ANÀLISI D'ANTONI BASSAS
Misc 15/11/2017

L'anàlisi d'Antoni Bassas: '21-D, un partit menys divertit però igual de vital'

"Lluitar per salvar l’autonomia és com jugar per no baixar a Segona Divisió; és menys divertit i més angoixant. Però és vital que el sobiranisme jugui el seu millor partit, un altre cop"

3 min

L’autocrítica que aquests dies estan fent ERC i el PDECat dient que no estàvem preparats, o Anna Simó dient avui a ‘Nació Digital’ que la pròxima legislatura la via unilateral és impossible, està sent aprofitada per dir que l’independentisme no tenia majoria, que no tenia pla... en una paraula, que ens va enganyar.

Convindria no confondre les coses. El projecte del que ha de ser la Catalunya independent, amb les seves estructures d’estat i el traspàs de poders, estava molt treballat. No és cap secret: el Consell per a la Transició Nacional havia deixat Catalunya molt més preparada per la independència que la immensa majoria, per no dir tots, de països europeus que han sigut independents fa 25 o 30 anys. El “no estàvem preparats” no vol dir que no s’havia previst res, sinó que no s’havia previst com superar la part final quan l’Estat respon amb violència i la Unió Europea es comporta com un club d’estats i de governs que gira l’esquena als ciutadans.

És evident que després de l’èxit de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, un èxit dolorós per la violència de l’Estat i el vertigen, els dubtes van apoderar-se del govern de Junts pel Sí, però és evident també que aquell govern va enfrontar-se a decisions d’una enorme importància, com mai havia hagut de fer front un govern, i aquestes coses són per definició imperfectes i, a vegades, agòniques.

En el procés d’autocrítica s’arriba a afirmar que no hi havia majoria social per a la independència. Ja els agradaria a qualsevol dels partits o moviments polítics de Catalunya tenir la majoria social que ha tingut l’independentisme. Poques vegades hi ha hagut una majoria tan gran darrere una idea tan transformadora.

El govern de Rajoy i els partits afins, com PSOE i Ciutadans, estan intentant vendre la moto que el 155 ha calmat l’ambient i després del 21-D tot tornarà a la normalitat. Serà difícil mentre hi hagi presos, mig govern sigui a Bèlgica i a tots els esperin judicis per haver complert amb el seu programa de govern. Però és que les coses ja no seran com eren. Per a una majoria de catalans, la seva relació amb l’Estat ha canviat per sempre. La violència policial del dia 1 d’octubre, el discurs del rei del dia 3, el 155, tot això ha trencat confiança necessària per treballar conjuntament. Bé, i més coses, ha trencat.

Aquí tenen Roger Español, que va perdre l’ull dret l’1 d’octubre a l’escola Ramon Llull a causa d’una bala de goma i que ara es querellarà contra tres agents de la Policia Nacional.

El PP i Ciutadans no se n’amaguen: reforçaran la inspecció sobre l’escola i recuperaran el somni de Wert: espanyolitzar els nens catalans. Espanyolitzar podia haver estat una altra cosa més inclusiva i millor per a tothom, però tots sabem que només vol dir castellanitzar.

En aquest context, els sobiranisme va a les urnes perjudicat per la repressió i preguntant-se com continua la partida, i això és poc il·lusionant. Lluitar per salvar l’autonomia és com jugar per no baixar a Segona Divisió; és menys divertit i més angoixant jugar per no baixar a Segona que jugar una final, que jugar per pujar. Si guanyes, mantens la categoria. Si perds, ho perds tot. De moment això és el que hi ha. Però és vital que el sobiranisme jugui el seu millor partit, un altre cop. És fàcil tirar cendra sobre el govern que no ha aconseguit el seu objectiu, però crec que, encara que la política tingui capítols foscos, la gent que ha arribat fins aquí i que està pagant un preu enorme per les seves idees mereix tot el respecte.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carles Mundó, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva.

stats