L'autogol més increïble
Ahir, a les 20.53 h, quan Sandro Rosell va pronunciar la frase "La meva etapa aquí ha acabat", em va venir al cap (en una exageració impròpia, ja els hi dic ara) aquells versos de Gil de Biedma referits a Espanya, i els vaig aplicar al cas: " De todas las historias de la Historia, la más triste sin duda es la del Barça, porque termina mal ".
No pot ser que quan el Barça ha tocat el sostre del món amb les mans, ha tingut els adversaris esportius (o no) de genolls, ha omplert els cinc continents de samarretes blaugranes, ha ocupat el podi de la Pilota d'Or amb jugadors fets a La Masia, i ha fet del seu estil de futbol una raó de viure els diumenges per a milions d'aficionats, fins al punt que se l'ha arribat a considerar el millor equip de la història, la vida directiva del club transiti per un fangar mal dissimulat sota la moqueta de la llotja del Camp Nou. No és d'ara, ja ve de temps, i si no hi ha una reflexió profunda, així serà la vida del Barça fins que en una d'aquestes relliscades al fang el club s'hi deixi el coll. Perquè no pot ser, però és.
La dimissió de Sandro Rosell és un trist final per a una presidència paradoxal: una candidatura treballadíssima durant anys entre el tot Barcelona va donar pas a una campanya en què va arrasar sobre les últimes restes desfetes del laportisme. La victòria va ser històrica. Com l'antagonisme amb Laporta, que, irònicament, deixava a Rosell la millor herència que mai cap president entrant al Barça rebrà d'un president sortint. Les aliances amb la premsa esportiva de la ciutat eren solidíssimes. Sense oposició, ni crítica, amb un equip capaç de fer-li un 5-0 al Madrid i un 3-1 al United a Wembley, Rosell ho tenia tot, però va tirar per un inexplicable camí farcit d'autogols. L'acció de responsabilitat contra Laporta (amb el seu famós vot en blanc), que va mirar com podia retirar, discretament, en els darrers temps. L'acord preelectoral amb els Boixos Nois, que ja havien estat foragitats de l'estadi. El canvi d'Unicef per Qatar Foundation, transmutat després en Qatar Airways i, ara, la possibilitat que el fitxatge de Neymar s'hagi explicat amb una mitja veritat. Prometre la Grada Jove i trobar-se que els Mossos s'hi oposen davant la llista de possibles indesitjables ocupants. Decidir d'un dia per l'altre que els nens petits no poden seure a la falda.
Estabilitat difícil
I, sovint, tot mal explicat. Durant un temps va ser un secret a veus que el Barça tenia un problema de comunicació... imputable al responsable de comunicació. Tothom sap que més important que com es vol comunicar és què es vol comunicar. En el fons, el club ha acabat transmetent fidelment la inseguretat presidencial.
Ahir, a la sala de premsa, Rosell va marxar igual que quan hi va haver el relleu Guardiola-Tito: sense temps per al dol. L'anunci de la dimissió va anar seguit pel de Josep Maria Bartomeu com a nou president. L'estabilitat serà difícil. Primer, perquè no sabem fins a quin punt les accions judicials obertes poden afectar també el fins ara vicepresident encarregat de l'àrea esportiva. I, després, perquè esperar que un consell directiu sense líder, però amb algun aspirant, aguanti fins al final del mandat és molt esperar en temps d'acceleració de la història.
Rosell ja és expresident i encara aquest matí sembla increïble. Va prometre un club més inclusiu, però l'escissió de fons continua. El futur del club passa per la necessitat d'acabar amb les revenges. El caïnisme potser no matarà el Barça, però el fa profundament desagradable.
