A la campanya li queden cinc dies. Bé, de fet només són tres i mig perquè dijous és la revetlla i divendres és Sant Joan, i, per tant, a partir de mitja setmana ja no hi haurà lloc per a la política, amb una excepció que no és espanyola sinó britànica, perquè el dia de Sant Joan al matí sabrem finalment si el Regne Unit ha votat ‘Brexit’.
En tot cas, poques vegades ha passat que una setmana tan transcendent hagi anat a caure ens uns dies de festa tan populars, amb els col·legis tancant per vacances i canviant els ritmes familiars, de manera que diumenge haurem de passar de l’evasió a la participació en poques hores.
Participar per a què? Què n’esperem de persones com aquestes, aspirants a representar-nos? Doncs aquí tenim una pancarta: demanem “trens dignes”, com aquests usuaris de Renfe que van tallar la via del tren a l’estació de l’Aldea per protestar contra el retard i la falta d’inversions. Fa dècades que demanen millores. Durant les últimes setmanes, els retards de la línia R16 que cobreix el recorregut entre les Terres de l’Ebre i Barcelona ha arribat a les quatre hores. Ara fa dies que tenen una avaria a la xarxa elèctrica i no se soluciona. “Trens dignes”. És molt demanar que al segle XXI els trens circulin puntualment?
I si parlem de transport, avui hi torna a haver vaga del metro. És la sisena vegada aquest any. Sis vagues en sis mesos, sis mesos de grans perjudicis diaris per a centenars de milers de persones. Aquest és també el tipus de conflicte que han de solucionar els polítics (penso, és clar, en Ada Colau, i en la responsabilitat dels treballadors a l’hora de fer ús del dret de vaga).
Després hi ha, és clar, els grans debats, tan grans com el Catalunya-Espanya. Ahir, al debat, una pregunta de Rufián va quedar flotant potser, fins i tot, per a la història dels debats: “Com ho fem això, Xavi?”, va demanar el candidat d’Esquerra al d’En Comú Podem, Xavier Domènech. I Domènech parlava de construir aliances i d’un concepte inspirador: fraternitat.
Quan sento a parlar de fraternitat, concepte ‘noble’, divisa de la França republicana, sempre em ve al cap aquella idea de Xavier Rubert de Ventós: per poder-se abraçar s’han de ser dos. I en la cultura política espanyola majoritària, Catalunya no és un dels dos perquè no n’hi ha dos, només n’hi ha una. I no ho dubtin, En Comú Podem s’atreveix a parlar de fraternitat i a parlar de referèndum (tampoc ahir va quedar clar que el referèndum fos un línia vermella per a Pablo Iglesias) perquè altres proposen, directament, la independència.
I si la independència queda lluny, la fraternitat tampoc no queda gaire a la vora. La setmana passada, Susana Díaz va fer un recital d’anticatalanisme. I aquest cap de setmana ha estat Albert Rivera qui li ha agafat el relleu amb allò que, a Catalunya, t’has de partir la cara per poder parlar en castellà, frase que es comenta sola. Amb una novetat: avui, a diverses entrevistes, Rivera diu, parlant de Catalunya i Espanya, que “fa falta escoltar molt, voluntat de diàleg, pedagogia i respecte a la llei”. Que cal (no s’ho perdin) “seduir”. Què podem esperar d’aquells que aspiren a representar-nos? Que siguin dignes.
