L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L’èxit mundial de tres arquitectes catalans'

"Tothom pot dialogar amb el món si ho vol i en sap, perquè tothom és món. Per descomptat no cal passar per cap capital d’estat"

Ramon Vilalta, Carme Pigem i Rafael Aranda, tres arquitectes catalans, han guanyat el premi Pritzker.

I si s’endinsen a les pàgines de Cultura és un goig assaborir la seva obra i les seves explicacions.

Els tres arquitectes fa 30 anys que treballen junts a l’estudi que van fundar, l’RCR, a Olot. Van estudiar a l’Escola d’Arquitectura del Vallès. Vaig tenir ocasió de coneixe’ls de la mà de la cuinera olotina Fina Puigdevall, del restaurant Les Cols. Justament el restaurant és obra d’RCR, i resumeix brillantment la filosofia de l’obra dels premiats, que és una línia de treball difícil de portar a la pràctica perquè combina la integració a la natura amb una intervenció amb molta personalitat, allunyada de qualsevol convencionalisme, sovint amb el ferro com a primer element d’intervenció. Recordo que em deien que, posats a fer obra, calia mantenir la radicalitat.

Les obres més emblemàtiques de l'estudi RCR d'Olot

El premi Pritzker per a aquests tres arquitectes ens proporciona una lliçó tan sabuda com necessària de recordar: qualsevol lloc del món és món, i des de qualsevol lloc es pot dialogar amb tot el món, si es té la voluntat de comunicar alguna cosa genuïna, personal, excel·lent, si es treballa amb mètode cada dia de cada dia. El talent i el treball, però sobretot el treball, arriben molt lluny. Els arquitectes de l’estudi RCR i la Fina Puigdevall fa anys que s’han fet un espai en el panorama internacional de l’arquitectura i de la cuina, respectivament, des d’ Olot. Potser l’èxit ha trigat més a arribar, però segur que la satisfacció d’estar treballant bé els ha arribat des del primer dia.

Aquest és un èxit de tres arquitectes. Els pertany a ells i a ningú més. Bé, potser als seus mestres, a les seves parelles i als seus clients, que hi han cregut. Però, a més a més, aquests tres arquitectes són catalans, i em sembla legítim expressar il·lusió i orgull per aquesta concentració de gust i de talent que ha fet universal la millor arquitectura catalana contemporània. Però això, que és així, depèn de qui t’ho expliqui. Aquesta nit, el periodista Jofre Llombart ha fet un tuit demolidor:

 

El diari ‘ Abc’ considera que un presumpte assassí és català i uns prestigiosos arquitectes catalans són espanyols. Per un cantó, no hi ha notícia. La línia editorial d’alguns diaris de Madrid sempre ha estat així, però per més riure que faci, perquè és ridícul i acomplexat, té la seva importància. Ara perquè hi ha mitjans massius pensats en català, però durant anys l'única versió de la realitat catalana disponible per als catalans s’ha explicat des de fora de Catalunya, el que vol dir que, normalment, no hi ha hagut ni el més mínim espai per al més mínim conreu de la més mínima autoestima.

Fa un moment els deia que tothom pot dialogar amb el món si ho vol i en sap, perquè tothom és món. Per descomptat no cal passar per cap capital d’estat.