Avui, a la màquina del cafè de l’ARA, uns companys que vénen cada dia a treballar amb Rodalies m’explicaven una de tantes històries que vostès, si en són usuaris, saben de memòria: que molt sovint, el tren que anuncia la pantalla de l’andana i el que entra per la via no són el mateix, i si no ho saps et pots trobar enfilat a un tren que no va on tu volies anar.
El mal servei de Rodalies a Catalunya és una vella i antiquíssima realitat que viuen centenars de milers de catalans cada dia des de fa anys. Passen les eleccions, els governs, i els trens són el magnífic exemple del que l’Estat inverteix en Catalunya. I què dir del corredor mediterrani en alta velocitat, que ha sortit en campanya. No hi ha res en servei entre Màlaga i Tarragona. Això sí, Màlaga, Alacant i València estan reglamentàriament connectades amb Madrid. Per tant, l’Estat tracta de vertebrar una determinada concepció d’Espanya, la radial, que va contra tota lògica econòmica de connectar-se amb Europa.
Si parlem de trens, de ports i de mercaderies, fa uns dies, Suïssa va inaugurar el túnel ferroviari de Sant Gotard, que permet anar de Zurich a Milà en la meitat de temps que fins ara, però, també, es converteix en un gran pas de mercaderies entre el nord i el sud d’Europa, especialment pels ports de Rotterdam i de Gènova. Algú creu que tot això, els ports de València, Tarragona i Barcelona interessen a l’Estat?
Lluny d’això, quan a Catalunya (18% del PIB espanyol, 25% de les exportacions) la gent ha sortit al carrer a buscar-se la vida, el que sentim com a resposta són discursos com els de Susana Díaz, implícitament boicotejadors i amenaçadors, sobre els privilegis de Catalunya. És evident que Díaz està espantada: les expectatives del PSOE són dolentes, ella aspira a liderar-lo així que es desfaci de Pedro Sánchez, i l’únic lloc d’Espanya on el vot socialista resisteix mínimament és a Andalusia. Per tant, es tracta de sortir a parar el cop. Com? Amb anticatalanisme, que és també una vella i antiga tàctica. De fet, és una manera de pensar Espanya i de guanyar vots. Guanyar-los a base de contradiccions: hi ha dies en què si Catalunya se’n va no podria pagar les pensions dels jubilats catalans i dies en què si se’n va serien els espanyols els que no podrien cobrar les seves pensions.
Fa massa temps que estem atrapats en el dia de la marmota i això que és com una maledicció es converteix en insuportable quan contemplem la velocitat dels canvis polítics i econòmics al món: el debat del ‘Brexit’, dels refugiats, de la 4a revolució industrial, del ‘gap’ entre els més grans i les noves generacions, la desigualtat, per dir-ne alguns. Mentrestant, el món canvia a una velocitat espectacular, no sempre bé, però canvia. L’oferta política espanyola per a Catalunya no pot ser més tronada, més vella i més envellida. Ni tan sols poden (ni volen) explicar-se com és que avui a l’Eurocopa juga Gal·les contra Anglaterra.
