Misc 09/06/2016

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Qüestió de confiança en la gent'

4 min

“Com estan?”, preguntat així, com demanant-ho a algú que saps que quan se’n va anar a dormir no es trobava bé. Ahir, al Parlament es van donar dues situacions que no havien passat mai: que al Govern no li van acceptar els pressupostos i que el president va anunciar que se sotmetria a una qüestió de confiança.

Sobre la qüestió de confiança. Si Puigdemont no la supera, quedarà cessat i el Parlament haurà d’investir un altre president. I si no aconsegueix investir ningú, anirem a eleccions un altre cop. Per què no es fa ara mateix la qüestió de confiança? El president Puigdemont va justificar-ho per raó de calendari: després d’unes eleccions anticipades –com ho van ser les del 27-S de l’any passat– ha de passar almenys un any perquè se’n tornin a celebrar unes altres. Això vol dir que el primer dia per convocar-les seria el 4 d’agost. I aquests són els comptes que va estar fent el president Puigdemont el cap de setmana passat quan va veure venir que no li aprovarien els pressupostos. Ho sé perquè soc testimoni que diumenge Puigdemont va verbalitzar en un passadís que fins a l’agost no es podia moure, i, de fet, si recuperen l’anàlisi que vaig fer dilluns, veuran que explico això de l’agost.

D’aquí al setembre, quan se celebri la moció de confiança, és molt de temps, i més en política: hi haurà eleccions espanyoles, i aquest cop se suposa que sí, que hi haurà nou govern i sabrem quins plans té per a Catalunya, sabrem quin resultat fa l’independentisme a Catalunya i si els ‘comuns’ tornen a guanyar a Catalunya, per quin marge ho fan. Convergència s’haurà refundat, i se suposa que Junts pel Sí i la CUP hauran aclarit si estan disposats a compartir el mateix full de ruta o no. Per què... se’n tornarà a refiar Junts pel Sí, de la CUP? O la CUP estarà interessada a aparèixer al costat de Junts pel Sí?

Però aquestes són preguntes de futur que s’acumulen a les preguntes que ens fem sobre el passat, sobre el més immediat, sobre el que ha passat.

Per exemple, com és que Junts pel Sí no va lligar millor els vots de la CUP o l’abstenció d’algú altre? I per què la CUP, després de forçar la renúncia de Mas, no és capaç ara de correspondre amb els vots als comptes de Junqueras.

Però això no va exactament de pressupostos, sinó d’una profunda incompatibilitat política i que segur que, en alguns casos, també és personal. Mirin: Junts pel Sí i la CUP, que volen fer la independència, en el fons no coincideixen en com. Per a Junts pel Sí, sobretot per a Puigdemont i per a CDC, és vital anar de llei en llei. Per a la CUP el principi és la desobediència. El vell problema. Encara recordo com ho ha dir en una entrevista mossèn Ballarín. Deia: “En quin moment caldrà fer l’estrebada?”. Després, independència, per a què: pel gruix de Junts pel Sí per continuar a la Unió Europea o a l’euro, per parlar de dos elements troncals. La CUP no en vol saber res, d’aquest model de societat. I després hi ha el problema de la confiança, allà on es barregen la confiança política i la personal. La CUP va enviar Mas “a la paperera de la història”, se’n recorden? Mirin com ho diu avui l’Empar Moliner: “De vegades discuteixes amb algú i comprens que l’algú no ho vol arreglar. Que el que li agrada és estar enfadat amb tu, perquè tu l’irrites. El motiu de la discussió és important, sí, però tu n’ets el principal motiu. Hi haurà una altra discussió, perquè sembla que se senti bé tenint-te tírria”.

Tot això no és nou. I que no ho vèiem abans? Doncs potser sí, però no semblava tan greu. O no ho volíem veure. O ens fixàvem en l’ampolla mig plena.

Mirin, avui és fàcil carregar tots els neulers a la CUP, i tots els neulers no són per a ells. Ja vaig dir ahir que si CDC i Esquerra no haguessin desconfiat tant l’una de l’altra després del 9-N, haurien tret un resultat millor el 27-S i no els haurien calgut els vots de la CUP per aprovar els pressupostos. Però també em sembla que la gent, la gent que ha omplert els carrers aquests anys, ha cregut més en la CUP que el que la CUP ha cregut en la gent. La falta d’empatia de la CUP amb la gent que no pensa com ells és d’una rigidesa que esborrona. La frase d’ahir del diputat cupaire Joan Garriga, que va sonar sincera –“Els fets han tingut més rellevància del que esperaven”–, parla per si sola, de viure en una bombolla.

Acabo. M’expliquen que ahir, en una reunió de l’ANC normal i corrent, de base, com tantes se’n fan, algú va demanar la paraula i es va preguntar com és que havíem passat de “president posi les urnes a president, què hem de fer?”, com això demostrava la pèrdua de protagonisme del carrer davant el Parlament. És possible. Però és normal, perquè al Parlament, per primera vegada a la història, hi havia una majoria per la independència. I molta gent va creure que el procés estava encarrilat a la via correcta. Molta gent ho va creure. Els sobreentesos. La il·lusió. I no és que visquéssim en la irrealitat. Molt més irreal em sembla anar dient, com avui García Albiol, que el procés és mort. Això ja no marxarà.

Ara el procés haurà de canviar de direcció. De fet, ahir Puigdemont va fer de president. Va exercir el lideratge. Va mirar les coses tal com són i no com volia que fossin o com creia que eren, que és el que ha estat passant durant aquest temps. És l’única manera d’aixecar-se després de la caiguda.

stats