Publicitat
Publicitat

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'No rescatis nàufrags, no et posis un llaç groc, no et compliquis la vida'

"No ens hem de cansar de lluitar: de portar un llaç groc, de donar diners a Open Arms, de protestar cada vegada que n’hi hagi ocasió, de donar suport a mitjans com l’ARA, que precisament està en una llista negra d’Hisenda simplement perquè té una línia editorial que molesta l’Estat"

Sovint ens preguntem com és possible que la justícia espanyola abusi de la presó preventiva de 4 homes de pau i no passi res (que no passi res vol dir que el jutge que abusa de la presó no sigui apartat de la instrucció, per exemple), per no parlar de com és possible que a M. Rajoy li rellisqui el finançament il·legal del Partit Popular o que la policia vingués a pegar a gent que només volia votar, l’1 d’octubre.

Part de la resposta té a veure amb el fet que els estats, els governs i el capital econòmic i financer que sosté el sistema s’han fortificat, s’han protegit darrere de les muralles de l’Estat, fins a dir que ells són l’estabilitat, i que, per tant, una crítica, una lluita per l’aprofundiment democràtic (votar en un referèndum), unes manifestacions per les pensions o pels lloguers o per la igualtat salarial home-dona pot posar en risc l’estabilitat imprescindible perquè funcioni l’economia. Aquesta tendència a associar estabilitat a renunciar a la protesta, a la crítica, a la revisió en profunditat del nostre sistema de relacions econòmiques va començar després dels atemptats de les Torres Bessones a Nova York, l’11 de setembre del 2001 (us donarem seguretat a canvi de llibertat), i no ha parat des d’aleshores. Ho hem vist a la Xina, on el president mantindrà el càrrec indefinidament. I a Rússia, on acabem de veure com Putin continuarà al Kremlin fins al 2024.

Ho hem vist a Catalunya: els estats no volen més estats, l’estat espanyol sap quines voluntats ha de comprar per obtenir silenci sobre la seva repressió, i qui dia passa any empeny.

Ahir vàrem tenir una denúncia sobre aquest estat de coses aquí, al plató de l’ARA.

Oscar Camps: “Ho tenim tot gravat, no podran acusar-nos d’afavorir la immigració clandestina”

Va venir Oscar Camps, el director i fundador de Proactiva Open Arms. La fiscalia italiana els ha bloquejat el barco amb què patrullen per aigües internacionals salvant vides. Els acusen d’afavorir la immigració clandestina i d’associació criminal. I aquí és on torna a aparèixer la pregunta indignada: com es pot acusar de criminals els que salven vides? Bé, països de la Unió Europa han ensinistrat allò que en diuen ‘Guàrdia Costanera de Líbia’ i, per tant, consideren que una ONG que es dediqui a salvar vides ja no té sentit, que ja hi ha qui se n’ocupa. Naturalment, és una veritat a mitges, pràcticament una mentida, perquè la Guàrdia Costanera líbia consisteix en mitja dotzena, si hi arriben, de barcos que ves a saber si salven ningú o miren cap a l’altre costat mentre la gent s’ofega, si és que no formem part de les màfies que s’aprofiten de la pobra gent que ve de l’Àfrica cap a Europa, sobretot tenint en compte que Líbia és un estat fallit. Si vostès van a la pàgina del ministeri espanyol d’Afers Estrangers, hi llegiran:

"Debido al grave deterioro de la situación de seguridad en Libia, incluyendo la capital, Trípoli; sus alrededores, y Benghazi, se recomienda encarecidamente a todos los españoles que aún permanezcan en Libia que abandonen el país inmediatamente".

O sigui, Itàlia, la Unió Europea, pretenen que la seguretat de les costes de Líbia estigui garantida en un país del qual et diuen que marxis immediatament. Però qui es pot creure aquesta mentida? Però si els nàufrags rescatats preferien morir que tornar a Líbia!

Evidentment, el que diu Itàlia, el diu Espanya amb la seva posició tèbia, és: “Escolti, Open Arms, per què s’hi fica? Deixi-ho estar. Ja ens n’ocupem nosaltres, dels immigrants. No fos cas que ara sigui un testimoni incòmode del nostre fracàs. No pot mirar cap a l’altra banda? No ens porti gent aquí”.

"Els estats funcionen avui dia com un grans desincentivadors de qualsevol iniciativa que suposi anar al fons dels problemes. Els estats desanimen la participació ciutadana"

O sigui els estats funcionen avui dia com un grans desincentivadors de qualsevol iniciativa que suposi anar al fons dels problemes. Els estats desanimen la participació ciutadana, et volen fer, com al rètol de l’infern de la ‘Divina Comèdia’, “abandonar qualsevol esperança”. O com aquell consell que li atribueixen a Franco: “Joven, haga como yo, no se meta en política”.

Ahir, Oscar Camps deia que si uns ciutadans blancs, europeus, no fossin rescatats al mar, hi hauria un escàndol de grans proporcions. I que, per tant, el que està passant amb els subsaharians que moren ofegats al Mediterrani és que estem vulnerant els seus drets i els nostres, que els estats s’estan organitzant en una mena d’insolidaritat extrema.

Davant d’això, què podem fer? No deixar-nos dir “Per què us hi fiqueu?”. No cansar-nos de lluitar: de portar un llaç groc, de donar diners a Open Arms, de protestar cada vegada que n’hi hagi ocasió, de donar suport a mitjans com l’ARA, que precisament està en una llista negra d’Hisenda simplement perquè té una línia editorial que molesta l’Estat. Temps enrere els hauria dit que ser català és com portar una motxilla suplementària. No: és tota la humanitat la que la porta, i, com deia Luther King, injustícia en un lloc és injustícia a tot arreu.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I també per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig i Anna Gabriel.