dia d’oncologia. Estan passant moltes coses alhora: hi ha dos nens plorant. Les infermeres corrent. Un metge donant una mala notícia. És l’aniversari d’un dels nens, un altre t’estira el braç perquè li facis cas. Has d’aprendre a administrar l’energia i les emocions perquè vas al límit. No només treballes per als nens, sinó també per als pares. És una escola brutal per aprendre.

Què hi has après, a Pallapupas?

A observar i respectar. Soc pallassa, però primer has d’observar el que et proposen. Llavors proposes tu. Has de saber com entrar. Si és que has d’entrar. No tens l’obligació de fer riure... Més que fer riure, és entrar en un joc. Potser el nen està plorant i jo també em poso a plorar i el nen diu que no, que ell plora més que tu. És entrar en un joc per treure’l de la situació.

¿Havíeu arribat a plorar per fer riure?

Sí. I tant. El que faci falta, però sempre entrant en estat de joc, mai en el drama. Un nen plora perquè li estan fent mal, per por o perquè vol cridar l’atenció. Has de saber distingir. El nen no és del tot conscient del que li està passant, només sap que vol ser allà, i de seguida que li proposes joc està disposat a jugar, encara que no tingui gaire energia. He fet bolos a discoteques a les 4 de la matinada on tothom va begut, o un comiat de soltera en què ningú et fa ni cas. Doncs bé, en un hospital és molt més complicat, i aconseguir que juguin és bestial. Amb els adults, n’hi ha que estan molt fotuts però tenen ganes de jugar. Hi ha gent que no, i és superrespectable.

En una d’aquestes, et truquen perquè vagis a fer l’ Alguna pregunta més? d’ El matí de Catalunya Ràdio.

Vaig preparar la Mercedes Milà. “Me meo en la ducha, chicos y chicas de la casa ”. He anat aprenent a imitar amb els anys. Al Versió RAC1 vaig començar a fer l’Eulàlia Reguant. Va sortir a la tele, i l’endemà ja la vaig fer, perquè tenia un personatge que feia al teatre que s’hi assemblava una mica i jo tinc coses d’ella. De seguida em van trucar del Polònia per fer-la. I d’aquí a la Gabriela Serra, que té aquella veu així, de tia amb força. La Marta Pascal em va costar més, és més subtil. Una Irene Montero, per on l’agafes? Són més neutres.

I també Marta Ferrusola fent de Sister Act.

Tothom li tenia ganes, no havia sortit mai al Polònia. La repercussió que va tenir va ser molt bèstia, com a mínim a nivell de xarxes socials.

Quins mètodes tens per acostar-te als personatges?

Primer t’ha de venir l’esperit, el primer que et ve quan veus el personatge. La Cospedal, per exemple, no té gaire on agafar-se, però parla a batzegades: “ El finiquito. En diferido ”. M’agafo a això. Té la veu una mica greu, fosca. M’agafo a la melodia de com parlen. I al partit: el PP és façana, discursos simples i una seguretat aclaparadora. Si això és blanc i negre, jo ho veig en color, i ja està. L’Ada Colau, que la faig a la ràdio, em va costar molt. És com una metralladora, és aquesta cosa de “nananí”, agafar aire, “nananà”, agafar aire. Sempre fa: “Primer n’hem de parlar, no? Hem de discutir-ho primer, s’ha de posar sobre la taula, no? Hi ha molts punts de vista, no? I, per tant, no?”

L’altre dia vas creuar Cospedal amb l’Eugenio i em vas recordar Alfons Arús fent Núñez i Chiquito de la Calzada.

Sí senyor! Em va fer una il·lusió tremenda que m’ho proposessin, perquè al Polònia no proposo mai res. El que està escrit va a missa. Els actors tenim això de canviar alguna paraula, i allà no, perquè si està escrit així és per alguna raó. Normalment ens donen el guió la nit abans i a les 6 del matí has de ser al plató. I a mi em costa molt memoritzar, hi pateixo molt. No em va costar gaire perquè tinc l’Eugenio molt mirat.

A RAC1, amb el Toni Clapés, fas la Vane. D’on l’has tret?

De la pura realitat. M’he criat a Bellvitge. El meu institut era allà, i hi ha molta Vane. És una cosa que devia tenir latent des de feia temps. Va sortir espontàniament. El Peyu va trucar a una perruqueria de Santa Coloma que tenen dues germanes. Va penjar i el Clapés va dir que havia vingut la germana de l’Eva, que es deia Vane. I m’hi vaig llançar.

M’ho passo molt bé quan sento la Vane, però pateixo perquè ella sap què vol dir però no ho sap dir.

Sí. És una realitat. Moltíssima gent em diu que s’han trobat una Vane. L’altre dia hi havia una Vane al tren: “Mama, déjame, que me dejes! ” Tot fora de lloc, sent el centre d’atenció. De tant en tant algú escriu a Twitter, que és el lloc dels haters, contra aquesta imitació. M’ho passo molt bé amb aquest personatge, i penso que estic dient moltes coses. Entenc que la gent s’enfadi. Fa poc, un va piular que si m’havien donat un premi era perquè feia un personatge d’una choni inculta, que si fes una inculta de poble catalana no me l’haurien donat. Entenc el discurs.

Quina relació tens amb els altres personatges del Polònia?

Suposo que es deu haver dit molt, però em va sorprendre molt que no hi hagi efecte de gent cremada de tants anys. On passem més temps és a maquillatge i perruqueria, i ens ho passem bomba. Sempre diem que les càmeres haurien de ser allà i no al plató. Sovint estem catatònics, ens estan maquillant i ens adormim. Al plató hi vas per feina, sempre anem tard i s’ha d’anar amb pressa.

Per què no tries el personatge que vulguis perquè faci la crítica de l’entrevista?

La Vane, va. “ Bueno, me ha parecido que ha estado correcta, Antoni es un gran profesional de los medios, y te lo has currao. Has estado investigando mi currículum, qué había hecho y todo esto. Y decirte que me lo he pasao muy bien, si me queréis para presentar algun programa o algo, también me ofrezco. O para peluquería, si necesitáis algo ”.

stats