Misc 28/05/2012

L'endemà de 'La Marató'

i
Antoni Bassas
3 min
El Barça,Valdés a la imatge, no va dubtar a posar-se al servei de la Marató.

Impossible resumir amb la calma necessària per a la reflexió les idees i els sentiments que deixen més de tretze hores de La Marató per la pobresa . La primera, esclar, és d'agraïment al país, a la bona gent de Catalunya que, així que TV3 li demana un cop de mà urgent, s'hi posa donant temps, diners o totes dues coses. I dins dels agraïments, cal donar les gràcies més emfàtiques a tothom: des del darrer voluntari que va anar a Montjuïc a despenjar telèfons fins a Sandro Rosell, Pep Guardiola i Tito Vilanova, que no van dubtar a posar el Barça al servei de La Marató quan la Mònica Terribas els ho va demanar.

El programa va deixar testimonis personals que podríem resumir en "Jo abans era classe mitjana". I dit en català i en castellà, perquè la pobresa a Catalunya no distingeix entre llengües. I entre les imatges del dia, la que va captar a la perfecció l'agudesa de l'Òscar Dalmau, quan va veure agafant trucades el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell. La imatge semblava un poema visual de l'emergència que estem vivint i explicava per si sola alguna de les raons per les quals hem hagut de fer una marató per la pobresa. Són els governs els encarregats de garantir la igualtat d'oportunitats, la redistribució de la riquesa i la correcció de desigualtats greus, i, diferències ideològiques al marge, el govern de Catalunya amb prou feines arriba a final de mes.

Em va fer pensar un missatge SMS sobreimprès a la pantalla, d'un telespectador crític amb La Marató , que venia a dir: "Més que ningú no es quedi fora de joc hauríem de dir que els bancs i el sistema financer en general no ens faci caure en fora de joc". L'Empar Moliner, veïna de pàgina, ho va dir molt bé a les 10 del matí, quan La Marató engegava a Catalunya Ràdio: "Jo no vaig estirar més el braç que la màniga, jo em vaig hipotecar com tothom, perquè em deien que així tindria un pis el dia que em jubilés". Aquest aire d'estupefacció que tenim molts ciutadans de veure on som i on érem sense tenir-ne cap culpa va planar ahir durant tot el programa.

Ahir vaig pensar que si la televisió té encara el poder de fixar la narració de la vida del país, ahir TV3 va emetre un dels missatges més amargs de la seva història, perquè ens va descavalcar del somni català, consistent en el fet que els fills vivíem millor que els pares, si ens preparàvem i treballàvem.

A part de la recessió mundial, després de La Marató d'ahir sembla més obligat que mai demanar algunes explicacions locals i exigir que sapiguem amb noms i cognoms els responsables del desastre de Bankia, que ens costarà l'equivalent a nou anys d'edicions diàries de La Marató del desembre.

I ja resulta impossible mirar cap a una altra banda i no afirmar, amb rotunditat, que la transferència de riquesa que Catalunya està fent a Espanya des de fa més de 30 anys és, de tan injusta, obscena. Una cosa és contribuir i una altra cosa és aquesta presa de pèl que ens està empobrint. Literalment, com ahir vam tenir ocasió de comprovar.

La Marató va fer ahir tot el que va poder, i és bo que sigui així, perquè sóc dels que penso que tenim una responsabilitat individual amb la societat que va molt més enllà de pagar impostos. Però no podem dependre de maratons. La situació és d'emergència. Que tothom ho sàpiga.

stats