El president Mas deia ahir en l’entrevista a l’ARA que “la partida catalana es juga al món”. És una partida difícil, perquè la vida del que aspira a un estat és dura. Ja pots tenir una llengua, una història i fins i tot una economia, que el món només reconeix les fronteres polítiques. Més encara: són les úniques fronteres que respecta. Perquè són les fronteres mentals. Estan gravades amb foc en la psicologia de les societats. Tan gravades com em va quedar a mi la pregunta que em van deixar anar un dia a Washington: “So, Catalonia doesn’t exist, officially? ” En el món en què vivim, si no ets estat, no existeixes.
Si repassen la premsa en anglès sobre Catalunya sovint toparan amb la paraula pride, orgull. “Els catalans se senten molt orgullosos de la seva llengua, els seus costums…”, diuen. Fan servir orgull, suposo, perquè necessiten explicar aquest plus d’autoconsciència que fa que la gent d’una regió política aspiri a tenir un estat. Mai no m’ha agradat això de l’orgull. Ni més ni menys que els altres. A part que l’orgull pot ser excloent i Catalunya, més aviat, ha acollit a tothom. I perquè ningú no parla el seu idioma per orgull. I celebrem l’Onze de Setembre o el 23 d’abril per la mateixa raó que hi ha països on és festa el 12 d’octubre, el 4 de juliol o el Dilluns de Pasqua.
I si ens revoltem contra l’agressió a l’ensenyament en la llengua del país és per la mateixa raó que s’hi revoltaria un país a qui li vinguessin a dir com ha de portar les escoles. En diuen orgull, però és normalitat. La diferència amb fa trenta anys és que ara una majoria de catalans ha arribat a la conclusió racional que l’estat espanyol no només s’ha quedat petit per aixoplugar aquesta normalitat, sinó que la combat com a estrangera.
En canvi, sí que hi ha una altra paraula que ens defineix: és dignitat. Deia el president Mas a l’entrevista que Catalunya ja no és la que era. Que els partits van amb la llengua a fora per seguir els canvis que s’han produït en la societat catalana, sobretot després de la sentència de l’Estatut, el juliol del 2010. La reacció de milions de catalans de totes les edats, llengües, procedències i ideologies no pot ser qualificada de cap altra manera que de reacció de dignitat, coherent amb la normalitat amb què aspiren a viure. Per això, en la partida, Catalunya té una carta boníssima, que és la carta de la gent. Mentre els catalans i les catalanes vulguin, el procés continuarà.
Però aquesta carta no és del tot imbatible. La societat catalana ha de resistir les amenaces individuals, com les que reben els directors d’escola que no volen aplicar la sentència del 25%. O els intents de divisió avisats per Aznar. O els desànims provocats per la falta d’unitat política interna. O la por, si algun dia, després d’organitzar vies festives, és cridada a protagonitzar un moment o actitud Rosa Parks col·lectiu i ja no es vol posar mai més dreta a l’autobús. I ho haurà de fer sempre en pau i amb un somriure, perquè la partida catalana es juga al món i el món ens està mirant.
