29/01/2012

L'autobús de les oportunitats

3 min

Els Ocupa Wall Street no han estat mai un prodigi de comunicació política que diguem, i la seva influència ha anat en paral·lel a la foguerada informativa de la novetat. Però sí que han aconseguit que la seva idea força, la desigualtat d'ingressos i expectatives entre la minoria de rics i la majoria d'assalariats, s'hagi convertit en objecte de la conversa nacional.

El debat ha proporcionat la insòlita imatge de dues dotzenes de multimilionaris anant al Congrés a demanar que els apugin els impostos, entre ells Warren Buffett amb la història que la seva secretària paga més que ell perquè el tipus impositiu de les rendes del capital és la meitat, aproximadament, que el tipus de les rendes del treball. (Resposta de la dreta: "Si teniu mala consciència, envieu un xec a Hisenda".)

Dimarts passat, Obama va convidar la secretària de Buffett a la tribuna del Congrés, perquè tot el país li veiés la cara mentre el president clamava que demanar que paguin més els que guanyen més no és lluita de classes sinó sentit comú.

Però hi ha alguna cosa en aquesta insistència d'Obama en parlar dels impostos dels rics que incomoda el pensament central d'una part no petita de la societat. Els nord-americans no estan educats per tenir ressentiment de classe contra els rics (enveja sí, esclar, però com tothom), sinó a competir amb el veí per esdevenir-ne un. La idea és que un ric no és més que un emprenedor que ha assumit riscos, ha pencat durament i li ha anat bé en la tria cega que el mercat fa de guanyadors i perdedors, i que enlloc està escrit que hom no pugui esdevenir-ne un. Perquè el govern, a través de l'educació pública, universal i sufragada pels contribuents, ja assegura la igualtat d'oportunitats. I així, cada matí, quan veig passar els autobusos grocs portant canalla a l'escola amunt i avall penso que hi veig passar la igualtat d'oportunitats. Ara bé, la realitat esquerda l'esquema, perquè els autobusos són iguals a tots els barris, però les escoles no. Com més benestant és el districte, més diners té, menys conflictes i millors professors. En conseqüència, qui viu en un barri pobre, arrenca amb menys oportunitats.

I això seria superable si no fos que els que acaben l'educació obligatòria tenen el doble d'atur que els universitaris. Els llocs de treball ben pagats, creatius i tecnificats, demanen titulació universitària, i difícilment podrà optar-hi qui no surti ben preparat de la secundària.

Que tampoc seria cap descobriment dramàtic si no fos que la universitat és ja tan cara que el deute nacional per préstecs en matrícules és superior al de les targetes de crèdit. Als Estats Units, quan neix una criatura en una casa de classe mitjana els pares comencen a estalviar per pagar-li la universitat.

Una educació prohibitiva

Però el preu de les matrícules ha augmentat els darrers anys molt més que la inflació. I un sol curs pot costar més de 8.000 dòlars a l'any en una pública, i més de 40.000 en una privada, a causa de les inversions en tecnologia, el preu de les assegurances i una inacabable demanda mundial, perquè els EUA dominen, de llarg, la llista de països amb les millors universitats del món. I per una idea interioritzada per la societat i convenientment explotada pels colleges : que una universitat deu ser més bona com més cara és. Tot i l'existència d'una xarxa considerable de beques i deduccions fiscals, estudiar a la universitat comença a ser un luxe excloent.

Que el sistema dóna resultats desiguals, els nord-americans ja hi juguen perquè no tothom té el mateix talent ni s'esforça igual. I no esperen solucionar-ho amb el que el govern recapta amb els impostos als rics. El que volen, perquè perceben que està en risc, és una real igualtat d'oportunitats que continuï donant sentit al frenètic anar i venir matinal dels autobusos grocs.

stats