Maruja Torres: “Pujol? Estic trasbalsada. El necessitava, encara que fos per rebutjar-lo”

Has fet un estriptis integral de la seva vida. I tots els capítols són d’aquells que tens la necessitat de rellegir a qui tinguis a la vora.

Bum-bum, bum-bum, bum-bum. [Simula els batecs del cor.]

La Barcelona dels anys 50 que expliques sembla Dickens. Quan t’han de comprar unes sabates han d’anar al prestamista.

Convé recordar-ho per saber que les hem passat magres. [Fa cara de pena.] Pobreta... [Riu.]

Acabarem de seguida... Eres un nadó a qui el seu pare, begut, va voler tirar per la finestra i la seva mare es posava al davant quan el seu home li pegava. Per què has volgut explicar-ho?

El llibre sorgeix del cabreig de la meva sortida d’ El País, i vaig pensar que per convertir-ho en literatura havia d’anar al fons de mi mateixa i explicar per què seria capaç de resistir l’acomiadament. Reconèixer les circumstàncies de la vida que m’havien fet així de dura i de tendra. Als 14 anys vaig adonar-me que vivia avergonyida, perquè no podia convidar amigues a casa, perquè “Tu no ets com les altres, nena”, perquè “El teu pare és un borratxo”, perquè “Nosaltres vivim de la caritat de la família”. I tot allò, que m’hauria pogut enfonsar, s’anava convertint en múscul i en nervi sense que jo ho sabés.

Per això no està escrit en to de queixa.

El Graham Greene deia una cosa que a mi me la va repetir el John Le Carré, quan vaig tenir la sort d’entrevistar-lo, perquè el seu pare era l’estafador que sortia a totes les seves novel·les: “Maruja, la gent que ha tingut una infantesa feliç, de què escriu?”

Per això quan et fan fora del diari dius: “Usted no sabe con quién está hablando ”. I no és tant “Vostè no sap la quantitat de lectors que tinc”, sinó...

...vostè no sap la quantitat de gent que m’ha intentat destruir i me n’he sortit.

Per què no et volien a “opinió”?

El dia que s’havia anunciat l’ERO que deixava 129 periodistes al carrer, jo era a la UAB donant la lliçó inaugural sobre l’obligació del periodista d’explicar la veritat. “I si no, feu-vos relacions públiques -vaig dir-, que s’estudia a la facultat del costat”. I surt un nano molt eixerit i em diu: “Què ens pot dir del Cebrián?” Vaig pensar un nanosegon “Maruja, això és el final”, però vaig contestar-li: “És Saturn devorant els seus fills. Es creia un tauró de Wall Street i era una sardineta”. Esclar, tu creus que això m’ho perdonaria mai? I a sobre es van pensar que em podien enganyar: “Mai més opinaràs però no et preocupis que t’estem buscant lloc”.

Dir-li a un periodista que no pot estar a opinió és impossible perquè el periodisme és un punt de vista. No són fílies ni fòbies, ni els teus gustos. Però hi ha d’haver un punt de vista professional, una subjectivitat responsable.

És que si no és mentida. Fins i tot als reportatges, els fets han de ser implacablement reals, però has de contextualitzar. Ser objectiu què seria? ¿Anar a Auschwitz i dir que els forns crematoris estan impecablement construïts?

Et fa mal la prostració intel·lectual d’aquest país i el retrocés de la dona.

Sí. A mi mai em treien a ballar als guateques perquè era la més grassoneta. Però ara, a través dels anuncis i de les talles 32, continuen tractant les dones com bestiar. Has d’estar bona. Ningú protesta contra senyals evidents d’anorèxia en personatges importants. I que diguin “ Yo soy feminista pero sin fanatismo, ¿eh? ” No ho entenc.

Tu que has viscut al Líban, ¿creus que d’aquí uns anys les noies musulmanes també portaran minifaldilles?

De minifaldilles en porten les cristianes del Líban i en canvi fan una vida molt semblant a la de les dones espanyoles dels anys 50. És més patriarcat que religió, és un culte a la família, i no només les dones estan sotmeses a l’home. L’home està sotmès a un gran amo. Els homes no ho saben però són com nens.

Els americans es pregunten: com és possible que ens odiïn si nosaltres hi anem sempre a exportar la llibertat?

Fixa’t que penso que és al contrari. Al Líban l’admiració pels Estats Units és brutal. I copiar les formes de vida, i la satisfacció que tenen pels parents que viuen a Amèrica... Més que odiar és: “Si esperem tant de vosaltres, per què sempre veniu amb la invasió, i ara amb el drone?” Sobretot, la ferida del món àrab és Israel, amb el seu fonamentalisme. Perquè si a Israel hagués funcionat la idea socialista fundacional i no hagués mirat l’àrab com l’enemic... I el que influeix molt és l’amistat dels americans amb els senyors del petroli, aquests tan amics de l’exrei nostre.

Si ara et diguessin: és que aquests reportatges teus tenen pocs clics...

[Riu.] Què vol dir això?

Que entra poca gent a mirar-los.

Ah, sí, sóc la primera que visc pendent de les meves col·laboracions a Eldiario.es. Miro i dic: aquesta ha funcionat i aquesta no. Però se me’n fot, tornaria a fer-ne una que no funcionés si era el que em demanava el cos. Perquè, si no, entres en el populisme de dir-li a la gent el que vol sentir. Crec que un periodista ha de ser escèptic. La fe és molt més engrescadora però és molt menys periodística. Has de donar eines a la gent perquè desconfiï.

Quan un jove se t’acosta i et pregunta si aquesta professió té futur, què li contestes?

Li dic que és molt dur, però que mai ha sigut fàcil i que si te vocació de debò que lluiti, perquè el periodisme existirà sempre. Sortiran coses digitals. Tothom tindrà el seu racó. El periodisme mai ha sigut per fer-se ric. Vaig arribar a guanyar un bon sou, esclar que sí, i me’l mereixia perquè els portava molts lectors, però he deixat de cobrar-lo i no m’he mort.

Quina periodista ha arribat més lluny: Maruja Torres o Letizia Ortiz?

[Riu.] No l’envejo per res del món, pobreta. Jo sóc una senyora grassoneta i contenta.

Però tu somiaves que vingués un príncep blau a treure’t del Raval, no?

Home, si hagués treballat amb l’Urdaci, sí. [Riu.]

Hauríeu fet un gran Telediario...

Però què diu aquest? [A càmara.] No li facin cas...

Has tingut moltes relacions però no has volgut entregar-te mai a ningú.

No estic feta per al compromís i l’he substituït per melodrames. Enamorar-se d’impossibles, aconseguir-los, veure que no poden anar més lluny [simula un crit], em deixen, [sospira] i ja en vindrà un altre. I apropiar-se d’allò tan masculí de “ Me voy porque no te merezco ”. [Riu.]

Això ho diem els tios?

Una vegada em van dir: “ No estoy a la altura de tu reto ”. [Riu.] Vaig plorar, m’hi vaig agafar al camal del pantaló: “No em deixis!” Home, si no, li treus la gràcia. L’amor està molt bé per a qui troba la seva parella justa. La meva deu ser a Austràlia i al segle que ve. Si tens esperit de sacrifici i de compromís, sí. Però per a una persona com jo i periodista... Quan he tingut una relació que ja durava massa i havia d’anar a casa a fer el sopar, encara que ell fregués els plats, jo sempre pensava que podia ser en una altra banda.

El llibre l’escrius els dies en què mor Anna Maria Moix.

Va ser molt dur. Quan l’Anna va venir a casa i em va dir el que li passava, vaig comprendre que se n’anava l’últim testimoni de la meva adolescència. A part de la pena personal per ella, que va ser i segueix sent molta, sempre estic amb el telèfon... i ella no hi és. Saps allò? Passa amb les mares.

Podem?

Podem. Una cosa tan simple com el vot, [alça la veu] com el vot, senyors, pot capgirar les coses. Des de les petites manifestacions, les marees, les associacions de veïns, les PAH... Va sortint un teixit interessantíssim. Com això de Guanyem Barcelona. En això hi crec molt més. Trigarà el que calgui, però serà molt més difícil d’eradicar.

¿Vas sentir Felipe González dient que els socialistes mai han sigut republicans sinó accidentalistes?

Fa molts anys que no n’espero res. Des del dia que se’n va de vacances a Mallorca i li pregunten si pescarà aquells peixos tan bons, els raors... i diu: “ No sé, pero ya he traído dos buenas lubinas ”. Havia portat llobarros congelats! És com quan vaig veure Aznar estiuejant a Orpesa i vaig dir-me: no hi comptis, amb aquest. Això em ve del Raval.

Ara, quan passes pel Raval, què tal?

Me n’alegro perquè està més net, té més llum... Però, per sota, hi veig el mateix. Una cosa que no m’agrada és, en carrers com Tallers o Canuda, la quantitat de franquícies ínfimes de blanquejament de peles que s’han obert.

No parles gens de la independència de Catalunya.

Sabia que m’ho diries.

T’incomoda?

No, diguem-ne que igual que no crec en Déu no crec en les pàtries. No està en la meva genètica ni en la meva educació, però jo demanava “llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia” el 76. Observo el procés amb curiositat, estic per la consulta, no em preguntis què votaré. Perquè m’agradaria que conjuntament amb la consulta existís un programa polític per decidir. Una Catalunya d’esquerres m’encantaria. Que fos el mirall dels altres pobles d’Espanya. He passat fa poc per Andalusia i hi ha gent que també està molt cabrejada. Però incòmoda no puc estar-hi, perquè jo sé que bé que m’ha tractat sempre Catalunya a mi, que sóc un producte xarneguet. Jo també sóc catalana. Sóc dels altres catalans, i ho seré sempre, sóc indivisible. Per tant, hi assisteixo amb el mateix escepticisme amb què assisteixo a tot. No em demanis fe.

El llibre es diu Diez veces siete perquè tens la teoria que et reinventes cada set anys. Cap on va la pròxima?

Xarxes socials, tuitejo com una boja. Vida de jubilada, que m’agrada molt... Ara visc bàsicament de la meva pensió. I ser una autora. [Riu.] I ara ja estic començant un llibre, perquè no em vull perdre el Sant Jordi.

Una cita final, sisplau.

No serà una cita literal, perquè una ja no dóna per tant. És d’un llibret que recomano sempre, El puente de San Luis Rey, de Thornton Wilder: “Només l’amor venç la mort”. Com veus, sóc una tendra.

----

Truco a la Maruja Torres (Barcelona, 1943) per demanar-li opinió del cas Pujol, perquè en el moment de gravar l’entrevista encara no havia esclatat: “M’agafes comprant pernil del bo, d’aquest envasado al vicio, ha, ha, ha...” I li canvia la veu quan em dóna el titular de l’entrevista. En poc temps a la Maruja se li ha mort la seva amiga des de l’adolescència, Anna Maria Moix, i el seu diari de tota la vida, 'El País'. Dos cops de consideració en una llarga llista de blaus biogràfics, d’aquells que no se’n van però que ella ensenya un per un, vencent qualsevol vergonya, a Diez veces siete (Planeta), amb el gràfic subtítol d’Una chica de barrio nunca se rinde. La Maruja ho explica tot. Encara que, fent ús de l’escepticisme que predica, cregui que no li faran gaire cas.