Misc 04/01/2015

Nuria Oliver : “Mirem el mòbil constantment perquè podem tenir recompensa”

Avenç “Els mòbils d’avui tenen la potència d’un ordinador de taula de fa cinc anys” Igualtat “El poc interès de les dones per les carreres tecnològiques és un fenomen mundial que m’entristeix”

i
Antoni Bassas
7 min
NURIA OLIVER : “Mirem el mòbil constantment perquè podem tenir recompensa”

Què passarà a Barcelona el dia 22?

Estem organitzant el primer TEDxBarcelonaED dedicat a l’educació. El tema és l’educació emergent i com transformar l’educació a millor. No farem xerrades magistrals en què la gent vagi a seure. De fet, hem demanat a tothom que vingui amb roba còmoda perquè hauran de treballar... Tindrem xerrades i performances sobre educació i tres àrees: valors, tecnologia i el que anomenem life as a journey (la vida com a viatge), perquè la vida és un procés d’aprenentatge. Per a la nostra sorpresa, ja no queden places, es van esgotar en menys de dues setmanes. Els mestres o estudiants que vulguin seguir-ho hauran de fer-ho per streaming.

Què vol dir educació emergent?

Doncs, per exemple, els Massive Online Open Courses (MOOC). A internet pots escoltar una classe del millor professor de física del món mundial a casa teva. La tecnologia està canviant profundament el model educatiu.

De tota manera, ¿a les classes a través d’una pantalla els falta el context del dia, del país i del contacte humà, no?

El contacte humà és fonamental, esclar. Hi ha estudis que demostren que més d’un 70% de la comunicació humana és no verbal, i la comunicació a distància mitjançant la tecnologia perd la manera de mirar, els gestos, el to de la veu, la manera d’estar asseguts... El que passa és que la transmissió objectiva de coneixement sí que es pot fer al ritme de cada estudiant a casa seva i, després, la part més interactiva de respondre a una pregunta o adonar-te que no ho has entès, fer-ho a l’aula.

Quins canvis estem veient en la manera d’aprendre dels nens?

El mòbil ha tingut un impacte molt gran. És l’objecte tecnològic de més adopció en la història de la humanitat. Avui passem més estona amb el mòbil que amb res més o ningú més. I el que el fa molt poderós és que realment és un ordinador, no és un telèfon i, a sobre, està connectat. És un ordinador amb què pots parlar o enviar missatges de text, però té la potència d’un ordinador de taula de fa cinc anys. El temps que estem tardant els humans de passar d’una fita tecnològica a la següent s’està escurçant pel progrés de la tecnologia. I passa que la tecnologia va molt de pressa i el sistema educatiu va més a poc a poc. Els nens estan acostumats a tenir estímuls constants, i el fet d’estar asseguts en una aula escoltant una mateixa persona amb el mateix to de veu els crea una desconnexió amb la seva realitat tecnològica. Aquest és el repte.

I quin és l’impacte d’estar sempre connectats?

No hi ha cap estudi prou llarg per saber-ho. Això sí, existeix la nomofòbia, la fòbia a no tenir el mòbil. Als Estats Units el 70% dels adults tenen aquesta ansietat i quan no tenen el mòbil no saben què fer amb les mans o amb el seu temps, perquè hem perdut la capacitat de no fer res. Avui en dia, si ens estem esperant al metge, o fins i tot esperant en un semàfor en vermell, la gent traiem el mòbil. Per això, el meu grup està investigant quan utilitzem la tecnologia perquè és necessària i quan la utilitzem simplement perquè estem avorrits o és addictiva. Perquè l’avorriment té aspectes positius. El fet de deixar que la teva ment pensi en coses sense haver de processar estímuls és creatiu. Potser aquesta part l’estem començant a perdre per estar constantment interactuant amb la tecnologia.

Vostès, els informàtics, que a més treballen en companyies telefòniques, ¿no se senten culpables de tot això?

És que aquí tenim un element nou, que se’n diu recompensa aleatòria. Si saps que sempre que facis una mateixa cosa et donaran un premi, t’hi acostumes i ja no és premi, i acabes per no fer-la. Però si és aleatori i no saps si et donaran el premi, sempre ho fas per si de cas. Doncs amb el mòbil passa una cosa semblant. Mai saps si hi haurà un missatge de WhatsApp, de Facebook, una cosa interessant en una pàgina web. La recompensa aleatòria és el que fa que constantment estiguem mirant el mòbil.

Com ens molesta que la nostra parella miri el mòbil quan està amb nosaltres, eh?

Sí, però a les noves generacions no tant. Si et fixes en els joves, estan un al costat de l’altre i parlen amb un tercer sense que això els molesti. La part que m’entristeix més és que l’espècie humana hem evolucionat tenint cinc sentits i dotant-nos d’un llenguatge molt ric i, al final, una espècie tan evolucionada com la nostra, acabem teclejant amb dos dits paraules que no estan ben escrites i amb ninotets. Hi ha una professora del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que es diu Sherry Turkle, que ha estudiat la manera de comunicar-se dels adolescents, i li van dir una frase que se’m va quedar gravada. Un noi li deia: “Algun dia, en el futur, no ara, concebo tenir una conversa oral amb algú”. I li deia seriosament. Ella es va quedar en xoc, però crec que és representatiu de la realitat que la comunicació entre la gent jove és totalment diferent de la que nosaltres vam tenir quan érem joves. L’interrogant és entendre quin és l’impacte que tindran en el cervell, a llarg termini, aquestes noves maneres de comunicar-se, perquè el cervell és plàstic i, segons com l’exercitem, es va adaptant.

Llegeixo que als seus interessos hi ha conceptes com mineria de dades i sistemes de recomanació, que em semblen inquietants. Tinc la impressió que estan entrant al nostre cervell sense necessitat d’obrir-lo.

És que les nostres interaccions amb el món digital deixen una empremta digital, un rastre. Google guarda tot el que teclegem. WhatsApp té totes les converses. Fins ara no hi ha hagut una regulació clara. Jo crec que tu hauries de controlar l’ús de les teves dades amb un model de transparència, i saber qui les està fent servir i per què. Si comprem en qualsevol botiga online, a Amazon, el model de control i transparència diria que tu saps quines dades teves hi ha i tu dius que deixes a Amazon que vegi les compres que has fet perquè així et pot descobrir coses que no coneixes, perquè és impossible conèixer tot el que hi ha, i si no saps que alguna cosa existeix no ho buscaràs. Hi ha tècniques d’intel·ligència artificial que descobreixen informació que pensen que serà rellevant per a tu. Tot això no seria possible si no tinguessin cap tipus d’informació de què és el que t’ha agradat o t’agrada. El que és important entendre és que no existeix el free match, que WhatsApp, realment, no és gratis. Estàs pagant amb les teves dades. Aquestes empreses no són altruistes, i han de guanyar diners. És important que tothom ho entengui, que quan una cosa és gratis ha de poder monetitzar el servei d’alguna manera i, normalment, el model de monetització d’internet que té més èxit avui en dia és la publicitat. Posar anuncis personalitzats en les diferents pàgines.

Edward Snowden va dir que “un nen que neixi avui ja no coneixerà la privacitat”.

Si seguim com estem ara, hi estic d’acord. Però hi ha iniciatives per canviar la situació, partint sempre de la persona, que sàpiga quines dades s’estan utilitzant i hi hagi transparència. Veurem una transformació en els pròxims anys. Una part dels efectes secundaris del tema de Snowden ha sigut l’encriptació d’internet. Cada vegada hi ha més llocs que estan encriptant els seus continguts perquè no volen que el govern americà estigui escoltant el que diuen.

El seu principal camp d’interès no és l’educació sinó la intel·ligència artificial.

Sí. Però m’interessa molt saber com aprenen els humans per poder fer que una màquina aprengui, també.

Quina és l’última frontera que ha assolit la intel·ligència artificial?

S’està produint una revolució en la intel·ligència artificial, a causa de la conjunció de tenir capacitat de computació molt poderosa, perquè amb la llei de Moore cada any es duplica la capacitat de computació, i una explosió de dades immensa, també en creixement exponencial. Moltes de les tècniques d’intel·ligència artificial estan basades a construir models que aprenen a partir de dades, perquè així és com nosaltres aprenem. Si no tinguéssim sentits com la vista, l’oïda i el tacte, seria molt difícil aprendre. Gràcies al fet que tenim aquests ordinadors amb aquesta gran capacitat de computació, hi ha moltes dades que permeten entrenar els models... Models que potser són dels anys 60, basats en xarxes neuronals, ara estan aconseguint resultats impressionants en reconeixement de parla, d’objectes, en vídeos, seqüenciació genètica i anàlisis dels gens. Aplicacions amb un potencial molt gran de tenir impacte positiu en la humanitat.

¿És possible ensenyar la intel·ligència artificial a fer només el bé?

Sí. A veure, de tot el que estic parlant ara d’intel·ligència artificial, en el context d’intel·ligència d’un humà és molt limitat. Per exemple, el reconeixement de parla. Fins i tot un nadó reconeix la parla, no? I no sap res més, només reconèixer la parla. Que això faci el mal...

Penso, per exemple, que un dia la màquina et digui: “No t’engego la calefacció perquè has gastat massa per Nadal i no podràs pagar-la”.

Crec que estem molt lluny d’arribar-hi. En processament de dades, els ordinadors són milions de vegades millors que els humans. Però tot el tema del sentit comú encara té molt camí per recórrer. La meva motivació i el que fa que m’encanti la meva feina, em llevi cada dia i muntem aquest esdeveniment de TEDx és perquè crec que els reptes als quals ens enfrontem com a espècie humana els resoldrem gràcies a la tecnologia. Però cal autocontrol. La tecnologia pot acabar sent atractiva i addictiva.

Per què hi ha poques dones a les carreres tecnològiques?

No me’n parli. Passa a tot arreu. No ho entenc, perquè no hi ha cap raó intrínseca. Al MIT de Massachusetts també érem poques les estudiants de telecos. Però és veritat, preguntes a les noies qui farà el batxillerat tecnològic i són poques i, d’aquestes, la majoria volen fer arquitectura. No és cool per a les noies. I això que les carreres tecnològiques són millors per a la conciliació! Em fa molta pena.

stats