L’ambient més infernal que he vist mai
He tingut la sort de sentir com empeny la grada d’Anfield, com vibra Old Trafford, com canta San Siro i com crema el foc a l’Ali Sami Yen d’Istanbul. He sentit els tifosis de l’antic Comunale de Torí o els embogits aficionats del Porto a Das Antas. He notat tremolar els vells Atocha i San Mamés. Però res del que hagi viscut en un camp de futbol ho podré comparar mai amb el que vaig viure la nit del 6 de novembre del 1991 al camp del Kaiserslautern. L’infern existeix, i jo el vaig veure a Betzenberg.
Encara conservo la credencial d’aquell dia. Quan amb el Joaquim Maria Puyal, la Pilar Calvo i el Joan Gelabert vam arribar al Fritz Walter Stadion vam percebre de seguida una excitació fora de mida. La gent caminava més de pressa, parlava cridant, i bevia i menjava entre riallades. Creien que podien eliminar el Barça, i no els faltaven motius per creure-ho: veníem d’empatar amb el Logronyès. El Barça era el setè classificat a la Lliga, a set punts del Madrid, líder. Érem a un pam de la tragèdia grega tan habitual als anys vuitanta. Cruyff i Rexach van estar parlant-ne sobre la gespa amb alguns periodistes, entre els quals hi havia el Lluís Canut i el Joan Patsy, de TV3.
Va començar la transmissió de Catalunya Ràdio i teníem dificultats per sentir-nos a través dels auriculars de retorn. Les quatre graderies del camp eren cobertes i retenien la cridòria i el fum de les incomptables bengales que ho tenyien tot de vermell fosforescent, i ens obligava a tots a respirar una atmosfera carregada d’electricitat. El quadre era literalment infernal. Quan els alemanys van marcar el segon gol, tot just començada la segona part, tots els que érem allà dins sabíem que era qüestió de temps que arribés el tercer perquè el Barça estava jugant acovardit i superat. En efecte, va arribar el tercer i vaig començar a rumiar que em tocaria fer una mitja final destinada a consolar els culers, si és que encara en quedava algun amb ganes d’escoltar la ràdio, i que hauria de preguntar a Cruyff si es veia fora del club.
I això pensava (era el minut 90) quan vaig veure que picava Koeman, saltava Bakero, la pilota volava i entrava, tot com si fos a càmera lenta. L’estadi va passar del terrabastall al silenci. Davant meu, Guardiola va saltar de la banqueta i va començar a córrer amb el llarg anorac dels suplents en direcció a la pinya que havia colgat Bakero. Al meu costat, alguns aficionats alemanys van començar a plorar com jo havia vist plorar els seguidors del Barça a Sevilla cinc anys abans.
Cruyff va fer la roda de premsa envoltat dels micròfons de les ràdios en directe (encara no era temps de plafons televisius amb els logos dels patrocinadors). No estava gens eufòric i va carregar durament contra Zubizarreta: “No és possible que a un porter que pesa cent quilos li facin un gol dins de l’àrea petita”. Bakero anava de ràdio en ràdio, somrient, començant a processar que s’acabava de fer un lloc en la història. Si aquell dia algú ens hagués dit que set mesos més tard el Barça guanyaria la Copa d’Europa i la Lliga no l’hauríem cregut.
