Tal com ja avançàvem ahir, la CUP ha dit que no als pressupostos. Ho ha dit a l’estil de la CUP, a l’últim minut de l’últim dia i amb un resultat ajustadíssim.
O sigui que avui, el govern perd la votació dels pressupostos. Això vol dir, tècnicament, que la CUP vota avui al costat de Ciutadans, de Catalunya Sí que es Pot, del PSC i del PP.
Com que aquests pressupostos augmentaven la despesa en 1.100 milions d’euros, en bona part gràcies a la rebaixa dels interessos del deute, el ‘no’ de la CUP vol dir, a efectes pràctics, que el govern no podrà destinar a despesa social 874 milions d'euros.
Des del punt de vista polític, amb aquest ‘no’ la CUP ha incomplert el pacte amb Junts pel Sí, pel qual Artur Mas va renunciar a la presidència i va ser investit Carles Puigdemont al mes de gener. Era un pacte per l’estabilitat. Per garantir que la majoria per la independència fos operativa.
En altres paraules: perquè els 72 diputats votessin junts i la independència no perdés votacions importants, com la dels pressupostos. La CUP va admetre aleshores que havia posat en perill l’embranzida del procés.
L’explicació del ‘no’ de la CUP d’ahir en veu d’Eulàlia Reguant va ser lamentable. No es pot dir que es presenta esmena a la totalitat però que “volem continuar treballant conjuntament”.
Des del punt de vista intern de la CUP, el 29-26 d’aquesta nit torna fer més ampla l’escletxa de la seva fractura interna.
No eren prou rupturistes, els pressupostos, diu la CUP. Però que Mas acabés renunciant no era rupturista? O que Convergència trenqués amb Unió? O que Esquerra acceptés d’anar amb Convergència? No era rupturista, tot això? Quantes garanties més necessita la CUP per pactar?
Però més enllà dels partits i del Parlament, i més enllà del sistema. A la CUP li és igual la gent? ¿La gent que ha omplert els carrers un any i un altre, i un altre i un altre? És dir, la CUP pot no voler ser gens empàtica amb Mas, o amb Convergència, o amb Junts pel Sí, ¿però a la CUP no li importa gens tota gent al carrer? ¿No li importa gens que a Catalunya s’hagi produït un moviment social d’unes dimensions sense precedents a Europa? ¿Li és igual que tota aquesta gent sortís al carrer a manifestar-se al costat de persones que no pensen el mateix en tot?
¿Li és igual que la majoria independentista hagués donat al setembre 62 diputats de Junts pel Sí i 10 per a la CUP? ¿És més important per a ells el manteniment de la puresa ideològica que la gent? ¿O és por a sortir de la comoditat del debat de l’ateneu i pactar amb el diferent?
Que consti que això que diem avui de la CUP s’assembla bastant al que pensàvem quan vèiem els dubtes entre Convergència i Esquerra i que van frenar l’embranzida del 9-N.I potser si no els haguessin frenat, el 27-S haurien fet una campanya molt millor i un resultat millor que els hagués permès no dependre dels vots de la CUP.
I ara què? El cop és dur: Catalunya ha tingut una bona oportunitat. Primer va ser la gent, després, els partits van reaccionar al costat de la gent, i per primera vegada, el 27-S, al Parlament hi va haver una majoria per la independència. Ara, avui, veiem que aquesta majoria no existeix. O sigui, havíem entrat en una etapa d’excepcionalitat política i el que tenim avui és una insuportable mediocritat política.
El procés s’ha de repensar de dalt a baix: què es pot fer en els 14 o 15 mesos que quedin? I amb qui es pot comptar per fer què? Perquè cal fer. Perquè de l’Estat difícilment arribarà una proposta acceptable. Perquè si alguna cosa no pot perdre Catalunya és la iniciativa política.
