És dimecres i encara corren interpretacions del que va passar diumenge al Camp Nou. Xiulets? Murmuris? Jo era un dels 58.930 espectadors i el que vaig sentir va ser l’inici d’una xiulada parcial que fa temps que s’està covant, una xiulada encara tímida, perquè qui pot protestar davant Messi, o Xavi, o Busquets? Una xiulada una mica sorpresa d’ella mateixa, perquè ara feia anys que no calia, una protesta per l’avorriment, per la falta d’algun detall que fes somniar. Una protesta cap al camp i la llotja en un moment de buit de lideratge i de missatge. La xiulada adolorida de qui s’ha passat els darrers anys sentint que el com és tan o més important que el què. Un malestar de desconcert i desencís. Res que no tingui remei. Si n’hi posen d’una vegada.
