L'anàlisi d'Antoni Bassas: “La estrategia que sufrimos”

Avui, encara, polítics i periodistes donem voltes a l’entrevista al president Puigdemont. I, sumat al que vam sentir ahir a Esquerra i al PDECat, és clar que Puigdemont quan diu “deixeu-nos treballar” o diu que encara hi ha temps, el que diu és que vol apurar les possibilitats de ser candidat a la investidura a distància. Si l’estat espanyol segueix la mateixa estratègia que fins ara no deixarà que Puigdemont, a qui ha pintat com l’enemic públic número 1, sigui president. Per què s’hi entesta Puigdemont? Per diverses raons:

La principal podríem dir que és la democràcia: que va ser escollit pels ciutadans i té els vots. Ha d’aconseguir que quedi clar que, si no és president, l’Estat no haurà respectat els resultat d’unes eleccions.

La segona raó és el lideratge. Puigdemont s’ha convertit en un fenomen polític. Només cal veure el milió de teleespectadors que el van veure. Puigdemont és un líder, és algú que té més d’un milió de persones al darrere. I no vol renunciar a aquest capital polític. La temptació de Puigdemont de pensar que en cas de noves eleccions ell i el sobiranisme tornarien a fer un bon paper està servida. Perquè li podria dir a les autoritats alemanyes: “Ja ho veieu, jo tinc els vots però l’estat espanyol no ho reconeix”.

I la tercera raó per obstinar-se en la investidura és el factor humà. Gairebé sis mesos a l’exili, abans a Brussel·les, ara a Berlín i pendent de l’extradició, està demanant respecte pel preu personal que està pagant per la seva presidència, que inclouen el perill per la seva vida i l’angoixa pel futur de la seva família. Puigdemont va aparèixer diumenge com el personatge sobre el qual recau el pes d’un drama personal i col·lectiu i que sobreviu increïblement a tots els intents de capturar-lo. Tot això passa factura emocional.

Mentrestant, un altres personatges que també carreguen amb un drama personal, familiar i polític, Junqueras i Sànchez, es van trobar cara a cara amb el jutge Llanera, en seu judicial. Ahir, en l’acte de presentació del llibre de Ferran Civit ‘Per la llibertat’, Susanna Barreda, dona de Sànchez, va explicar que acabava de parlar amb el seu marit i que li havia dit que estava “contentíssim” perquè li havia pogut dir el que pensa, que li havia dit al jutge “tot el que li havia de dir”, i que això era que “no es pot ser jutge i víctima”, que no està fent un instrucció imparcial. I l’hi va demostrar llegint una frase de la interlocutòria de dijous passat, en què Llarena no deixava anar Sànchez a la investidura malgrat les recomanacions del Comitè de Drets Humans de l’ONU. Llarena va escriure “la estrategia que sufrimos”, referint-se a l’estratègia independentista. “Que sufrimos”, dit pel jutge, és tant com admetre que és part afectada. Cau la imparcialitat deguda, encara que sigui per mantenir les formes. Ahir l’advocat de Puigdemont, Alonso-Cuevillas, ja deia que demanaria la traducció literal a l’alemany d’aquest “sufrimos”.

Mentrestant, Oriol Junqueras i Joaquim Forn (a qui avui li toca visita al jutge) han enviat avui dos tuits semblants.

El de Forn diu:

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.