Máximo Pradera: «Madrid s’està escrostonant, com Gloria Swanson a ‘El crepuscle dels déus’»

¿El madrileny què opina del que està passant a Catalunya?

Et dic la veritat o el que vols sentir?

La veritat.

Que sou uns pesats i que ja us passarà. I que el que hem de fer és deixar que ploreu com un nen quan està enrabiat, ni cas, fins que perdeu la veu i us quedeu afònics de tan plorar, i nosaltres a la nostra, a levantar España, com diuen a la televisió [riu]. És el sentiment majoritari.

O sigui, ¿no han entès res o és que ho han entès tot i els és igual?

No, que sou uns pesats. Mira, la frase que millor resumeix el sentiment de molts madrilenys, i jo no m’hi incloc eh, que consti, no vull ser linxat, però és que a més no ho sento així, és una que va dir Leguina: “Jo els donaria la independència només perquè deixin d’emprenyar”. I bé, vosaltres mateixos també ho sentiu, com el raca-raca, tots els dies... Com una mena de hàmster amb la roda. Jo crec que la mala sort que heu tingut, i que hem tingut nosaltres també des de Madrid, és que han coincidit dos governs nacionalistes durant la crisi. Però al PP li interessa tenir-vos emprenyats perquè a la resta d’Espanya pugin al carro: “Mira, ens donen la pregunta ja feta!” I alhora el govern d’aquí diu: “Jo vaig portar-li el pacte fiscal abans a la Moncloa i ni tan sols me’l va voler mirar! Doncs ara referèndum!” És un moment de mala sort per a la resta d’Espanya perquè són dos nacionalismes que es retroalimenten en aquest enfrontament.

El procés és molt més que una qüestió de partits o governs. ¿Ha vist com estan els balcons i què diu el carrer?

Mira, l’altre dia li vaig dir a Alfred Bosch: “¿Vostès no comprenen que aquesta pregunta que ja està redactada i amb la data ja feta, a Madrid sona com un trágala? ¿No podríem negociar?” I que consti que penso que [en català] el referèndum s’ha de fer en qualsevol cas [torna al castellà], perquè cal passar de la literatura de la Diada del 2012 a les matemàtiques d’una consulta amb dades, a veure quants d’aquells cridaven “Catalunya independent” perquè era una festa i quants ho pensen de veritat. I li dic: “¿No pensa vostè que cal començar a negociar ja amb matisos?” És a dir, una mica a la canadenca, permetre que Madrid pugui ficar el llapis a la pregunta, consensuar la pregunta i veure quina majoria i quin cens donaríem per vàlid.

Aquest dies n’hi ha que han mirat quins gestos feia Felip VI.

Per als madrilenys no és un personatge antipàtic. Ha sigut molt discret. El seu pare va ficar clarament la pota a Catalunya fa un any i mig o dos, quan va dir allò de “ los galgos y los podencos ”, i que això era una “quimera”. No és la manera d’abordar-ho... Jo faig la broma que he vingut a Catalunya com a enviat especial de la Zarzuela. Ja saps que els Borbons són molt intrigants, i sempre han resolt les coses amb intervencions subterrànies.

Uau! I quin és el missatge?

El missatge serà negociar els termes de la pregunta, una consulta auspiciada per la Zarzuela, però més matisada, no pot ser que la pregunta la faci Artur Mas al seu despatx en una nit.

I és a Catalunya en missió secreta.

[Riu.] Sí, he vingut a gestionar tot això igual que a la Transició hi va haver Diego Prado y Colón de Carvajal, que va solucionar la crisi de la Marxa Verda i va gestionar la presència de Giscard d’Estaing a Madrid durant la proclamació reial. Doncs jo em vaig oferir a Felip VI i em va dir que sí.

O sigui que d’aquí poc es veurà amb Mas i pactarà la pregunta.

Però no us n’adonareu, eh? Quan tu vegis que canvia el raca-raca, és que alguna cosa he fet... Jo ja hauria començat abans, però encara no érem reis [riu].

El seu diagnòstic de l’alcaldia de Madrid és: Gallardón, “megalomania”, i Botella, “incompetència”.

Sí. Gallardón es va gastar la pasta i Botella ens obliga a pagar-ne els plats trencats. Ara, la diferència entre Botella i Gallardón és abismal. Botella no sap parlar en públic ni escriure. I parla de la Revolució Francesa com si fos una algarada del carrer.

Vostè explica que la compra i remodelació de l’edifici de Correus, a la plaça de la Cibeles, amb el megadespatx de l’alcalde que dóna a la plaça, va costar el doble que la Tate Modern de Londres.

Sí, el que a la meva família en diem ensenyar les dents. El meu tiet, Víctor Pradera, que era cònsol, tenia un Mercedes als anys 60. Poca gent tenia un Mercedes. I aleshores la meva àvia li deia, quan havia d’anar a Sant Sebastià: “Porta el Mercedes!” “Però si es va molt millor en tren, per què vols que el porti?” “Per ensenyar les dents!” Aquest castell de Gallardón i que ara fa servir Botella és per ensenyar les dents al populatxo.

Una madrilenya del carrer li va fer aquest resum: “No hi ha iniciativa ni diners, i el que es pitjor, s’ha perdut el sentit de l’humor”.

Això era bàsic. Madrid és una ciutat molt bromista, gairebé tan sarcàstica com Roma. I això ho va representar i encarnar com ningú Tierno Galván, amb els seus bans. Ens sentim com si només hi hagués deute financer i s’haguessin oblidat d’allò que l’actual Papa, quan era el cardenal Bergoglio de Buenos Aires, va inventar: el deute social. Madrid s’està escrostonant com Gloria Swanson a El crepuscle dels déus, li està caient tot. Passeja’t pel centre... No han previst que les furgonetes de repartiment que es fiquen a Callao o a Sol per servir a les botigues són furgonetes pesants i acaben movent i desestabilitzant les llambordes. Tu vas ara pel centre i sembles Fred Astaire, saps? Vas ballant sobre el paviment.

Repassem algunes aportacions doctrinals de Botella: “El nostre credo polític té uns punts molt clars, Grècia, Roma, el cristianisme i Europa”.

[Riu.] Són frases que ella sent, jo crec que a les partides de golf al club de camp, i després deixa anar al ple.

“Durant aquests dies hem vist papereres saturades com a conseqüència d’un conflicte laboral”, per parlar de la vaga d’escombriaires.

És el moment de la vaga en el qual arrenca el llibre. Vaig passant per Madrid i em trobo amb una ciutat distòpica, molt similar a la del Sabina a Pongamos que hablo de Madrid, quan deia: “ El sol es una estufa de butano [...], hay una jeringuilla en el lavabo... ” Em trobo envoltat de rates. ¿Com s’ha pogut permetre que Madrid arribi a això? Portades del Herald Tribune, Le Monde, al seu estimat Wall Street Journal, com una vergonya.

I a sobre els han fallat dos projectes: Eurovegas i els Jocs Olímpics.

Esclar. Pensaven que serien com la pastanaga que posarien davant del nas i que podrien tirar fins al 2020, que portaria inversionistes. Ella accepta ser l’alcaldessa quan Gallardón va marxar al ministeri de Justícia i va abdicar en la persona de la dona d’Aznar. Vosaltres n’heu tingut un que va abdicar, em sembla.

No, més d’un... Tots els alcaldes socialistes: Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos, Jordi Hereu... Tots anaven abdicant, l’un rere l’altre.

Doncs nosaltres, ni el president de la Comunitat ni l’alcaldessa han passat per les urnes. Però manen, si cal saltant-se la llei, com la de la memòria històrica, que obliga a retirar les plaques d’exaltació franquista. A Madrid queden 165 carrers, alguns molt heavies. El vostre amiguet, el general Yagüe, té una avinguda. Arias Navarro, que sent fiscal de Màlaga va liquidar en judicis sumaríssims de postguerra 2.000 persones, té un parc preciós, a Aluche. Un esquirol podria començar a Argüelles i arribar fins a Pinar de Chamartín passant només per carrers franquistes.

Fins al moment culminant del “ relaxing cup of café con leche ”.

Que va ser a la llista de Time com un dels deu moments de l’any en què un polític incomoda els conciutadans. En primer lloc, el punt fort de la Plaza Mayor de Madrid és el bocata calamares. Però no va vendre ni el Thyssen, ni el Prado, ni els Stradivarius del Teatro Real, ni el Palacio Real, fins i tot si vols ni el Reial Madrid, que és un argument de venda a tot el món, com el Barça... Va parlar d’un cafè amb llet, que és una cosa que et poden servir a qualsevol Starbucks!

Qui la sosté, a Ana Botella?

Mira, passa que a Madrid capital i a la Comunitat el que està per terra és la marca PP. Potser encara és la llista més votada però no en tenen prou per arribar a la majoria absoluta. Aleshores ve el raonament de Rajoy: “Per no guanyar, que no guanyarem, i UPyD tampoc no ens permetrà governar, no canviaré ara la candidata, perquè m’hauria d’enfrontar a la FAES, que és un think tank molt poderós... Deixaré que s’estavelli la senyora, de pas si puc em carrego Aznar, i estic quatre anys fora del poder, o els que siguin. Però no em crearé enemics”. Això és molt Rajoy: no buscar-se problemes.

I mentrestant l’esquerra, on és?

L’esquerra ha desaparegut com a concepte. És vell, del segle passat. Ara és control i descontrol. La dreta serien els partits que volen la política encara en mans dels summes sacerdots i amb poc control ciutadà. Són la famosa casta que diu Podem, que és la nova moda: partits que volen control ciutadà. Per exemple, una idea que brindo a les nostres autoritats: que el fiscal general de l’Estat sigui nomenat sempre per l’oposició. Això és esquerra? ¿Representa l’esquerra del Che, o de Mitterand als anys 70-80? No ho sé. Però el que ve ara és que els ciutadans no podem deixar la política en mans dels polítics, perquè és massa important. La falta de transparència, la mentida, tot això s’ha d’abolir.

Acabo amb una frase seva, duríssima: “Pel PP la democràcia és com la dictadura, però en comptes de durar 40 anys, dura els 4 del mandat”.

Sí. Se’ls veu funcionar al Congrés de Diputats. Per ells la democràcia és un peatge que estem pagant perquè ens deixin ser a Europa i poder accedir al mercat únic, però si poguessin l’eliminarien i així no haurien de sotmetre’s a aquesta humiliació de demanar que els renovin la confiança cada quatre anys. Però si fins i tot l’ONU ha demanat reinventar el Valle de los Caídos!