03/04/2011

Obama i ZP, un afecte poc correspost

3 min
Trobada entre Obama i Zapatero en una cimera a Washington el 2010.

Per entendre la magnitud de les expectatives, no hi ha res millor que recordar Leire Pajín, que, sense posar-se vermella, va afirmar el juny del 2009: "Estiguin atents al pròxim esdeveniment històric que es produirà al nostre planeta: la coincidència d'aquí poc de dos lideratges progressistes als dos costats de l'Atlàntic, la presidència d'Obama als Estats Units i la de Zapatero a la Unió Europea. Una esperança per a molt éssers humans".

D'esdeveniments històrics, el planeta n'ha anat ple des d'aleshores, però, precisament aquest no va acabar de concretar-se. Obama va considerar que hi havia altres assumptes més urgents que les relacions amb un grup de països que es diuen Unió però que mantenen les seves ambaixades i que trien de president un belga desconegut, i no va anar a Madrid a la cimera UE-EUA. O sigui que el món es va quedar sense poder veure els prodigis vaticinats.

I això que la Moncloa no havia parat d'emetre paraules d'amor. El setembre del 2009, en una roda de premsa a l'ONU, Zapatero va afirmar meravellat: "No et preguntis què pot fer Obama per tu, pregunta't què pots fer tu per Obama". Algunes celles van alçar-se al departament d'Estat. Madrid jugava a la comparació. Obama i Zapatero compartien des del multilateralisme als drets dels homosexuals, passant per la lluita contra el canvi climàtic i l'entesa amb el món musulmà. Per tots dos, la de l'Iraq va ser una guerra "per elecció", mentre que tots dos van mantenir les tropes a l'Afganistan, on es lliurava una guerra "per necessitat". Si Zapatero aconseguia fer-se amic d'Obama, enterraria els anys de desencontre amb Bush (Zapatero va arribar a no posar-se dret al pas de la bandera nord-americana durant una desfilada a la Castellana el 2003 en senyal de protesta per la guerra de l'Iraq) i demostraria a Aznar que una altra relació amb els Estats Units era possible.

Tanta era l'admiració que despertava el personatge, que Zapatero va fer una excepció i es va emportar la seva esposa i les seves dues filles als Estats Units, i tots quatre van retratar-se amb el matrimoni Obama. La Casa Blanca va difondre la foto de les filles del president amb el seu look "gòtic". El disgust familiar va ser tan gran que dos dies més tard, a Pittsburgh, Zapatero hi va anar sol. Els fotògrafs van sentir Obama dient-li en el seu difícil castellà: " ¿José Luis, qué pasó? "

Però ja només faltaven dies perquè arribés el moment culminant. El 13 d'octubre, Zapatero va ser rebut als 75 m més famosos del món, el Despatx Oval. El president espanyol somreia feliç, assegut al costat d'Obama, davant la xemeneia. Li havia portat una guia de Barcelona. Mentre les intèrprets traduïen les respostes, Obama feia cara de cansat i un posat com absent. L'endemà, l'edició impresa del The New York Times no va dedicar ni una sola línia a la visita.

El rei Joan Carles va haver d'esperar fins al febrer per trepitjar la mateixa catifa, en una viatge llampec, d'anar, dinar i tornar. La Casa Blanca va tancar la trobada a la premsa i només se'n van facilitar un parell d'imatges. L'interlocutor espanyol d'Obama havia de ser el president del govern.

Obama no va anar a Madrid a la cimera amb la UE, però va oferir a Zapatero un premi de consolació. El va convidar a pronunciar el discurs de l'Esmorzar Nacional de Pregària, una cita anual del Washington més purità, on el laic Zapatero va llegir una cita del llibre del Deuteronomi . No hi va haver un moment a soles. El dia tampoc va acabar bé. Mentre Zapatero dinava amb els empresaris americans, els mòbils no paraven de rebre SMS: la borsa espanyola s'havia enfonsat un 6% en un sol dia. Els mercats començaven a desconfiar del lideratge de Zapatero.

La conjunció astral que s'havia acabat produint no era la que Pajín havia imaginat.

stats