Montserrat Guerrero Sánchez: “Necessitem més el metge que el medicament”

Per què es va fer metge?

De petita tenia la idea de ser metge o jutge, no sé si condicionada pels pares, que tenien les esperances posades en mi, i durant els anys d’escola no em vaig plantejar mai fer altra cosa. De la carrera recordo el primer dia, quan vam entrar a l’Autònoma, la sala de dissecció impactava molt. El metge ha d’estudiar molt i, certament, és una carrera que demana molta constància. És un premi a la constància més que a la intel·ligència. I, després, els companys que ja eren metges sempre et deien el mateix: “És molt sacrifici fer medicina”. I tu, que estaves acabant, t’hauries estimat més que no t’ho diguessin. I recordo quan vaig començar a rotar a l’hospital, amb la il·lusió de fer les primeres entrevistes als pacients, les primeres anamnesis. M’ho currava molt i preguntava moltes coses.

No m’ha parlat del MIR.

No el recordo gaire. Fas l’examen i ja està, oblides tot el sacrifici, perquè són uns mesos que només vius per a aquest examen. A la majoria dels meus amics també els passa. No és un record desagradable però és dur.

¿El MIR la va preparar per ser una metge millor?

No. Em va servir per triar el que volia ser de més gran. Suposo que és necessari perquè hi ha molta informació a la carrera i l’has de sintetitzar i deixar-ho anar aquell dia en aquell examen.

I com va anar la residència?

En tinc molts bons records. Té moments durs, perquè veus que co mences amb 24-25, i acabes amb 28-29, i que el sou base potser era de 1.000 euros. I després ho complementes amb les guàrdies, que és del que viu un resident. És una experiència maca perquè comences a veure què és ser metge, però estàs mal pagat. Pensem en persones que ja porten una carrera de 6 anys, amb un sou base de 1.000 euros, amb la responsabilitat que se’ls demana. És veritat que al darrere hi tens un adjunt que t’aconsella, però si tu t’equivoques et cridarà el jutge, i després hi anirà l’adjunt.

I suposo que la relació entre esforç, sou i responsabilitat no es veu igual als 25 que quan s’acaba la residència, als 29.

T’acostumes a guanyar-te la vida si fas guàrdies, i va implícit en la feina de metge, això d’anar cansat. Jo tinc força resistència, però a vegades trobes a faltar tenir els caps de setmana lliures, o les nits, o dormir sempre a casa. Això que es diu tant de la vocació de metge, és real. Veus que quan estàs a l’hospital estàs bé. Però trobes a faltar tenir més temps lliure.

¿Es va sentir ben preparada per afrontar tot el que es va trobar allà davant?

No sé si ben preparada, però sí ben acompanyada. Mai em vaig sentir desesperada. Ara bé, potser la paraula no és decepció, però la imatge que es té del metge avui no és la que es tenia abans, o la que jo pensava que la gent tenia abans. Semblava que el metge era una persona en qui tothom confiava, i ara hi ha molta gent que en desconfia.

Va fer la residència del 2007 al 2011, i va arribar el moment de trobar un contracte tan estable com fos possible. Què va passar?

Doncs que estàvem en ple boom de les retallades i sentia les companyes que tenien un any més que jo, a l’ambulatori, que els feien contractes mensuals. No se’ls oferia una interinitat, o sigui, acabar, fer un temps una feina temporal i tenir l’oportunitat de continuar, fins i tot a l’ambulatori on t’havies format. Vaig tenir l’oportunitat de treballar a la privada i em vaig quedar allà, esperant a veure si la cosa millorava una mica. I no va ser així. Vaig fer algun contracte mensual, per no dir que no i no desvincular-me de l’atenció primària, que m’agradava. Eren contractes de 25 hores a la setmana i uns 1.300 o 1.400 euros al mes. No tenies temps de fer sessions clíniques, de formar-te o de mirar informes, més enllà de tenir el pacient davant. Finalment vaig tenir sort, em va sortir un interinatge, i vaig estar-m’hi dos anys i mig.

¿Aquest recorregut és comú entre la gent de la seva promoció?

Sí, i pitjor. La majoria encara no han aconseguit mai una interinitat. Va arribar un punt que ens feien contractes diaris o setmanals. I estem parlant de metges d’uns 30 anys. I si a tu t’agrada la medicina de família, vols tenir una continuïtat. Guanyar-te la confiança d’un pacient no és fàcil, i és lògic, perquè no li expliques la teva vida a qualsevol persona que se’t posa al davant. Al pacient li crea desconfiança que cada vegada que entra a la consulta hi hagi una persona diferent. A mi m’han dit moltes vegades: “Vostè es quedarà, no? Perquè en un any portem tres metges”. I canviar de metge tan sovint no suposa un estalvi econòmic real. Si jo sé que avui estaré aquí, però que demà ho estarà fent un altre metge, jo intento resoldre el problema d’avui, però el tornaré a citar amb el seu nou metge i tornaran a començar. Això als pacients els genera desconfiança sobre com funciona el sistema, perquè si cada dos per tres li canvies el metge, el pacient ha d’explicar les coses una vegada i una altra. A vegades et diuen: “Miri’s l’historial, que allà hi és tot”. Però no sempre els metges ho apunten tot.

¿Tot plegat ha afectat les ganes de donar el millor de vostè mateixa?

És que a mi m’agrada molt allò que en dic “la medicina romàntica”, de conèixer els pacients, la idea que a una persona la veuré créixer i estarà amb mi sempre, i jo li donaré les bones i les males notícies. I veuré tota la seva família. I si té nens passaran a la meva quota.

Com el metge de capçalera.

És que som això. Sembla que no ens deixen ser-ho, però ho som. Som el metge que el pacient ha de tenir com a referent. Després ja anirà a l’especialista si cal. Però nosaltres fem diagnòstics, i fem molta prevenció.

Els costos d’estudiar deu anys, que inclou carrera i residència, es calcula que pugen a uns 160.000 euros.

És una inversió de l’Estat que hauria de donar lloc no només a la possibilitat de fer la feina, sinó que aquesta persona tingui possibilitat de tenir la vida que altres persones tenen des d’abans, perquè han acabat abans. Poder comprar o llogar un pis, formar una família... Acabes amb una edat que tens ganes de tot això.

¿Tota aquesta situació està posant en risc la qualitat del sistema sanitari català?

Sí, tant per la imatge que en té el pacient i com per la que en té el professional. Jo puc tenir molta vocació, però si no em sento reconeguda, si a la meva vida personal no trobo estabilitat, no dic que perdi la vocació, però es farà malbé. I als usuaris els pot passar el mateix. Si tens un metge al davant que no és el que tindràs d’aquí tres mesos, i a més està cremat perquè no es veu reconegut, tot plegat té repercussions. La solució és intentar que el metge o l’infermer tingui una estabilitat laboral que li permeti fer bé la feina que se li demana.

Vostè que està a peu de consultori, com a metge de família, com veu la societat?

De problemes, tots els que vulguis. Gent que està a l’atur i no hi veu solució, gent amb algun tipus de discapacitat que ha demanat una ajuda i se li ha denegat, depressions i ansietats secundàries que vénen de problemes econòmics o laborals o per la malaltia d’una familiar... Jo els dic que amb la medicació no els trauré els problemes, però els ajudaré a fer-hi front d’una manera estable emocionalment. I mentre ho aconseguim, que m’expliqui el que vulgui. I si venir li serveix d’ajuda, endavant. Per això deia que l’atenció primària és la part romàntica. Els metges de família som com un amic més, i ens expliquen coses de tot tipus. Avui en dia, a la gent li preocupa molt tot i s’ha tornat molt dependent del metge. Amb qualsevol símptoma, la gent es pensa que tindrà alguna cosa greu, potser perquè és el que veu a la televisió. Però on hi ha més angoixa és en el tema econòmic.

¿Som dependents del metge o dels medicaments?

Del metge. A la majoria els agrada que no els donis gaires medicaments. Per cert, aprofito per insistir que els quadres vírics no es curen amb antibiòtics. I això hi ha gent que ho comença a entendre, però ens costa. En general crec que necessitem més el metge que el medicament. A mi m’agrada molt explicar les coses, i crec que si ho faig aconsegueixo més coses que donant la pastilla i res més. No sempre tens el temps o les ganes, ni la persona et vol escoltar. Moltes vegades deixo que parlin, sobretot dels temes personals, que saps que quan surtin de la consulta se sentiran millor. A vegades em limito a donar la meva opinió, ja no com a metge, sinó com a persona. Potser, la gent no escoltem gaire ni deixem parlar gaire. Les dones parlem més. Però deunidó els homes! Quan se senten amb confiança, també parlen.

Quin ha sigut el seu moment més feliç com a metge?

No sé si feliç, però el més bonic que he fet com a metge ha sigut un part, ajudant el ginecòleg i la llevadora. I en general, quan un pacient que ha estat molt greu et dóna les gràcies per haver fet un bon diagnòstic. Com a metge, és de les millors experiències.

Si ara tingués un fill o una filla de 18 anys que li digués que vol estudiar medicina, què li diria?

Hauria de dir que sí, però crec que diria que no. No ho sé. Suposo que diria el que diuen tots els pares, que facin el que vulguin. Si jo tornés enrere tornaria a fer medicina. Segur. Seguríssim. Ara, no sé si voldria que el meu fill passés pel mateix. Però si ho fa no li trauria la idea del cap, en absolut.