L’absència del Carles Capdevila

Per desgràcia, a l’ARA no hi ha discussió sobre la notícia més trista del 2017. Si la tristesa és l’absència d’alegria, no hi ha dubte que la notícia que ens va robar les ganes de riure, amb una estrebada que encara fa mal i que ha deixat senyal, és la mort del Carles Capdevila, director fundador del diari. I, per descomptat, no tan sols a la redacció: si mai ha tingut un sentit excepcional la paraula comunitat referida a l’ARA i els seus lectors va ser durant els mesos que van transcórrer entre l’article en què el Carles va revelar que tenia un càncer i la notícia de la seva mort. Durant aquell temps tothom ens preguntava amb preocupació: “I com està, el Carles?”

Aquesta allau d’afecte no va ser sobtada, esclar. En el darrer any i mig de la seva vida el Carles va rebre, en una proporció de cent a u, tot l’afecte que havia posat en tots i cadascun dels seus projectes. Tenia el do d’arribar a la gent, d’arribar-los ben endins, ja fos fent entreteniment, cultivant l’educació de la canalla, fent periodisme o pujant dalt de l’escenari i deixant anar monòlegs que ressonaran per molts anys. El Carles va ser un artista del periodisme, un artista que empeny les fronteres del convencionalisme informatiu i crea espais de llibertat expressiva, un artista complidor amb tot i amb tothom, exigent amb la tropa, l’ànima directora del gran mural de l’actualitat que cada dia pinten dotzenes de mans. El Carles va parlar, algun cop, de la felicitat dels que fan coses i de la infelicitat dels que treballen per impedir-les. Va experimentar la primera i va patir la segona. I nosaltres vam sentir la felicitat de treballar amb ell i sentirem sempre la tristesa de la seva absència.